dimecres, 28 de novembre de 2012

El desllorigador

La lliçó més important, més clara i més irrefutable del 25N és que la supervivència i l'èxit del procés d’independència passa inexcusablement pel Baix Llobregat, i, per extensió, a les altres comarques de l’àrea metropolitana. La fotografia post electoral així ho demostra, on és més dèbil l’independentisme és en aquestes comarques, justament les que tenen més pes demogràfic.
Contràriament a moltes opinions publicades, el procés ni ha fracassat, ni depèn d’un pacte de govern entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Jo diria que el procés està com estava abans de l’onze de setembre, és un gerro de porcellana i s’ha de cuidar, sinó es prenen les decisions correctes el gerro es trencarà; un pacte de govern farà que el gerro es trenqui a l’àrea metropolitana i si això passa el procés pot fracassar definitivament durant varies generacions.
I a partir d’aquí , què? És la pregunta clau. El procés s’ha fet complex, i per això cal evitar els reduccionismes, les anàlisis simplistes i eixelebrades.
La meva humil opinió és que entre Convergència i Esquerra s’ha de signar un pacte de no agressió mútua. Convergència haurà d’entendre que és bo pel procés l’oposició que li planteja Esquerra, una oposició responsable, gens agressiva i gens desgastadora; al seu torn, Esquerra haurà d’entendre que aquesta és la oposició que ara cal. Convergència haurà d’estudiar les alternatives econòmiques que planteja Esquerra, perquè d’una vegada per totes els efectes de la crisi els paguem entre tots, i molt més els que més tenen. Només d’aquesta manera els ciutadans que més estan patint, molts d’ells en la nostra comarca, entendran que no s’està governant en contra d’ells, com ara ha passat. Aquesta és la primera necessitat bàsica pel procés.
Un cop establertes aquestes condicions i començada la legislatura, Convergència al govern i Esquerra a la oposició, caldrà començar la feina més important i més exigent per part de tots: convèncer, convèncer i convèncer els habitants menys partidaris a la independència al Baix Llobregat (i àrea metropolitana) i per extensió, és clar, a Sant Feliu.
La manera més evident de fer-ho és el que jo anomenaria la via santvicentina, que es basa en que els nostres conciutadans entenguin que des dels posicionaments de l’independentisme s’està governant per a ells, s’està amb ells, ens preocupem pel seu futur; i els convencem que el seu dolor i el seu patiment és compartit, i que les causes d’aquest patiment, com bé sabem, es troben fora també de Catalunya (llegiu dèficit fiscal, ofegament econòmic de l’estat etc...).
Crec que Convergència amb la seva gestió en aquests dos anys no ha tingut en compte aquesta qüestió.
Pel futur més immediat serà molt important la cooperació, entesa i coordinació de Convergència, Esquerra i l’Assemblea Nacional per portar a terme aquesta tasca amb èxit, tots al mateix nivell, tots cap al mateix objectiu; i sumant a totes les entitats, sindicats, altres partits, associacions de veïns, i a tots aquelles persones que s’hi vulguin involucrar.
Alguns interpretareu aquesta proposta, com a buida i mancada de contingut; deixeu-me dir que els resultats l’avalen. Esquerra Republicana ha passat de 600 vots a Sant Vicenç dels Horts, a més de 3000 convertint-se en primera força, passant del 5.81% de representació a un històric 23.48%; i no és casualitat, ja que s’ha treballat al costat de la gent, des dels plantejaments de l’independentisme, i fent molta pedagogia.
No voldria acabar aquest article sense assenyalar la importància clau, pel procés, del fet que l’independentisme augmenti de manera molt significativa la seva representació als ajuntaments, per portar a terme un nou tipus de municipalisme, que ja he descrit en algun article anterior. Per fer-ho possible necessitem sumar, moltes més mans.
Finalment, el més important no és tenir una data pel referèndum, el més important és guanyar-lo; retallar 4000 milions d’euros del pressupost del 2013, és el primer pas per perdre el referèndum.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Quimeres, abismes i altres espècies

Presenciar el procés de dol de tot un projecte polític com el del nacionalisme espanyol està essent molt estimulant. D’ençà l’onze de setembre, estem vivint, in situ, les dues primeres fases d’aquest dol. La negació, moment on la persona nega que aquesta hagi de ser la seva sort i la de la ira, fase on la persona va contra tot i es pregunta per què li ha hagut de passar a ella.

El projecte polític espanyol sorgit de la transició, que alguns ja consideraven fallit de bones a primeres, ha demostrat ser una pedra en el camí en el desenvolupament de Catalunya com a societat pròspera i de futur. Com a país i com a projecte polític ens hem de comprometre a consolidar i fer avançar el procés, per entre moltes altres coses presenciar també les fases de negociació (moment en el qual la persona intenta canviar el seu destí tot fent-se promeses a si mateix) i la de depressió (fase d’enfonsament psicològic) i la d’acceptació (moment en què la persona accepta o es resigna amb la seva sort).

