dilluns, 21 de novembre de 2011

Cessament definitiu


L’auditori és ple a vessar, i una veu conjunta canta la tornada de l’Estaca, interpretada per Gorka Knörr. Es respira una sensació especial, la notícia més esperada de les últimes dues dècades fa poc més de mitja hora que corre de boca en boca. En aquests moments em sembla que estic dins d’un documental de la transició, potser per l’aura del moment, per les sensacions que es respiren d’inici d’un canvi clau.
Per raons d’edat no vaig viure la transició en primera persona, però per motius de formació vaig poder analitzar del dret i del revés aquest procés; ho dic perquè va ser una bona oportunitat de conèixer el punt de vista de molts autors especialitzats. L’anomenada transició no és un fenomen circumscrit a unes dates exactes; alguns analistes situen la fi de la transició a partir de l’aprovació de la Constitució i en les primeres eleccions democràtiques; d’altres, en la resolució del cop d’Estat i en la primera majoria absoluta del PSOE; alguns encara la situen coincidint amb l’entrada a la Unió Europea, l’any 86 com a punt culminant.
Sempre he pensat que la Transició espanyola no és un procés acabat, perquè tal procés mai no ha existit; si més no, no ha existit en tota la profunditat democràtica necessària (podria omplir cent pàgines per armar-me de raons, la qual cosa no faré ara) Faig aquesta puntualització perquè certs cronistes de l’actualitat ja han aprofitat per descriure el comunicat d’ETA, de cessament de l’activitat armada, com al final de la transició espanyola, si més no al País Basc; oblidant o obviant que si al País Basc hi ha hagut conflicte armat fins els nostres dies, és precisament per la falta d’un veritable procés que transités de la dictadura franquista a un altre estadi.
Que un grup armat cessi la seva activitat, no implica necessàriament l’existència de Pau. Per entendre’ns, en una guerra la fi de combats no implica la pau, o algú està capacitat per dir que l’any 1940, per exemple, la societat espanyola vivia en un marc i en un context de Pau?
La Pau implica la construcció d’un marc social on no hi hagi conflictivitat de cap tipus; Pau vol dir que els drets d’una majoria àmplia estiguin garantits lliurament. Entendre el concepte pau, en tota la seva amplada i magnitud, és la primera pedra per a la seva construcció.
La Pau depèn molt de tots els sectors de la societat basca, però depèn molt, també, de la capacitat de la societat espanyola d’assumir certes coses, i depèn molt de la capacitat de la dreta espanyola, i els seus mitjans afins, de no instrumentalitzar mai més aquest conflicte, i d’aquí ve el meu escepticisme en aquest procés.
Aquesta dreta sap perfectament, encara que ho dissimuli, que un context de vencedors i vençuts no acaba el conflicte; heus aquí les seves pors, els seus titulars, els seus objectius. Aquest context, ideal per a ells, no acabaria amb el conflicte, no portaria la pau. La violència (que no necessàriament ha de ser armada) es podria retrogenerar al cap de cinc, deu o quinze anys, i aquesta dreta podria altra vegada instrumentalitzar el conflicte, per continuar la seva construcció nacional al País Basc, i per continuar obtenint redits electorals a qualsevol racó d’Espanya.
Està la societat espanyola capacitada per assumir la Pau? Pau vol dir que s’entreguin les armes, pau vol dir demanar perdó a les víctimes , etc.... però pau també vol dir assumir que Arnaldo Otegi pugui ser candidat a Lehendakari, (qui sap?, potser ho arribi a ser) , vol dir assumir que no tan sols s’acosten presos a Euskal Herria, sinó que amb el temps, se n’alliberen una bona part. Vol dir entendre per què tot el món Abertzale parla de víctimes a les dues parts del conflicte. Personalment no veig la societat espanyola capacitada per assumir la pau.....la pau que he intentat explicar, si més no.
Per construir la pau d’aquí un temps, l’Estat espanyol haurà d’haver fet el seu comunicat, no de la forma anacrònica dels militants d’ETA , òbviament, sinó que la seva política haurà de construir mica a mica aquest comunicat, i haurà de portar intrínsicament la fi de la seva construcció nacional al país basc, entre moltes altres coses. Per tant, per veure una veritable pau caldrà veure, no ara, sinó d’aquí uns anys, el cessament definitiu de la construcció nacional espanyola en aquells territoris que aspirin a quelcom més que pertànyer a un Estat centralista i Jacobí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada