divendres, 23 de març de 2012

Fent història

Durant vint-i-vuit anys s’han presentat un total de vuitanta-vuit Iniciatives Legislatives Populars (ILP) al Congrés espanyol; d’aquestes, el noranta per cent o no han estat admeses, o han caducat, o les han retirat els seus promotors; el deu per cent restant que va prosperar, finalment van ser rebutjades. Dit d’una altra manera, en el curt període democràtic espanyol, cap ILP ha estat admesa com a tal i només una ha aconseguit ser inclosa en un altre projecte de llei, el de reclamació de deutes comunitàries, que va suposar una modificació de la Llei de Propietat Horitzontal.

Amb una observació ràpida d’ aquestes xifres, no seria descabellat dir que en el fons les ILP són una fal•làcia, o un miratge de participació, és a dir, els mecanismes legals hi són, però, a la pràctica, el parlamentarisme espanyol fa de barrera clara i impedeix que prosperin. Els diputats s’esforcen per a que les iniciatives populars no creuin un espai que creuen els correspon, a ells i només a ells, si més no aquesta és la impressió que n’he tret de la meva anàlisi.

Ara, però, tenim la immensa sort de presenciar el canvi de la història, qui ens ho havia de dir al principi d’aquesta legislatura absolutista! Per primera vegada a la història els promotors d’una ILP han estat rebuts al Saló dels Passos Perduts del Congrés, lloc reservat als actes més solemnes, pel president del mateix ens, el senyor Posadas (si no ho heu fet encara, no us perdeu pas la biografia d’aquest personatge), qui ja els ha avisat que preveu un camí d’èxit a la seva iniciativa. Una iniciativa, ai las, que ha aconseguit fins a sis-centes mil signatures, cent setanta mil a Catalunya, una immensa majoria, segons aquells que deien que un milió de participants a les Consultes sobre la independència eren una minoria.
El que per ara ningú no ens ha explicat encara són les campanyes sistemàtiques de determinada premsa, per poder assolir el mig milió de signatures necessàries, una ajuda que suposa tota una novetat en la curta, o no, història de les ILP.
Són d’allò més reveladors i inversemblants, aquests honors que els promotors han rebut, l’èxit parlamentari presumible, i l’ajuda obtinguda per part d’aquesta premsa, si considerem que l’entitat promotora és catalana, i no és cap disbarat afirmar que ens trobem davant d’un fenomen històric.

Estiguem ben atents, ja que l’espectacle no ha fet més que començar; la primera ILP amb un recorregut exitós a l’Estat (presumiblament) no podrà ser una altra que aquella que posarà en dubte la sobirania del Parlament de Catalunya, i qüestionarà la legitimitat d’una altra ILP d’àmbit català; que la ILP en qüestió sigui la que vol fer dels braus un Bé d’Interès Cultural; que cadascú ho valori com bonament li plagui.

dimecres, 14 de març de 2012

Assimilació


La sociologia moderna descriu l’assimilació cultural d’un grup etno-cultural, dins del que es té establert com el comú, a una comunitat més gran o dominant. La presumpció que aquests elements generals són la garantia de la convivència cultural dins d'un estat o territori, és la que motiva l'inici d'aquest procés.
L’assimilació pot ser un procés llarg, lent, dissimulat fins i tot, que actua com una bassa d’oli, amb el que s’anomena aparells de l’Estat, i que s’envolta de tots uns mecanismes político-jurídics, destinats a la satisfacció del fi.
D’exemples d’assimilació cultural, a Catalunya, en els darrers tres-cents anys, en trobaríem a cabassos, de fet, penso que se'n podria fer una càtedra sencera a les millors universitats del país. Però l’objectiu d’aquest article és visualitzar un cas concret.
Fa dotze anys, l’Estat Espanyol decidia actualitzar les matricules dels automòbils per adequar-les al marc jurídic Europeu; així el debat es centrava en quin model seria el de futur, si bé un com l’Alemany, on la identificació dels Länders es permetia, o un com el francès, d’una lògica més jacobina, per entendre’ns.
S’entén, que si ens trobem enmig d’un procés d’assimilació, la metròpoli pretendrà sortir-se’n amb la seva i procurarà, amb totes els mitjans de què disposa, que les matricules dels vehicles siguin una eina més per a la consecució del fi; com així va succeir.
 Un exemple de com es reaccionava a aquest nou intent d’assimilar-nos el trobem a Sant Feliu. El setembre de l’any 2000, es presentava i s’aprovava al Ple una moció, d’ICV, PSC i CiU, per rebutjar la decisió del govern del Partit Popular, d’incloure a les matricules només la “E” d’Espanya; no només això, sinó que demanava que es modifiqués la decisió per incloure el Cat, i decidia que els vehicles propietat de l’Ajuntament incloguessin el distintiu Cat també. És significatiu llegir l’argumentació de la regidora del PP, on entenia la reclamació catalana, i argumentava que ells també estaven sensibilitzats amb el tema i per això la darrera decisió del PP a nivell català va ser incloure la “C”, a les seves sigles, però malgrat tot s’abstenia (no votava en contra).
Durant dotze anys, la decisió adoptada pel PP l’any 2000 pot haver tingut multitud de conseqüències, es poden citar algunes a la nostra ciutat. El distintiu Cat ha desaparegut de les matricules dels vehicles municipals, ni la policia, ni els autobusos, ni els serveis de neteja el porten, tal i com havien fet les darrers dotze anys. Tanmateix en els darrers dos mesos, ja sabem de dos casos de conciutadans multats per dur-lo en el seu vehicle privat.
El tema s’ha esvaït de l’agenda política; i aquell partit que l’ha tret, notificant a l’Ajuntament la desaparició del Cat a les matricules, ha estat acusat de fer reduccionisme polític, i d’atiar la bandera d’uns temes identitaris que en temps de crisi no interessen a ningú. No només això, sinó que l’equip de Govern municipal ha ignorat aquest partit, i no li ha atorgat, ni tant sols, el dret a rebre una resposta.
 Com podem observar el panorama ha canviat molt; dotze anys són molts, i en ciència política, tindríem feina per analitzar tots els condicionants que han propiciat aquest canvi en el mapa polític, en el sentit més ampli. Però m’atreveixo a afirmar, que el procés d’assimilació, que és constant en el temps, com el dèficit fiscal, hi ha tingut molt a veure, i aquest procés va fent forat, més encara a la nostra ciutat.
 Per acabar, una nota per a la reflexió, la primera decisió del govern Thatcher, va ser excloure el Gaèlic, com a requisit per exercir la funció pública (us sona Mallorca?). Anys més tard es demostrava la causalitat d’aquesta decisió amb la situació lamentable del Gaèlic. Doncs això, assimilació.