dimecres, 30 de novembre de 2011

Sant Feliu d'esquena al país


No em puc acabar de treure mai del damunt la sensació de viure en una espècie de Gàl·lia, en el sentit de reducte arraconat a un cantó del Principat (no en sentit estricte); és una exageració òbviament, però és una sensació que de ben segur molts companys de fatigues comparteixen.
Ahir, assistia al Ple municipal, amb la sensació que la distància que separa la nostra particular Gàl·lia Baix Llobregatenca de la resta del País es podia reduir simbòlicament, si els regidors d’ICV o del PSC, votaven a favor, o si més no s’abstenien els dos, en la votació que havia de permetre incloure la ciutat a la Xarxa de Municipis per la Independència (des d’aquí animo a aquests regidors que es reuneixin amb llurs col·legues d’altres municipis que han tingut més alçada de mires i hi han votat positivament).
Però tal com s’esperava, i es podia intuir, la capital de la nostra Gàl·lia particular va resistir heroicament una nova batalla simbòlica, utilitzant totes les armes, inclosa la demagògica, i com a resultat han permès que Sant Feliu de Llobregat doni l’esquena a una realitat que recorre tot el País, si es té en comte que cent vint municipis s’han adherit a la Xarxa; que les Consultes, es van celebrar a la majoria del territori, també a Sant Feliu, amb clars impediments de l’Alcalde d’aleshores; que després d’una bona colla d’anys de no permetre incloure la pregunta als sondejos demoscòpics, aquests ja mostren una majoria social favorable a la independència, i que, el què considero més important, i representa la victòria més gran de l’independentisme fins ara, s’ha aconseguit situar la qüestió al centre del debat polític.
El que més em va sorprendre del Ple d’ahir no fou el sentit del vot dels diferents grups, el realment sorprenent va ser l’argumentació que els dos grups polítics esmentats van emprar per justificar la seva posició.
Començaré pel PSC; la seva argumentació va ser talment una metàfora de la oposició al Govern municipal que estan fent fins ara. Escoltant a la seva portaveu, no podria dir amb exactitud si els socialistes santfeliuencs saben ben bé el que és aquesta Xarxa de Municipis, o si l’exercici de demagògia utilitzat estava del tot premeditat en un terreny ideològic, el de l’encaix de Catalunya amb Espanya, en el qual naufraguen, talment com el partit en si. I és que no es pot justificar que no es pot formar part de la Xarxa a causa d’un suposat cost econòmic per la ciutat, inexistent val a dir, comparable al de altres ens supramunicipals (consell comarcal, diputació etc...) que segons ells ja permeten aquests debats. Com no, després de demostrar que la moció, no només no anava amb ells, sinó que ni tant sols s’havien preocupat a investigar en què consisteix aquesta Xarxa (repeteixo, que alguns regidors socialistes d’arreu del país hi han votat a favor), van aprofitar, cosa que ja és tot un clàssic en aquesta mena de debats, per deixar clar que ells son federalistes (suposo que de la mateixa manera que ho són el senyor Bono i el senyor Guerra).
En el cas del grup d’ICV, el problema, segons ells, és en la utilització del mot independentista en l’enunciat de la moció. El seu argumentari es basa en que si en lloc de municipis per la independència, fos municipis pel dret a decidir o a favor de l’autodetermincaió, òbviament el seu vot hagués estat afirmatiu. Aprofito per dir, contradient aquest argument,que la Xarxa el que vol és treballar per aprofundir en l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Un tampoc es pot treure del cap, més encara després del Ple d’ahir, la idea que si algun dia tenim la sort de decidir els nostres designis futurs, els ecosocialistes santfeliuencs apostarien pel no, però estarien contents que els permetessin autodeterminar-se, per seguir igual suposo; per tant ja m’explicaran la gràcia del Dret a Decidir per decidir seguir iguals. Per ells en l'hipotètic exercici del dret a decidir hauria de constar la resposta federalista, només dir-los que dos no es federen si un no vol; i de federalistes no sé si en queda cap Ebre enllà.
No se li escapa a ningú que darrere les argumentacions ecosocialistes, hi ha molta estratègia en clau municipal, i ho trobo legítim i respectable; ho demostren les paraules de l’Alcalde afirmant que molts conciutadans que no combreguen amb el debat que ens ocupa (i que els han votat) no entendrien que ells votessin a favor de que la institució que representen formés part de la Xarxa. Per entendre’ns, ells calculen que si es mostraven favorables a la moció bona part dels seus votants no ho entendrien, i el més probable és que això els passés factura en el futur.
Abandonava la sala de Plens de l’Ajuntament, amb un filtre color sèpia a la ment, després d'haver escoltat arguments propis d’èpoques pretèrites, el que no ha canviat tampoc, és la manera com els representants polítics de la nostra ciutat entenen l’independentisme. Cansa que s’utilitzin sempre els mateixos arguments (l’ara no toca, això no interessa a ningú, amb la crisi això es secundari etc...). Nosaltres seguirem treballant per reduir aquesta distància abismal amb la gran majoria de la resta del territori, i perquè el debat polític de la nostra ciutat es normalitzi (en la direcció i el sentit que he pretès explicar).
Conclouré aquest article de la mateixa manera que ho he fet d’altres vegades. Avui dia la independència de Catalunya és la única política social viable; així de clar, perquè se’m entengui, sense independència en breu aquest país deixarà de ser viable, tal i com se’ns escanya contínuament. Per tant, tot i que els representants legítims de la nostra ciutat no ho creguin ARA SI TOCA!!

