dimecres, 29 de febrer de 2012

El cost d'oportunitat

En economia la decisió de tenir més d’alguna cosa és, alhora, la decisió de tenir menys d’alguna altra, i per tant el cost rellevant de qualsevol decisió és el cost d’oportunitat, que no és més que el valor de la següent cosa que no es tria.

Traslladar aquest concepte al terreny polític, on el càlcul de costos beneficis no és tant tangible, no és pas fàcil; però en els darrers trenta anys s’ha intentat ajudar a la governabilitat de l’Estat a canvi d'assolir la gestió única d'algunes competències, mentre s’esmerçaven incomptables esforços a convèncer els successius governs espanyols de la necessitat de crear una Espanya plural culturalment, més radial en infraestructures, per posar dos exemples, en definitiva un estat a imatge i model dels Landers alemanys.

Si considerem que aquest model de relació ha fracassat (en paraules del propi Jordi Pujol), la pregunta és: quin és el cost agregat, en termes econòmics, polítics i socials, d’haver pres aquesta “decisió” històrica? La resposta no és senzilla, i dubto que el càlcul es pugui arribar a realitzar, de fet no paga la pena ni intentar-ho, però si que cal reflexionar-hi.
D’altra banda, la pregunta que si què es pot contestar, és la de quin cost d’oportunitat té, avui dia, la decisió de seguir pertanyent a Espanya.
La resposta la sabem des de l’any 2010, quan l’Estat va fer publiques les dades del dèficit fiscal, unes dades que ens diuen que a Catalunya aquest dèficit és d’un 10,2% del PIB (a Alemanya està fixat constitucionalment que no pot superar en cap cas el 4%). Estendre’s massa amb la frivolitat dels números seria molt feixuc, però aquest 10,2% suposa uns 22mil milions d’euros l’any, seixanta milions al dia, o tres mil euros per català a l’any.
La realitat es fa doblement dramàtica si considerem que ara passem per un moment extraordinàriament greu, no fa falta demostrar-ho amb exemples i més exemples; podríem no acabar mai;  la taxa d’atur, llicenciats molt qualificats que marxen, 38 mil empreses tancades en una any a Catalunya, són els exemples més sagnants.
També caldrien uns quants articles com aquests per demostrar com d’inútil és avui en dia que Espanya racionalitzi el seu model d’Estat, (és interessant, en aquest sentit, saber què en pensen els parlamentaris europeus de la proposta de corredor central ferroviari).

Quina mena de país podríem construir amb aquests 22mil milions d’euros cada any? És normal que algú hi vulgui renunciar?
Hi ha qui intentarà presentar-nos avui dia, encara, el pacte fiscal com la solució a aquests plantejaments. Personalment penso que aquesta alternativa va morir la nit electoral, en confirmar-se la majoria absoluta del PP (no podem obviar el que això representa), i ara estem assistint a un joc polític de conseqüències previsibles, o no.
Només entenc com a vàlida aquesta proposta si serveix a mode d’últim desafiament a l'Estat, perquè quan fracassi, per la incapacitat de l’Estat per canviar els seus propis esquemes, només quedarà com a reclamació última el que és inevitable.

Situem-nos en un marc conceptual més proper, més comú. Sant Feliu, ciutat de quaranta-cinc mil habitants, amb un dèficit de serveis públics evidents, per falta de recursos, que salta a la vista si ens comparem amb ciutats veïnes: quan a Sant Feliu s’inaugurava la nova piscina, ciutats de la nostra comarca feia deu anys que en tenien, o per posar un altre exemple, fóra estrany que Sant Feliu disposés de dues o fins i tot de tres biblioteques públiques?
Volem renunciar-hi? Doncs cada any que passa ho fem una mica; hi renunciem, i ens allunyem d’un ideal de ciutat que dista cada vegada més del que podríem ser, i com més triguem més perpetuarem aquesta situació.

Ho he escrit d'altres vegades, des del meu punt de vista la política social més efectiva és la creació d’un estat propi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada