dimecres, 30 de novembre de 2011

Sant Feliu d'esquena al país


No em puc acabar de treure mai del damunt la sensació de viure en una espècie de Gàl·lia, en el sentit de reducte arraconat a un cantó del Principat (no en sentit estricte); és una exageració òbviament, però és una sensació que de ben segur molts companys de fatigues comparteixen.
Ahir, assistia al Ple municipal, amb la sensació que la distància que separa la nostra particular Gàl·lia Baix Llobregatenca de la resta del País es podia reduir simbòlicament, si els regidors d’ICV o del PSC, votaven a favor, o si més no s’abstenien els dos, en la votació que havia de permetre incloure la ciutat a la Xarxa de Municipis per la Independència (des d’aquí animo a aquests regidors que es reuneixin amb llurs col·legues d’altres municipis que han tingut més alçada de mires i hi han votat positivament).
Però tal com s’esperava, i es podia intuir, la capital de la nostra Gàl·lia particular va resistir heroicament una nova batalla simbòlica, utilitzant totes les armes, inclosa la demagògica, i com a resultat han permès que Sant Feliu de Llobregat doni l’esquena a una realitat que recorre tot el País, si es té en comte que cent vint municipis s’han adherit a la Xarxa; que les Consultes, es van celebrar a la majoria del territori, també a Sant Feliu, amb clars impediments de l’Alcalde d’aleshores; que després d’una bona colla d’anys de no permetre incloure la pregunta als sondejos demoscòpics, aquests ja mostren una majoria social favorable a la independència, i que, el què considero més important, i representa la victòria més gran de l’independentisme fins ara, s’ha aconseguit situar la qüestió al centre del debat polític.
El que més em va sorprendre del Ple d’ahir no fou el sentit del vot dels diferents grups, el realment sorprenent va ser l’argumentació que els dos grups polítics esmentats van emprar per justificar la seva posició.
Començaré pel PSC; la seva argumentació va ser talment una metàfora de la oposició al Govern municipal que estan fent fins ara. Escoltant a la seva portaveu, no podria dir amb exactitud si els socialistes santfeliuencs saben ben bé el que és aquesta Xarxa de Municipis, o si l’exercici de demagògia utilitzat estava del tot premeditat en un terreny ideològic, el de l’encaix de Catalunya amb Espanya, en el qual naufraguen, talment com el partit en si. I és que no es pot justificar que no es pot formar part de la Xarxa a causa d’un suposat cost econòmic per la ciutat, inexistent val a dir, comparable al de altres ens supramunicipals (consell comarcal, diputació etc...) que segons ells ja permeten aquests debats. Com no, després de demostrar que la moció, no només no anava amb ells, sinó que ni tant sols s’havien preocupat a investigar en què consisteix aquesta Xarxa (repeteixo, que alguns regidors socialistes d’arreu del país hi han votat a favor), van aprofitar, cosa que ja és tot un clàssic en aquesta mena de debats, per deixar clar que ells son federalistes (suposo que de la mateixa manera que ho són el senyor Bono i el senyor Guerra).
En el cas del grup d’ICV, el problema, segons ells, és en la utilització del mot independentista en l’enunciat de la moció. El seu argumentari es basa en que si en lloc de municipis per la independència, fos municipis pel dret a decidir o a favor de l’autodetermincaió, òbviament el seu vot hagués estat afirmatiu. Aprofito per dir, contradient aquest argument,que la Xarxa el que vol és treballar per aprofundir en l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Un tampoc es pot treure del cap, més encara després del Ple d’ahir, la idea que si algun dia tenim la sort de decidir els nostres designis futurs, els ecosocialistes santfeliuencs apostarien pel no, però estarien contents que els permetessin autodeterminar-se, per seguir igual suposo; per tant ja m’explicaran la gràcia del Dret a Decidir per decidir seguir iguals. Per ells en l'hipotètic exercici del dret a decidir hauria de constar la resposta federalista, només dir-los que dos no es federen si un no vol; i de federalistes no sé si en queda cap Ebre enllà.
No se li escapa a ningú que darrere les argumentacions ecosocialistes, hi ha molta estratègia en clau municipal, i ho trobo legítim i respectable; ho demostren les paraules de l’Alcalde afirmant que molts conciutadans que no combreguen amb el debat que ens ocupa (i que els han votat) no entendrien que ells votessin a favor de que la institució que representen formés part de la Xarxa. Per entendre’ns, ells calculen que si es mostraven favorables a la moció bona part dels seus votants no ho entendrien, i el més probable és que això els passés factura en el futur.
Abandonava la sala de Plens de l’Ajuntament, amb un filtre color sèpia a la ment, després d'haver escoltat arguments propis d’èpoques pretèrites, el que no ha canviat tampoc, és la manera com els representants polítics de la nostra ciutat entenen l’independentisme. Cansa que s’utilitzin sempre els mateixos arguments (l’ara no toca, això no interessa a ningú, amb la crisi això es secundari etc...). Nosaltres seguirem treballant per reduir aquesta distància abismal amb la gran majoria de la resta del territori, i perquè el debat polític de la nostra ciutat es normalitzi (en la direcció i el sentit que he pretès explicar).
Conclouré aquest article de la mateixa manera que ho he fet d’altres vegades. Avui dia la independència de Catalunya és la única política social viable; així de clar, perquè se’m entengui, sense independència en breu aquest país deixarà de ser viable, tal i com se’ns escanya contínuament. Per tant, tot i que els representants legítims de la nostra ciutat no ho creguin ARA SI TOCA!!