dilluns, 28 de novembre de 2011

Valoració dels resultats


Més enllà de la lògica voluntat de cercar una bon resultat electoral, que ens permetés mantenir la representació al Congrés de Diputats, les passades eleccions servien a Esquerra Republicana de Catalunya per valorar com havia entès l’electorat el procés de renovació culminat el passat Congrés Nacional celebrat el dia 1 d’octubre d’aquest any, és a dir fa poc més d’un mes i mig.
És important senyalar que unes eleccions espanyoles no són l’escenari idoni per a fer aquest tipus d’exercici, perquè se’m entengui, Esquerra sempre treu uns percentatges de vot més minsos en les espanyoles que en la resta d’eleccions (exceptuant les atípiques eleccions al Congrés del 2004).
Cal dir, que abans d’aquest Congrés Nacional, totes les enquestes publicades a l’estiu pronosticaven a ERC la pèrdua de representació a Madrid, la qual cosa es va anar corregint amb l’entrada en escena de la nova Executiva, i tot l’esforç en la campanya electoral s’han centrat en capgirar les esmentades enquestes.
A ERC la sensació després dels resultats és força positiva, la tendència clarament negativa del anterior cicle electoral s’ha trencat, i s’ha pogut mantenir la representació tal com la teníem, és a dir, en tres diputats al Congrés.
Fent un anàlisi ràpid, la dada més clarificadora que posa en relleu aquest canvi de tendència, és que per primer cop a la història, ERC treu un percentatge de vot més elevat en les Eleccions al Congrés que en les Eleccions al Parlament immediatament anterior; aquesta és la dada clau que indica que el canvi de tendència finalment ha arribat. Òbviament, el resultat no és extraordinari, però és bo, tenint en compte el que he esmentat anteriorment, i indica el principi d’un llarg camí, la qual cosa ja és motiu per estar satisfets.
A Sant Feliu concretament, la sensació és prou bona, i és que per primer cop des del 2008 (cinc convocatòries electorals) hem superat els mil vots; si analitzem els percentatges eleccions rere eleccions (de forma cronològica), de les municipals del maig a les eleccions generals hem perdut només un 0,01% de percentatge, dic això, perquè al llarg de la història les eleccions generals sempre han suposat una davallada en percentatge molt més significativa respecte a les eleccions (municipals, al Parlament o Europees) que s’havien celebrat immediatament anteriors; per exemple la davallada menys important, en el passat havia estat del 0,60% als anys 90 i la més important de més de 4 punts més recentment.
Per tant; la feina feta fins ara és prou vàlida i ens ha de servir de far cap el futur; també va bé que els resultats ens hagin indicat que el camí no serà planer, ni molt menys, i això ens mantindrà sempre alertes per seguir treballant.
Finalment, des de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu de Llobregat volem donar les gràcies als 1019 conciutadans que van dipositar la seva confiança a les urnes. Continuarem treballant per no defraudar-vos.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Cessament definitiu