Però no ens precipitem; de moment estem, com deia, en les fases inicials, la de la negació i la d’ira. Aquest paper l’estan interpretant a la perfecció les formacions sucursalistes del nacionalisme espanyol, titllant un procés absolutament democràtic d’abisme (segons el diccionari, una profunditat immensa, o una situació moral desesperada). Des del centre polític estatal les declaracions també han estat nombroses, i fins i tot el cap de l’Estat Espanyol s’ha permès el luxe de posar cullerada en la qüestió, titllant de quimera el projecte de construcció d’un estat per a Catalunya (Quimera segons la mitologia grega era un monstre de tres caps que vomitava foc).

Que no ens confonguin declaracions passades de voltes sorgides de la negació i de la ira. Que d’abismes i quimeres al Principat n’anem servits.
Si ens centrem estrictament en la política municipal, per exemple, sinó ens afanyem el que serà un abisme per als ajuntaments catalans serà la reforma municipal, ja que és tan agressiva que fins i tot ha sollevat també als ajuntaments del Partit Popular, i per això està enStandby. Reforma que, en resum, proposa atorgar més poders als interventors, funcionaris de l’estat dependents del Ministeri d’Hisenda, i reduir el numero de regidors, entre d’altres característiques. Els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans i que més serveis li presta, quedaria greument debilitada; és a dir una mesura recentralitzadora en tota regla. Obviant que aquesta reforma seria un atemptat, també, per a la seva pròpia Constitució, tant sagrada en termes d’unitat espanyola, en el sentit que suposaria una agressió contra el principi d’autonomia local i la renúncia a la suficiència financera dels serveis públics que ha d’oferir els ajuntaments.

Si és un abisme aquesta reforma municipal, no es queda curta la propera reforma ideològica de l’educació, que pretendrà assimilar a les generacions futures a través del sistema educatiu, ni l’elaboració dels pressupostos generals de l’Estat, que una vegada més discriminen deliberadament a Catalunya; o no és una quimera la proposta del corredor central, com reconeixeria qualsevol eurodiputat, o l’estat de la Nacional II, o la mala connexió del port a la xarxa ferroviària, i un infinit d’exemples que es podrien citar.
Aquesta enumeració de casos evidencien el per què alguns tenim molta pressa. Només ens espanten les quimeres i els abismes que fa més de tres-cents anys que ens castiguen, això si des de fa trenta anys d’una forma democràtica; perdó “particularment” democràtica.

dijous, 6 de setembre de 2012

Nou municipalisme

Des d’un punt de vista molt ampli les funcions dels Ajuntaments durant els trenta anys de la seva constitució han variat substancialment: des de la planificació de les ciutats, per fer front al urbanisme anàrquic del “desarrollismo”, i la prestació de serveis bàsics dels primers anys; a la gestió de noves realitats, com el fet migratori, la prestació de serveis no tan bàsics, i en els darrers anys la gestió de la crisi i les noves demandes que aquesta genera. La crisi econòmica ha fet augmentar la despesa en polítiques socials, d’atenció a les persones més necessitades, en un moment on la caiguda dels ingressos ha estat espectacular.
Ara bé, els problemes més importants de les corporacions locals es mantenen gairebé intactes en tots aquests anys; els Ajuntaments porten més de trenta anys esperant un nou marc competencial i un finançament adequat per garantir la prestació de tots els serveis locals.
Així les hisendes locals han estat l’assignatura pendent en la mesura que l’aportació financera de l’Estat als ajuntaments no s’ha adequat als serveis que presten. Els ajuntaments han reivindicat permanentment tenir un finançament just, atès que aquests són l’administració més propera a la ciutadania.

La solució del govern de l’Estat espanyol ha estat proposar una reforma de la Llei de Règim Local que rebaixarà les competències assumides pels Ajuntaments, per intentar acabar d’aquesta manera amb el seu endeutament, sense pensar en cap cas, en com afectarà aquesta reforma als ciutadans, que perdran la proximitat d’alguns serveis essencials, com ara l’educació i la sanitat, i tots els serveis que els ajuntaments han anat creant per millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Si aquesta llei es concreta en aquest nou curs polític direm adéu a les polítiques de proximitat, un retrocés democràtic sense precedents.
S’ha comentat poc, però amb aquesta llei el PP fa gala del seu menyspreu cap a les institucions europees ja que la reforma trenca amb l’actual marc basat en el principi d’autonomia local i principi de subsidiarietat, reconegut a la Carta Europea d’Autonomia Local, com a criteri de proximitat en l’atribució de competències i d’eficàcia en la redistribució; i també menysprea l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, però aquesta animadversió ja no ens resulta tant estranya.