dilluns, 28 de novembre de 2011

Valoració dels resultats


Més enllà de la lògica voluntat de cercar una bon resultat electoral, que ens permetés mantenir la representació al Congrés de Diputats, les passades eleccions servien a Esquerra Republicana de Catalunya per valorar com havia entès l’electorat el procés de renovació culminat el passat Congrés Nacional celebrat el dia 1 d’octubre d’aquest any, és a dir fa poc més d’un mes i mig.
És important senyalar que unes eleccions espanyoles no són l’escenari idoni per a fer aquest tipus d’exercici, perquè se’m entengui, Esquerra sempre treu uns percentatges de vot més minsos en les espanyoles que en la resta d’eleccions (exceptuant les atípiques eleccions al Congrés del 2004).
Cal dir, que abans d’aquest Congrés Nacional, totes les enquestes publicades a l’estiu pronosticaven a ERC la pèrdua de representació a Madrid, la qual cosa es va anar corregint amb l’entrada en escena de la nova Executiva, i tot l’esforç en la campanya electoral s’han centrat en capgirar les esmentades enquestes.
A ERC la sensació després dels resultats és força positiva, la tendència clarament negativa del anterior cicle electoral s’ha trencat, i s’ha pogut mantenir la representació tal com la teníem, és a dir, en tres diputats al Congrés.
Fent un anàlisi ràpid, la dada més clarificadora que posa en relleu aquest canvi de tendència, és que per primer cop a la història, ERC treu un percentatge de vot més elevat en les Eleccions al Congrés que en les Eleccions al Parlament immediatament anterior; aquesta és la dada clau que indica que el canvi de tendència finalment ha arribat. Òbviament, el resultat no és extraordinari, però és bo, tenint en compte el que he esmentat anteriorment, i indica el principi d’un llarg camí, la qual cosa ja és motiu per estar satisfets.
A Sant Feliu concretament, la sensació és prou bona, i és que per primer cop des del 2008 (cinc convocatòries electorals) hem superat els mil vots; si analitzem els percentatges eleccions rere eleccions (de forma cronològica), de les municipals del maig a les eleccions generals hem perdut només un 0,01% de percentatge, dic això, perquè al llarg de la història les eleccions generals sempre han suposat una davallada en percentatge molt més significativa respecte a les eleccions (municipals, al Parlament o Europees) que s’havien celebrat immediatament anteriors; per exemple la davallada menys important, en el passat havia estat del 0,60% als anys 90 i la més important de més de 4 punts més recentment.
Per tant; la feina feta fins ara és prou vàlida i ens ha de servir de far cap el futur; també va bé que els resultats ens hagin indicat que el camí no serà planer, ni molt menys, i això ens mantindrà sempre alertes per seguir treballant.
Finalment, des de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu de Llobregat volem donar les gràcies als 1019 conciutadans que van dipositar la seva confiança a les urnes. Continuarem treballant per no defraudar-vos.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Cessament definitiu