L’auditori és ple a vessar, i una veu conjunta canta la tornada de l’Estaca, interpretada per Gorka Knörr. Es respira una sensació especial, la notícia més esperada de les últimes dues dècades fa poc més de mitja hora que corre de boca en boca. En aquests moments em sembla que estic dins d’un documental de la transició, potser per l’aura del moment, per les sensacions que es respiren d’inici d’un canvi clau.
Per raons d’edat no vaig viure la transició en primera persona, però per motius de formació vaig poder analitzar del dret i del revés aquest procés; ho dic perquè va ser una bona oportunitat de conèixer el punt de vista de molts autors especialitzats. L’anomenada transició no és un fenomen circumscrit a unes dates exactes; alguns analistes situen la fi de la transició a partir de l’aprovació de la Constitució i en les primeres eleccions democràtiques; d’altres, en la resolució del cop d’Estat i en la primera majoria absoluta del PSOE; alguns encara la situen coincidint amb l’entrada a la Unió Europea, l’any 86 com a punt culminant.
Sempre he pensat que la Transició espanyola no és un procés acabat, perquè tal procés mai no ha existit; si més no, no ha existit en tota la profunditat democràtica necessària (podria omplir cent pàgines per armar-me de raons, la qual cosa no faré ara) Faig aquesta puntualització perquè certs cronistes de l’actualitat ja han aprofitat per descriure el comunicat d’ETA, de cessament de l’activitat armada, com al final de la transició espanyola, si més no al País Basc; oblidant o obviant que si al País Basc hi ha hagut conflicte armat fins els nostres dies, és precisament per la falta d’un veritable procés que transités de la dictadura franquista a un altre estadi.
Que un grup armat cessi la seva activitat, no implica necessàriament l’existència de Pau. Per entendre’ns, en una guerra la fi de combats no implica la pau, o algú està capacitat per dir que l’any 1940, per exemple, la societat espanyola vivia en un marc i en un context de Pau?
La Pau implica la construcció d’un marc social on no hi hagi conflictivitat de cap tipus; Pau vol dir que els drets d’una majoria àmplia estiguin garantits lliurament. Entendre el concepte pau, en tota la seva amplada i magnitud, és la primera pedra per a la seva construcció.
La Pau depèn molt de tots els sectors de la societat basca, però depèn molt, també, de la capacitat de la societat espanyola d’assumir certes coses, i depèn molt de la capacitat de la dreta espanyola, i els seus mitjans afins, de no instrumentalitzar mai més aquest conflicte, i d’aquí ve el meu escepticisme en aquest procés.
Aquesta dreta sap perfectament, encara que ho dissimuli, que un context de vencedors i vençuts no acaba el conflicte; heus aquí les seves pors, els seus titulars, els seus objectius. Aquest context, ideal per a ells, no acabaria amb el conflicte, no portaria la pau. La violència (que no necessàriament ha de ser armada) es podria retrogenerar al cap de cinc, deu o quinze anys, i aquesta dreta podria altra vegada instrumentalitzar el conflicte, per continuar la seva construcció nacional al País Basc, i per continuar obtenint redits electorals a qualsevol racó d’Espanya.
Està la societat espanyola capacitada per assumir la Pau? Pau vol dir que s’entreguin les armes, pau vol dir demanar perdó a les víctimes , etc.... però pau també vol dir assumir que Arnaldo Otegi pugui ser candidat a Lehendakari, (qui sap?, potser ho arribi a ser) , vol dir assumir que no tan sols s’acosten presos a Euskal Herria, sinó que amb el temps, se n’alliberen una bona part. Vol dir entendre per què tot el món Abertzale parla de víctimes a les dues parts del conflicte. Personalment no veig la societat espanyola capacitada per assumir la pau.....la pau que he intentat explicar, si més no.
Per construir la pau d’aquí un temps, l’Estat espanyol haurà d’haver fet el seu comunicat, no de la forma anacrònica dels militants d’ETA , òbviament, sinó que la seva política haurà de construir mica a mica aquest comunicat, i haurà de portar intrínsicament la fi de la seva construcció nacional al país basc, entre moltes altres coses. Per tant, per veure una veritable pau caldrà veure, no ara, sinó d’aquí uns anys, el cessament definitiu de la construcció nacional espanyola en aquells territoris que aspirin a quelcom més que pertànyer a un Estat centralista i Jacobí.