Un altre punt de vista, del tot comprensible, és anar esperant que la Generalitat vagi pagant els més de 511 milions del deute que té contret amb els Ajuntaments per anar satisfent els proveïdors, i qui dia passa anys empeny. De moment els 211M que ja s’han pagat, han tranquil•litzat els ajuntaments amb més problemes, però s’ha de tenir en compte que aquests pagaments suposen posar pedaços als problemes del passat més recent i no pas plantejar els reptes de futur.

Per tant, sota el meu punt de vista, cal plantejar una tercera via, un nou municipalisme, que escolti el sentir i el respirar de tot el País. Un País que està dient clarament que ja n’hi ha prou. Un municipalisme que per força, ha de plantejar un pols a l’Estat Espanyol, ja sigui com en el cas de Sant Vicenç dels Horts, negant-se a pagar els diners de les bestretes del 2009 que l’Estat li reclamava, ja sigui com el cas d’Arenys de Munt que el 2009 va convocar el referèndum sobre la independència, un gest, les conseqüències del qual, encara són ben visibles en l’actualitat; o ja sigui com el cas de Sant Pere de Torelló que ha estat el primer en declarar-se territori català lliure de l’Estat Espanyol. Hi ha més exemples, com seria el fet d’adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència que compta ja amb el suport de 512 municipis, 26 consells comarcals, tres Entitats Municipals Descentralitzades (EMD), el Consorci del Ripollès i la Diputació de Lleida, la qual cosa representa el 40% dels ciutadans de Catalunya. Mesura, cal dir-ho que l’Ajuntament de Sant Feliu no va aprovar.

Hi ha qui em criticarà per proposar mesures més simbòliques que no pas d'utilitat real de gestió pública municipal, potser no els falti raó, però avui dia l'hora és molt greu a causa de l’ofec financer que pateix Catalunya; i les polítiques municipals dutes a la pràctica fins ara no poden satisfer totes les demandes; aquestes mesures simbòliques de pressió a l'estat, suposen doncs, un pas indispensable per accelerar un procés que es veu inevitable des de qualsevol racó del País; que Sant Feliu no en sigui l'excepció.

Aquest municipalisme diferent, basat en plantejar el pols amb l'Estat com a via de solució als problemes de sempre, òbviament ha de tenir els dies comptats, ha de ser breu, com més curt en el temps millor, ja què proposar-lo es donar per entès que el procés per a constituir la República Catalana ha de ser imminent, i aquest nou municipalisme ha d’ajudar a que així sigui; ja què el país, la seva gent, els aturats, els pensionistes, els autònoms, i també les corporacions locals ja no poden esperar més.

dilluns, 2 de juliol de 2012

De juny a juny

L’últim Ple municipal celebrat a Sant Feliu va ser escenari d’uns fets lamentables http://www.youtube.com/watch?v=zf3e84PeLrE&feature=g-user-uMalauradament no és un fet nou a la nostra ciutat, i òbviament que el Ple hagi de ser suspès fins a dues vegades i finalment s’hagi de celebrar a portar tancada no hauria de deixar satisfet a ningú.

Ara bé, no és la primera vegada que en els darrers anys se celebra un Ple excepcionalment tens. Molts recordem encara el del 14 de juny del 2003. Mentre se celebrava el Ple d’investidura de l’Alcalde, l’ambient es va fer irrespirable, hi va haver algun vidre trencat per algun assistent eixelebrat , i la policia va haver de protegir alguns dels regidors del govern recentment constituït.
La premsa generalista del país va recollir aquells esdeveniments; http://elpais.com/diario/2003/06/15/catalunya/1055639250_850215.html 
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2003/06/16/pagina-1/34004508/pdf.html?search=sant%20feliu%20de%20llobregatLa secció local d’Esquerra ho veia així aleshores;
http://locals.esquerra.cat/documents/butlletins/santfeliullobregat-elfull-especial_caiguda_del_castell.pdf

L’any 2003 eren els sectors afins a Iniciativa qui utilitzaven la sala de plens com a camp de batalla, expressant-t’hi les seves frustracions. El passat dia 28 de juny, era els sectors afins al segon partit de la ciutat, el PSC, els que convertien la sala de plens en una olla de grills, per dir-ho suaument.
Aquesta lleu comparació demostra que la lluita per l’hegemonia política que protagonitzen els dos partits principals de la ciutat des de fa uns quants anys, els pot fer perdre quan els convé el respecte per la institució que representen tot projectant una imatge de la ciutat que hauria d’avergonyir a més d’un.
Avui en dia, època de crisi econòmica, el populisme no només està trucant a la porta de moltes institucions d’arreu d’Europa, en són exemples el Front Nacional francès, el partit nazi Grec, o a casa nostra partits com Plataforma per Catalunya ha entrat amb força a molts Ajuntaments del país. En època de desprestigi de la política és responsabilitat de tots els càrrecs i representants polítics, fer tot el possible per no afegir més desprestigi a les institucions que representen. Fets com el del 2003 i el del passat dijous no fan més que alimentar aquest desprestigi, omplen d’arguments arguments a aquells populismes que avui dia estan trucant a la porta.