L’auditori és ple a vessar, i una veu conjunta canta la tornada de l’Estaca, interpretada per Gorka Knörr. Es respira una sensació especial, la notícia més esperada de les últimes dues dècades fa poc més de mitja hora que corre de boca en boca. En aquests moments em sembla que estic dins d’un documental de la transició, potser per l’aura del moment, per les sensacions que es respiren d’inici d’un canvi clau.
Per raons d’edat no vaig viure la transició en primera persona, però per motius de formació vaig poder analitzar del dret i del revés aquest procés; ho dic perquè va ser una bona oportunitat de conèixer el punt de vista de molts autors especialitzats. L’anomenada transició no és un fenomen circumscrit a unes dates exactes; alguns analistes situen la fi de la transició a partir de l’aprovació de la Constitució i en les primeres eleccions democràtiques; d’altres, en la resolució del cop d’Estat i en la primera majoria absoluta del PSOE; alguns encara la situen coincidint amb l’entrada a la Unió Europea, l’any 86 com a punt culminant.
Sempre he pensat que la Transició espanyola no és un procés acabat, perquè tal procés mai no ha existit; si més no, no ha existit en tota la profunditat democràtica necessària (podria omplir cent pàgines per armar-me de raons, la qual cosa no faré ara) Faig aquesta puntualització perquè certs cronistes de l’actualitat ja han aprofitat per descriure el comunicat d’ETA, de cessament de l’activitat armada, com al final de la transició espanyola, si més no al País Basc; oblidant o obviant que si al País Basc hi ha hagut conflicte armat fins els nostres dies, és precisament per la falta d’un veritable procés que transités de la dictadura franquista a un altre estadi.
Que un grup armat cessi la seva activitat, no implica necessàriament l’existència de Pau. Per entendre’ns, en una guerra la fi de combats no implica la pau, o algú està capacitat per dir que l’any 1940, per exemple, la societat espanyola vivia en un marc i en un context de Pau?
La Pau implica la construcció d’un marc social on no hi hagi conflictivitat de cap tipus; Pau vol dir que els drets d’una majoria àmplia estiguin garantits lliurament. Entendre el concepte pau, en tota la seva amplada i magnitud, és la primera pedra per a la seva construcció.
La Pau depèn molt de tots els sectors de la societat basca, però depèn molt, també, de la capacitat de la societat espanyola d’assumir certes coses, i depèn molt de la capacitat de la dreta espanyola, i els seus mitjans afins, de no instrumentalitzar mai més aquest conflicte, i d’aquí ve el meu escepticisme en aquest procés.
Aquesta dreta sap perfectament, encara que ho dissimuli, que un context de vencedors i vençuts no acaba el conflicte; heus aquí les seves pors, els seus titulars, els seus objectius. Aquest context, ideal per a ells, no acabaria amb el conflicte, no portaria la pau. La violència (que no necessàriament ha de ser armada) es podria retrogenerar al cap de cinc, deu o quinze anys, i aquesta dreta podria altra vegada instrumentalitzar el conflicte, per continuar la seva construcció nacional al País Basc, i per continuar obtenint redits electorals a qualsevol racó d’Espanya.
Està la societat espanyola capacitada per assumir la Pau? Pau vol dir que s’entreguin les armes, pau vol dir demanar perdó a les víctimes , etc.... però pau també vol dir assumir que Arnaldo Otegi pugui ser candidat a Lehendakari, (qui sap?, potser ho arribi a ser) , vol dir assumir que no tan sols s’acosten presos a Euskal Herria, sinó que amb el temps, se n’alliberen una bona part. Vol dir entendre per què tot el món Abertzale parla de víctimes a les dues parts del conflicte. Personalment no veig la societat espanyola capacitada per assumir la pau.....la pau que he intentat explicar, si més no.
Per construir la pau d’aquí un temps, l’Estat espanyol haurà d’haver fet el seu comunicat, no de la forma anacrònica dels militants d’ETA , òbviament, sinó que la seva política haurà de construir mica a mica aquest comunicat, i haurà de portar intrínsicament la fi de la seva construcció nacional al país basc, entre moltes altres coses. Per tant, per veure una veritable pau caldrà veure, no ara, sinó d’aquí uns anys, el cessament definitiu de la construcció nacional espanyola en aquells territoris que aspirin a quelcom més que pertànyer a un Estat centralista i Jacobí.