divendres, 23 de setembre de 2011

Allò il·legítim i indecent


“Prefereixo que m’inhabiliti l’Estat per una decisió que ajuda al meu poble, a que m’inhabiliti el meu poble per una decisió que ajuda l’Estat”. La sentència la va dir l’Alcalde de Sant Vicenç dels Horts, Oriol Junqueras, al Ple Municipal d’aquesta vila, després d’haver escoltat els advertiments dels regidors dels grups municipals del PSC i el PP, segons els quals si l’equip de govern municipal no rectificava la decisió de no retornar la bestreta del 2009 que li reclama l’Estat, aquest el podria inhabilitar de les seves funcions públiques.
L’equip de govern de Sant Vicenç ha enviat un requeriment a l’Estat per no haver de retornar 473 mil euros de la bestreta, coincidint en un moment de crisi, com l’actual, en què els municipis han hagut d’assumir la prestació de més serveis; el 30% dels serveis que assumeixen els Ajuntaments l’haurien de prestar altres administracions.
Amb aquesta decisió, es crea una mesura de pressió davant una injustícia i una il·legitimitat de l’Estat espanyol amb els municipis, i el que tal vegada, és més rellevant, un corrent d’opinió al qual ja s'hi han sumat diversos municipis del Principat.
Es pot parlar d’il·legitimitat greu, si tenim en compte que l’estat espanyol va calcular malament la bestreta el 2009, prevenint erròniament i mal intencionadament, la situació econòmica d’aquest 2011. Els Ajuntaments van assumir com a referència aquesta previsió de la perspectiva econòmica, calculada en funció dels ingressos previstos de l’IRPF, IVA, i impostos especials, que feia l’estat, a l’hora de contraure unes despeses.
En segon terme, és il·legítim demanar als municipis catalans el retorn de 576 milions d’euros, càlcul total de la bestreta, quan és l’Estat qui té més marge per reduir el dèficit públic, ja que només eliminant ministeris com els de Cultura, Educació i Sanitat, competències transferides a les Autonomies, es podrien estalviar fins a 7850 milions d’euros, que és el que costen. Cal fer èmfasi en aquest apartat; que la primera economia europea, Alemanya, ha fet reduccions dràstiques en la seva despesa militar; Espanya, com no, no ha variat ni un euro a la baixa els seus pressupostos en defensa.
És indecent que, alhora, es malgastin una gran quantitat de milions d’euros practicant una política nefasta en infraestructures. L’estat espanyol té compromesos, pel cap baix, uns 37 mil milions d’euros en construcció de Trens de Gran Velocitat. Tots sabem que els TGV construïts fins ara han estat totalment improductius, propis d’un Estat obstinat en el centralisme més malaltís. En canvi, l'única infraestructura realment prioritària per a l’economia espanyola, però també catalana (heus aquí el problema) és la construcció del corredor mediterrani, que a hores d’ara no és més que una reivindicació.
Finalment, és indecent que es demani el retorn de la bestreta als municipis en el moment actual, mentre que cada any el 10% del PIB català és transferit a l’Estat (20mil milions d’Euros), l’anomenat dèficit fiscal; a Alemanya aquest dèficit dels Lands està limitat constitucionalment en un 4.25%. Amb aquestes dades no és d’estranyar , tampoc, que Kenneth Rogoff, execonomista en cap del FMI digués que “Catalunya, aïllada seria un dels països més rics del món”.
Aquesta setmana s’han celebrat els cent dies de la composició dels nous ajuntaments. En el primer editorial del nou alcalde de Sant Feliu, al Butlletí, a inicis de juny, se’ns parlava d’igualtat d’oportunitats i d’abordar compromisos socials. No n'hi ha prou anomenant la capa de pintura dels tres passos sota la via com una mesura que demostra conviccions, al meu entendre calen mesures més concretes. Com per exemple, negar-se a retornar la bestreta, que en el cas de Sant Feliu ha suposat un total de gairebé un milió d’euros, la qual cosa permetria prestar uns serveis als santfeliuencs de més qualitat.
Si, és ben cert, potser és una mesura poc efectiva en termes econòmics, ja que l’estat té la potestat de descomptar-los de la transferència de l’any següent, però si més no conscienciaríem bona part de la societat que la relació actual estat-municipis és realment injusta.
Personalment prefereixo un Ajuntament que fa passos per combatre la gran injustícia de l’Estat envers Catalunya i que fa pedagogia als ciutadans més escèptics i menys informats al respecte, amb mesures com ara la insubmissió fiscal, a un Ajuntament que paga sense denunciar les injustícies d’aquest cas.
Hauríem de tenir molt clar, en ple segle XXI, que la política social més efectiva avui en dia és la creació d’un estat propi.