A la política no tot s’hi val, amb fets com el del juny del 2003 i el del juny del 2012, només hi perd la ciutat de Sant Feliu.
Responsabilitat doncs, i desitgem que no es torni a repetir.

dimecres, 30 de maig de 2012

Encongir-se

“La independència encongiria Catalunya” va deixar anar, la setmana passada, Pere Navarro, líder dels socialistes catalans, als micròfons de Catalunya Ràdio.
Declaracions que a primer cop d’ull destaquen per la desinformació manifesta que professa el dirigent socialista, i per una mala fe flagrant, per propagar un rumor totalment fals i sense cap base científica, ja què el senyor Navarro hauria de saber que dels 20 països amb un índex de desenvolupament humà més elevat, 16 tenen una mida semblant o inferior a Catalunya; és a dir, la realitat desmenteix el rumor propagat, de fer creure que la mida del país és un entrebanc al progrés dels estats independents.

Costa molt imaginar un encongiment més gran a l’actual. Costa molt creure que la cosa empitjoraria pel fet de marxar d’Espanya, tenint en compte que Catalunya, aquest 2012, ha exportat un 10,3% més que l’any anterior i per valor de 4.794 milions d’euros, gairebé una quarta part del total de tot l’estat; o, per exemple, pel que fa a recerca, Catalunya és el quart país del món en citació de tesis doctorals en revistes científiques, per darrera de Suècia, Israel i Suïssa, o és el cinquè país en captació de recursos per projectes de recerca competitius, que per culpa de les retallades s’estan fent servir per pagar nòmines al professorat. Amb aquestes dades reals, és fàcil pensar que estem vivint per sota de les nostres possibilitats. En altres paraules, ens estem encongint, o el que és el mateix ens estan fent encongir perquè no és racional que tinguem 840 mil aturats a Catalunya, 250 mil amb tota prestació esgotada, el 50% dels joves aturats i un llarg etcètera; no és racional seguir formant part d’un país que s’ha “menjat” 600 mil milions d’euros, del bilió donat pel BCE, per tapar els actius tòxics dels bancs, o el que és el mateix d’aquest bilió d’euros, ni un euro ha servit per alimentar l’economia real, ni per potenciar l’I+D, que a la llarga ha perjudicat l’atur.

Amb aquesta breu pinzellada és molt difícil imaginar-se una situació més encongida que l’actual.
Espanya ens encongeix. Per exemple, perquè l’Estat lidera el rànquing de misèria europea (índex creat a partir de la taxa d’atur, i del nivell de dèficit públic), i el que és pitjor, que en Espanya, ja no hi confia ningú. Cap agent exterior, ni la Unió Europea, ni els mercats, ni la Xina, ni ningú amb capacitat per pal·liar la situació actual, pot confiar en un estat que ha presentat catorze suspensions de pagaments en els últims tres segles, o un Estat que té sobre la taula quatre-cents expedients per violació de competències de la Unió Europea.

Per acabar, m’agradaria fer esment a la resposta que l’ex-Conseller Tresserras va donar a Pere Navarro: “Quan us emancipeu del PSOE descobrireu que l’home del sac més pervers i mentider és l’estat engendrat per la força i per la violència, aquesta mena d’estat, que és el que encara defenseu, encongeix els cors i les butxaques de la gent lliure, que no se’n senten vassalls; però l’estat que emergeix de la voluntat popular, no amenaça i no sotmet.”

dimarts, 24 d’abril de 2012

El tren del soterrament

El tren del soterrament transita, probablement, per un dels trams més complexos de la seva llarga història; el què és important esbrinar és si transita en via morta, o si realment va camí de la seva destinació, a ritme, això sí, d’una vella locomotora a vapor.
Darrerament hem tingut evidències aparentment contradictòries. Per una banda, es pot afirmar que el soterrament està avançant un 50%, pel que fa al percentatge de finançament que depèn de la part catalana. Això queda demostrat pel fet que el passat 18 d’abril, la Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya instava el Govern de la Generalitat a obrir d'immediat el procés de negociació per resoldre la signatura del conveni amb l'Ajuntament de Sant Feliu que permetrà concretar el finançament de les obres de soterrament de la línia de tren. Alhora, en la resolució aprovada també s'exigeix al Govern de l'Estat que estableixi els mecanismes pressupostaris necessaris i liciti les obres del soterrament abans de finalitzar l'any 2012, disposant per a la seva execució dels fons previstos per la disposició addicional tercera de l'Estatut.
Però d’altra banda, crec que el soterrament ha entrat en una via morta en un 50%, pel que fa a la part que depèn del finançament de l’Estat. En primer lloc, perquè a l’esmentada Comissió, la diputada del Partit Popular va sol•licitar retirar de l’ordre del dia la resolució del soterrament que ells mateixos havien presentat, al costat de les altres forces polítiques; a part, els populars es van abstenir en el primer punt, el del conveni Ajuntament-Generalitat, i van votar en contra del segon, el d’exigir a l’Estat establir els mecanismes pressupostaris i liciti les obres. Tota una declaració d’intencions.
En segon lloc, les darreres notícies pressupostàries han suposat tota una estocada per a les aspiracions de Sant Feliu, probablement la més dolorosa dels últims anys. I això és degut a que, per una banda els pressupostos Generals de l’Estat deixen la inversió ferroviària a Catalunya en pràcticament nul•la (l’Estat aposta per l’AVE a Galícia), i en prou feina podrà atendre l’obra ja iniciada. L’esmena conjunta als pressupostos Generals de l’Estat de la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Sant Feliu, perquè s’inclogui el soterrament en els comptes del 2012, no és res més que paper mullat: un gest polític necessari, però un simple gest que quedarà en no res, ja que per alguna cosa el PP disposa d’una majoria absoluta. I un gest que, d’altra banda, reforça els arguments d’aquest article.
Per altra banda, i això encara és més indignant, és el tema de la disposició addicional tercera. El ministeri d’economia espanyol, ja ha afirmat que no pagarà un deute que suma 759 milions del 2008, i 211 milions del 2009; un diners que com diu l’Estatut de Catalunya han de ser invertits en infraestructures. És indignant, perquè l’Estat es nega sistemàticament ha pagar un deute que ha estat acordat amb ells, i que és un deute que si es pagués ajudaria a pal•liar el dèficit d’infraestructures que pateix el Principat.
No és descabellat pensar que si Sant Feliu estigués situat cinc-cents quilòmetres al sud-oest, faria vint anys que gaudiria d’unes vies fèrries soterrades. Només cal remetre’s a les xifres. El dèficit fiscal de Catalunya respecte l’Estat és de 16 mil milions d’euros anuals de mitjana, per tant si fem el càlcul des de 1986 en surt un xifra astronòmica de 214 mil milions d’euros.
Amb el dèficit fiscal d’un any, per exemple, es podrien construir 93 hospitals, 26 terminals com la T1 del Prat, i el total de les obres de la línea 9 del metro. La pregunta és senzilla, tindríem el soterrament sense el dèficit fiscal?
En conclusió, el tren del soterrament disposa de dues locomotores que tiren en direccions oposades. Entre tots cal decidir de quina locomotora ens desprenem.

divendres, 23 de març de 2012

Fent història

Durant vint-i-vuit anys s’han presentat un total de vuitanta-vuit Iniciatives Legislatives Populars (ILP) al Congrés espanyol; d’aquestes, el noranta per cent o no han estat admeses, o han caducat, o les han retirat els seus promotors; el deu per cent restant que va prosperar, finalment van ser rebutjades. Dit d’una altra manera, en el curt període democràtic espanyol, cap ILP ha estat admesa com a tal i només una ha aconseguit ser inclosa en un altre projecte de llei, el de reclamació de deutes comunitàries, que va suposar una modificació de la Llei de Propietat Horitzontal.

Amb una observació ràpida d’ aquestes xifres, no seria descabellat dir que en el fons les ILP són una fal•làcia, o un miratge de participació, és a dir, els mecanismes legals hi són, però, a la pràctica, el parlamentarisme espanyol fa de barrera clara i impedeix que prosperin. Els diputats s’esforcen per a que les iniciatives populars no creuin un espai que creuen els correspon, a ells i només a ells, si més no aquesta és la impressió que n’he tret de la meva anàlisi.

Ara, però, tenim la immensa sort de presenciar el canvi de la història, qui ens ho havia de dir al principi d’aquesta legislatura absolutista! Per primera vegada a la història els promotors d’una ILP han estat rebuts al Saló dels Passos Perduts del Congrés, lloc reservat als actes més solemnes, pel president del mateix ens, el senyor Posadas (si no ho heu fet encara, no us perdeu pas la biografia d’aquest personatge), qui ja els ha avisat que preveu un camí d’èxit a la seva iniciativa. Una iniciativa, ai las, que ha aconseguit fins a sis-centes mil signatures, cent setanta mil a Catalunya, una immensa majoria, segons aquells que deien que un milió de participants a les Consultes sobre la independència eren una minoria.
El que per ara ningú no ens ha explicat encara són les campanyes sistemàtiques de determinada premsa, per poder assolir el mig milió de signatures necessàries, una ajuda que suposa tota una novetat en la curta, o no, història de les ILP.
Són d’allò més reveladors i inversemblants, aquests honors que els promotors han rebut, l’èxit parlamentari presumible, i l’ajuda obtinguda per part d’aquesta premsa, si considerem que l’entitat promotora és catalana, i no és cap disbarat afirmar que ens trobem davant d’un fenomen històric.