divendres, 16 de setembre de 2011

Moltes gràcies


Al PSOE i al PP espanyols, moltes gràcies. Gràcies per dur a terme una reforma de la Constitució en temps record, ja que en una setmana i mitja es van treure el tema de la màniga i van fer possible la reforma de la Constitució, que limita el deute de les autonomies per llei.
Us agraeixo haver fet possible que un autodenominat moderat declari "trencat el consens constitucional de la transició" i parli sense embuts de la seva transició nacional, el que en català normal i entenedor diríem procés cap a la independència.
Gràcies també per demostrar-nos que la vostra Constitució és fàcilment reformable, malgrat que a les lliçons de Dret Constitucional, per cert exercides per un d’aquests diputats del PSC a Madrid qui no ha tingut cap empatx votant-hi a favor, sempre ens van ensenyar que les reformes constitucionals no eren gens fàcil que es produïssin i que si es duien a terme sempre havien de ser amb un gran consens de totes les forces polítiques.
Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, moltes gràcies. Gràcies per aquesta interlocutòria contra la immersió lingüística i haver fet tremolar així els fonaments del país. Heu demostrat, sense pretendre-ho, que poques coses creen tant consens a Catalunya com la llengua, i heu fet possible que la Diada hagi estat la més reivindicativa dels últims anys. Ara podem ser conscients que aquesta línia vermella difícilment la podreu travessar; per mi ho podeu intentar, podeu insistir-hi, i d’aquesta manera aconseguireu sumar un bon grapat més de catalans cap a l’independentisme.
Al PP de Sant Feliu de Llobregat, moltes gràcies. Gràcies per no assistir a la ofrena institucional de l’onze de setembre a Sant Feliu, i per no assistir tampoc a la concentració davant de l’Ajuntament a favor de la immersió lingüística. Amb aquests dos gests heu demostrat el que penseu.
Amb actituds com aquestes demostreu que els quatre regidors de què gaudiu son del tot immerescuts, producte d’una conjuntura nacional específica.
Quan un regidor no fa acte de presència en els actes institucionals no es mereix aquesta representació pública; i si aquest acte és la ofrena institucional de la Diada, encara amb més èmfasi m’atreveixo a dir-ho.
Al Bisbat de Sant Feliu, moltes gràcies. Gràcies per obligar els Campaners a retirar la senyera del campanar de la Catedral. Heu demostrat així que l’antiga església catalana s’ha esfumat amb el pas dels anys, si més no al nostre poble. Les vostres patètiques justificacions: “la senyera molestava a alguns veïns”, o “la senyera és un símbol polític i no es pot penjar en una institució neutral”; són sentències que valen el seu pes en or; i que demostren tota una línea de pensament del Bisbat santfeliuenc, més en concordança en èpoques pretèrites, i que ara ens heu demostrat que paga la pena que ens esforcem a erradicar. Amb la vostra decisió, heu fet possible treure a la llum publica, no solament a la santfeliuenca, molt avesada des de fa set anys al vostre tarannà (cal recordar la vostra targeta de presentació, quan vàreu estar a punt de tirar pel terra les festes de tardor, per exemple), sinó que amb el tema que ens ocupa, la senyera, heu ensenyat al país sencer com sou; i com deia un bon article, això només és la punta de l’iceberg; esperem doncs mostrar l’iceberg sencer.
A tots ells moltes gràcies; per demostrar que l’activisme polític continua essent del tot indispensable. Gràcies, per aconseguir que amb els vostres gestos cada dia més catalans tendeixin cap al pensament independentista.
Finalment gràcies per la força que em doneu; sou el convenciment més clar i explícit que l’independentisme és una força imprescindible a l’Ajuntament de Sant Feliu, i és en dies com aquests que més clar ho veig.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Bandera negra