Estiguem ben atents, ja que l’espectacle no ha fet més que començar; la primera ILP amb un recorregut exitós a l’Estat (presumiblament) no podrà ser una altra que aquella que posarà en dubte la sobirania del Parlament de Catalunya, i qüestionarà la legitimitat d’una altra ILP d’àmbit català; que la ILP en qüestió sigui la que vol fer dels braus un Bé d’Interès Cultural; que cadascú ho valori com bonament li plagui.

dimecres, 14 de març de 2012

Assimilació


La sociologia moderna descriu l’assimilació cultural d’un grup etno-cultural, dins del que es té establert com el comú, a una comunitat més gran o dominant. La presumpció que aquests elements generals són la garantia de la convivència cultural dins d'un estat o territori, és la que motiva l'inici d'aquest procés.
L’assimilació pot ser un procés llarg, lent, dissimulat fins i tot, que actua com una bassa d’oli, amb el que s’anomena aparells de l’Estat, i que s’envolta de tots uns mecanismes político-jurídics, destinats a la satisfacció del fi.
D’exemples d’assimilació cultural, a Catalunya, en els darrers tres-cents anys, en trobaríem a cabassos, de fet, penso que se'n podria fer una càtedra sencera a les millors universitats del país. Però l’objectiu d’aquest article és visualitzar un cas concret.
Fa dotze anys, l’Estat Espanyol decidia actualitzar les matricules dels automòbils per adequar-les al marc jurídic Europeu; així el debat es centrava en quin model seria el de futur, si bé un com l’Alemany, on la identificació dels Länders es permetia, o un com el francès, d’una lògica més jacobina, per entendre’ns.
S’entén, que si ens trobem enmig d’un procés d’assimilació, la metròpoli pretendrà sortir-se’n amb la seva i procurarà, amb totes els mitjans de què disposa, que les matricules dels vehicles siguin una eina més per a la consecució del fi; com així va succeir.
 Un exemple de com es reaccionava a aquest nou intent d’assimilar-nos el trobem a Sant Feliu. El setembre de l’any 2000, es presentava i s’aprovava al Ple una moció, d’ICV, PSC i CiU, per rebutjar la decisió del govern del Partit Popular, d’incloure a les matricules només la “E” d’Espanya; no només això, sinó que demanava que es modifiqués la decisió per incloure el Cat, i decidia que els vehicles propietat de l’Ajuntament incloguessin el distintiu Cat també. És significatiu llegir l’argumentació de la regidora del PP, on entenia la reclamació catalana, i argumentava que ells també estaven sensibilitzats amb el tema i per això la darrera decisió del PP a nivell català va ser incloure la “C”, a les seves sigles, però malgrat tot s’abstenia (no votava en contra).
Durant dotze anys, la decisió adoptada pel PP l’any 2000 pot haver tingut multitud de conseqüències, es poden citar algunes a la nostra ciutat. El distintiu Cat ha desaparegut de les matricules dels vehicles municipals, ni la policia, ni els autobusos, ni els serveis de neteja el porten, tal i com havien fet les darrers dotze anys. Tanmateix en els darrers dos mesos, ja sabem de dos casos de conciutadans multats per dur-lo en el seu vehicle privat.
El tema s’ha esvaït de l’agenda política; i aquell partit que l’ha tret, notificant a l’Ajuntament la desaparició del Cat a les matricules, ha estat acusat de fer reduccionisme polític, i d’atiar la bandera d’uns temes identitaris que en temps de crisi no interessen a ningú. No només això, sinó que l’equip de Govern municipal ha ignorat aquest partit, i no li ha atorgat, ni tant sols, el dret a rebre una resposta.
 Com podem observar el panorama ha canviat molt; dotze anys són molts, i en ciència política, tindríem feina per analitzar tots els condicionants que han propiciat aquest canvi en el mapa polític, en el sentit més ampli. Però m’atreveixo a afirmar, que el procés d’assimilació, que és constant en el temps, com el dèficit fiscal, hi ha tingut molt a veure, i aquest procés va fent forat, més encara a la nostra ciutat.
 Per acabar, una nota per a la reflexió, la primera decisió del govern Thatcher, va ser excloure el Gaèlic, com a requisit per exercir la funció pública (us sona Mallorca?). Anys més tard es demostrava la causalitat d’aquesta decisió amb la situació lamentable del Gaèlic. Doncs això, assimilació.

dimecres, 29 de febrer de 2012

El cost d'oportunitat

En economia la decisió de tenir més d’alguna cosa és, alhora, la decisió de tenir menys d’alguna altra, i per tant el cost rellevant de qualsevol decisió és el cost d’oportunitat, que no és més que el valor de la següent cosa que no es tria.