El juliol de 1306, durant la defensa de Gal·lipoli (port Turc que la Companyia Catalana d’Orient va fer servir com a base principal), els Almogàvers van alçar la bandera negra a les muralles de la ciutat com a senyal que la seva resistència contra les tropes Genoveses i Bizantines es faria arribar fins a les últimes conseqüències.
Durant la Guerra dels Segadors, l’any 1640, i en el Corpus de Sang, la revolta pagesa contra els abusos de les tropes borbòniques del Compte Duc d’Olivares, es va utilitzar aquest símbol com a mostra de lluita i de resistència, la qual cosa es pot apreciar en l’himne original dels segadors:
“-Ont és vostre capità?,
Aont és vostra bandera?
Varen treure’l bon Jesús,
-Aquí és nostra bandera.
A les armes, catalans,
Qu’ens han declarat la guerra!”
El 1705, en els inicis de la Guerra de Successió, la bandera negra fou hissada al Castell de Montjuïc, amb el lema escrit “Mort o els nostres privilegis conservats”. Ja en ple setge de la ciutat, al 1714, la bandera onejà a les muralles de la ciutat, ara, però, el lema era “Vèncer o morir”.
Sembla ser que la bandera negra es popularitzà a causa que les banderes quadribarrades es van esgotar a Barcelona; i fins i tot, hores abans que els borbònics ocupessin totalment la ciutat, els soldats supervivents agafaven mocadors negres de les dones o teixits tacats de sang ennegrida per simbolitzar la bandera negra.
L’any 1925, Estat Català fundà una sub-organització armada anomenada Bandera Negra, fent referència al setge de Barcelona de 1714, i protagonitzà l’atemptat contra Alfons XIII a les costes del Garraf.
Qui sap com descriuran els llibres d’història el període actual; potser definiran aquest període com el permanent intent de l’Estat espanyol de desnacionalitzar Catalunya, perquè és clar i evident que l’Estat sorgit de la transició no ha servit perquè Espanya entengui res sobre diversitat cultural i lingüística. Per tant, aquest és un Estat fallit, del qual com a Catalans no en podem esperar res de bo.
En els darrers sis anys la paranoia estatal s’ha multiplicat. Des que el Govern del President Maragall va voler reformar l’Estatut, l’Estat Espanyol ha intensificat la seva lluita histèrica en contra la identitat catalana; des de l’afer de l’Estatut fins a la sentència del TSJC per reformar el model d’inversió lingüística en l’educació.
El recent pacte de reforma de la Constitució, demostra que, en temes nacionals espanyols, el PP i el PSOE no tenen entre ells cap diferència, i això des de Catalunya ho hem pogut comprovar reiteradament, no hi hagut cap avenç en les dues legislatures socialistes, i el tema Estatut és un paradigma ben clar.
El futur més proper, amb una més que probable majoria absoluta del PP, no llença gaire llum cap el futur nacional de Catalunya; i seria de preveure que els intents d’involució d’autogovern s’intensifiquin i ,fins i tot , aconsegueixin resultats claus per a les seves aspiracions. El context de crisi, pot ser l’excusa perfecte per anar retallant l’autonomia del Govern de Catalunya.
És per això, que avui m’he imaginat un onze de setembre en que la bandera negra tornava a onejar en molts balcons del Principat. Som conscients dels perills que s’acosten, és molt clar que l’enemic de sempre està esmolant les seves armes, ara en forma de sentències judicials, per fer un nou intent per reduir-nos a simple regió espanyola, sense més.
Aixequem, doncs, de nou la bandera negra, ni que sigui simbòlicament, perquè estem disposats a defensar els nostres drets i les nostres llibertats; i seria bo que ho sabessin.