Traslladar aquest concepte al terreny polític, on el càlcul de costos beneficis no és tant tangible, no és pas fàcil; però en els darrers trenta anys s’ha intentat ajudar a la governabilitat de l’Estat a canvi d'assolir la gestió única d'algunes competències, mentre s’esmerçaven incomptables esforços a convèncer els successius governs espanyols de la necessitat de crear una Espanya plural culturalment, més radial en infraestructures, per posar dos exemples, en definitiva un estat a imatge i model dels Landers alemanys.

Si considerem que aquest model de relació ha fracassat (en paraules del propi Jordi Pujol), la pregunta és: quin és el cost agregat, en termes econòmics, polítics i socials, d’haver pres aquesta “decisió” històrica? La resposta no és senzilla, i dubto que el càlcul es pugui arribar a realitzar, de fet no paga la pena ni intentar-ho, però si que cal reflexionar-hi.
D’altra banda, la pregunta que si què es pot contestar, és la de quin cost d’oportunitat té, avui dia, la decisió de seguir pertanyent a Espanya.
La resposta la sabem des de l’any 2010, quan l’Estat va fer publiques les dades del dèficit fiscal, unes dades que ens diuen que a Catalunya aquest dèficit és d’un 10,2% del PIB (a Alemanya està fixat constitucionalment que no pot superar en cap cas el 4%). Estendre’s massa amb la frivolitat dels números seria molt feixuc, però aquest 10,2% suposa uns 22mil milions d’euros l’any, seixanta milions al dia, o tres mil euros per català a l’any.
La realitat es fa doblement dramàtica si considerem que ara passem per un moment extraordinàriament greu, no fa falta demostrar-ho amb exemples i més exemples; podríem no acabar mai;  la taxa d’atur, llicenciats molt qualificats que marxen, 38 mil empreses tancades en una any a Catalunya, són els exemples més sagnants.
També caldrien uns quants articles com aquests per demostrar com d’inútil és avui en dia que Espanya racionalitzi el seu model d’Estat, (és interessant, en aquest sentit, saber què en pensen els parlamentaris europeus de la proposta de corredor central ferroviari).

Quina mena de país podríem construir amb aquests 22mil milions d’euros cada any? És normal que algú hi vulgui renunciar?
Hi ha qui intentarà presentar-nos avui dia, encara, el pacte fiscal com la solució a aquests plantejaments. Personalment penso que aquesta alternativa va morir la nit electoral, en confirmar-se la majoria absoluta del PP (no podem obviar el que això representa), i ara estem assistint a un joc polític de conseqüències previsibles, o no.
Només entenc com a vàlida aquesta proposta si serveix a mode d’últim desafiament a l'Estat, perquè quan fracassi, per la incapacitat de l’Estat per canviar els seus propis esquemes, només quedarà com a reclamació última el que és inevitable.

Situem-nos en un marc conceptual més proper, més comú. Sant Feliu, ciutat de quaranta-cinc mil habitants, amb un dèficit de serveis públics evidents, per falta de recursos, que salta a la vista si ens comparem amb ciutats veïnes: quan a Sant Feliu s’inaugurava la nova piscina, ciutats de la nostra comarca feia deu anys que en tenien, o per posar un altre exemple, fóra estrany que Sant Feliu disposés de dues o fins i tot de tres biblioteques públiques?
Volem renunciar-hi? Doncs cada any que passa ho fem una mica; hi renunciem, i ens allunyem d’un ideal de ciutat que dista cada vegada més del que podríem ser, i com més triguem més perpetuarem aquesta situació.

Ho he escrit d'altres vegades, des del meu punt de vista la política social més efectiva és la creació d’un estat propi.

dijous, 23 de febrer de 2012

No era això, companys.


Aquest mes de febrer, els grups municipals d’ICV i el PSC, presenten al Ple una proposta de moció en favor del jutge Garzón.
Com a membre de l'executiva d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu vull deixar ben clar, i argumentar, la meva més enèrgica disconformitat amb aquesta moció.
En primer lloc l’enunciat de la moció barreja naps amb cols; és a dir, barreja l’afer dels crims del franquisme, amb la figura del jutge Garzón.
Una cosa és condemnar el rebuig pel fet que l’Estat espanyol no investigui els crims del franquisme, i perquè la justícia hagi condemnat el jutge instructor per voler fer-ho; l’altre cosa és voler donar suport, sense més, a la figura de l’esmentat jutge.
Vull deixar clar que si l’enunciat de la moció hagués estat per exemple: “moció de rebuig a la negació a investigar els crims del franquisme”, hi estaria absolutament d’acord i no hi hauria motiu de crítica; però l’enunciat és un altre, i he de dir que el trobo directament un insult a la intel·ligència i em preocupa i molt que aquests dos grups municipals hagin estat tan curts de vista com per portar-ho al Ple.
Sustento el meu punt de vista tant enèrgicament crític en els següents fets:
El jutge Garzón l’any 1992 no va dubtar gens a l'hora de dur a disset independentistes a les dependències de la Guàrdia Civil i incomunicar-los, molts van passar-hi diversos dies, temps que la benemèrita no va desaprofitar per torturar-los, la qual cosa va ser denunciada davant el mega jutge.
El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa, i va arxivar les denúncies de tortura. Ni l’Audiència Nacional ni cap altra instància judicial espanyola van voler investigar (sí, sí tot un defensor dels Drets Humans).
Fins aquí qualsevol podria posar en dubte el meu relat, però dotze anys més tard el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnà l’Estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per tortura tot i les evidències existents. Aquella condemna va ser literalment una condemna de prevaricació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d’aquesta prevaricació era, precisament el jutge Garzón. Aquest jutge i l’aparell polític i jurídic espanyol, però, van ignorar la sentència i no es van depurar cap mena de responsabilitats.
És injust, si, que el senyor Garzón segui per primer cop al banc dels acusats per voler investigar els crims del franquisme, però això no l’eximeix de cap culpa en el passat i presentar una moció pel seu suport a mi em sembla pornogràfic; i insultant.
Probablement el Ple votarà “si” a la moció; el més intel·ligent seria retirar-la i presentar-la amb una altra mena d’enunciat, però sincerament dubto que es faci.

divendres, 20 de gener de 2012

Créixer o no


Algú pot assegurar que s’ha après la lliçó definitivament?
Algú és capaç de dir-nos que a l’Estat no es tornarà a repetir una liberalització del sòl en els propers anys (majoria absoluta PP), que torni a basar l’economia en la construcció i que ompli altre cop les nostres ciutats de grues, i de més grues?
Al meu entendre la nostra ciutat ja no pot créixer més, si més no, no pot créixer més a nivell urbanístic, però també s’ha de plantejar la necessitat de seguir allotjant certes activitats econòmiques.
Des del punt de vista urbanístic em sembla lamentable i preocupant que encara s’estiguin aixecant edificis, com ara a la carretera del Pla, i hi hagi promocions previstes a la zona de Can Bertrand. Seria bo que l’Ajuntament publiqués el cens d’edificis buits de la ciutat, per valorar amb dades objectives la necessitat real d’aquestes noves construccions, i determinar també si realment hi ha demanda d’habitatge a Sant Feliu.
Des del punt de vista econòmic, a nivell acadèmic, avui dia, hi ha diversos punts de vista i anàlisis sobre el creixement. Des de les teories on es defensa obsessivament la necessitat de créixer, créixer i créixer per sortir de la crisi al preu que sigui; fins a les que apunten a la necessitat de deixar de créixer i fins i tot les teories que apunten a la necessitat de decréixer.
A priori, jo pensava que un govern eco socialista, es plantejaria, ni que fos de passada, aquestes teories a l’hora de gestionar la ciutat; així doncs no entenc com l’equip de govern no es planteja el tancament del la fàbrica Sanson, no en un horitzó immediat, òbviament, però si en un horitzó de deu a quinze anys.
En el cas de la Sanson, jo crec que cal decréixer, cal parar l’activitat de la fàbrica definitivament i cal desmantellar-la, així podríem créixer en qualitat de vida, i en qualitat mediambiental a Sant Feliu, de ben segur que els nostres conciutadans hi estaran d’acord.
D’altre banda cal articular mecanismes de pressió, sigui institucional o ciutadana, perquè la fàbrica compleixi la llei i desmantelli ja totes les instal·lacions en desús derivades de la seva activitat minera.
Finalment, des d’un punt de vista estrictament urbanístic, m’agradaria apuntar que fóra bo que a Sant Feliu al llarg d’aquesta legislatura Ajuntament, govern i oposició, i entitats féssim un gran pacte per aturar l’amenaça real de nous plans de creixement urbanístic que es podrien donar en el futur, perquè estareu d’acord amb mi que la nostra ciutat no es pot permetre créixer més. Això no és pas una utopia, ciutats nord americanes, amb una gran pressió urbanística ja han fet lleis en aquest sentit.