divendres, 5 d’agost de 2011

Anem bé


Llegeixo amb estupor, per no dir una altre cosa, que tant en Duran, l’Albert Rivera, i en Joan Ferran, defensen a Joan Ridao com a candidat d’ERC al Congrés. Voler fer creure que en Ridao és damnificat per en Junqueras, i que aquest a actuat saltant-se la democràcia interna, és una maniobra barroera per debilitar a ERC i a la futura executiva.
En el moment actual en que es troba Esquerra, és normal que els adversaris polítics aprofitin el més mínim símptoma de debilitat per atacar. És per això que en Ridao no ha estat gens hàbil en la seva temptativa de mantenir-se com a cap de llista al Congrés; doncs la seva maniobra ha donat munició a l’enemic, i determinada premsa i determinats sectors ho han aprofitat per intentar dinamitar el procés de canvi i renovació a ERC.
Si a Ridao l’avala la seva trajectòria com a Diputat, aquesta darrera setmana ha enterrat les seves opcions de repetir, perquè n’hi ha molts que ja no perdonem que ningú vagi per lliure.
Personalment penso que si has estat el Secretari General en les dues darreres desfetes electorals; que si més tard es genera un canvi més o menys ordenat; si el futur President aconsegueix més de mil avals, la qual cosa el legitima per prendre alguna que altre decisió; si tens una mica de sentit comú, hauries de ser prou generós per fer un pas enrere, per coherència, però també pel bé d’aquest procés de canvi, i sobretot pel bé d'Esquerra.
El que ara es necessita és unitat, és generar confiança, és posar cadascú de la seva part per arribar a convèncer a aquell potencial electorat que fa temps que li costa votar ERC, però a poc que les coses canviïn ho farà.
Toca sumar més que mai, i no fer més gesticulacions de força que només serveixen perquè alguns passin el dit sobre la ferida; com ha passat.
En Ridao hauria d'haver tingut present que ERC no es pot permetre caure més avall, i tots els moviments i decisions haurien de complir aquesta premisa.
Molts articulistes analitzen el futur d’Esquerra d’una manera tremendista, albiren un futur negre per Esquerra. Jo els diria que ja està, que no ho intentin més, que des del 22 de maig fins ara, ho han provat moltes vegades (algú ha contabilitzat tots el articles escrits sobre ERC), però a mi no em convencen, el que em preocupa és que els militants d’Esquerra es deixin portar per moltes opinions que no s’ajusten a la realitat, sobretot a l'hora de valorar el procés de canvi.
Modestament demanaria paciència a tothom, a tots aquells que tenen els dits afilats davant del seu teclat, però sobretot a la gent d’Esquerra més escèptica en el procés engegat. Encara queda molt de camí per córrer, és d’hora, han de venir les eleccions a President i a Secretari General, han de venir primàries, si finalment n’hi han, ha de venir el Congrés Nacional, la campanya de les espanyoles i finalment les eleccions, per veure la magnitud del nou camí emprès.
Jo no en tinc cap dubte, estem en el camí correcte, segur. Però fa falta que tothom en prengui consciència, ja que a Esquerra només ens tenim a nosaltres mateixos.
Poc després del estupor, vaig passar al reafirmament; si en Duran, en Ferran, i en Rivera, els preocupa que canviem el cap de llista al Congrés és que anem bé.