Fent història
Durant vint-i-vuit anys s’han presentat un total de vuitanta-vuit Iniciatives Legislatives Populars (ILP) al Congrés espanyol; d’aquestes, el noranta per cent o no han estat admeses, o han caducat, o les han retirat els seus promotors; el deu per cent restant que va prosperar, finalment van ser rebutjades. Dit d’una altra manera, en el curt període democràtic espanyol, cap ILP ha estat admesa com a tal i només una ha aconseguit ser inclosa en un altre projecte de llei, el de reclamació de deutes comunitàries, que va suposar una modificació de la Llei de Propietat Horitzontal.
Amb una observació ràpida d’ aquestes xifres, no seria descabellat dir que en el fons les ILP són una fal•làcia, o un miratge de participació, és a dir, els mecanismes legals hi són, però, a la pràctica, el parlamentarisme espanyol fa de barrera clara i impedeix que prosperin. Els diputats s’esforcen per a que les iniciatives populars no creuin un espai que creuen els correspon, a ells i només a ells, si més no aquesta és la impressió que n’he tret de la meva anàlisi.
Ara, però, tenim la immensa sort de presenciar el canvi de la història, qui ens ho havia de dir al principi d’aquesta legislatura absolutista! Per primera vegada a la història els promotors d’una ILP han estat rebuts al Saló dels Passos Perduts del Congrés, lloc reservat als actes més solemnes, pel president del mateix ens, el senyor Posadas (si no ho heu fet encara, no us perdeu pas la biografia d’aquest personatge), qui ja els ha avisat que preveu un camí d’èxit a la seva iniciativa. Una iniciativa, ai las, que ha aconseguit fins a sis-centes mil signatures, cent setanta mil a Catalunya, una immensa majoria, segons aquells que deien que un milió de participants a les Consultes sobre la independència eren una minoria.
El que per ara ningú no ens ha explicat encara són les campanyes sistemàtiques de determinada premsa, per poder assolir el mig milió de signatures necessàries, una ajuda que suposa tota una novetat en la curta, o no, història de les ILP.
Són d’allò més reveladors i inversemblants, aquests honors que els promotors han rebut, l’èxit parlamentari presumible, i l’ajuda obtinguda per part d’aquesta premsa, si considerem que l’entitat promotora és catalana, i no és cap disbarat afirmar que ens trobem davant d’un fenomen històric.
Estiguem ben atents, ja que l’espectacle no ha fet més que començar; la primera ILP amb un recorregut exitós a l’Estat (presumiblament) no podrà ser una altra que aquella que posarà en dubte la sobirania del Parlament de Catalunya, i qüestionarà la legitimitat d’una altra ILP d’àmbit català; que la ILP en qüestió sigui la que vol fer dels braus un Bé d’Interès Cultural; que cadascú ho valori com bonament li plagui.
Amb una observació ràpida d’ aquestes xifres, no seria descabellat dir que en el fons les ILP són una fal•làcia, o un miratge de participació, és a dir, els mecanismes legals hi són, però, a la pràctica, el parlamentarisme espanyol fa de barrera clara i impedeix que prosperin. Els diputats s’esforcen per a que les iniciatives populars no creuin un espai que creuen els correspon, a ells i només a ells, si més no aquesta és la impressió que n’he tret de la meva anàlisi.
Ara, però, tenim la immensa sort de presenciar el canvi de la història, qui ens ho havia de dir al principi d’aquesta legislatura absolutista! Per primera vegada a la història els promotors d’una ILP han estat rebuts al Saló dels Passos Perduts del Congrés, lloc reservat als actes més solemnes, pel president del mateix ens, el senyor Posadas (si no ho heu fet encara, no us perdeu pas la biografia d’aquest personatge), qui ja els ha avisat que preveu un camí d’èxit a la seva iniciativa. Una iniciativa, ai las, que ha aconseguit fins a sis-centes mil signatures, cent setanta mil a Catalunya, una immensa majoria, segons aquells que deien que un milió de participants a les Consultes sobre la independència eren una minoria.
El que per ara ningú no ens ha explicat encara són les campanyes sistemàtiques de determinada premsa, per poder assolir el mig milió de signatures necessàries, una ajuda que suposa tota una novetat en la curta, o no, història de les ILP.
Són d’allò més reveladors i inversemblants, aquests honors que els promotors han rebut, l’èxit parlamentari presumible, i l’ajuda obtinguda per part d’aquesta premsa, si considerem que l’entitat promotora és catalana, i no és cap disbarat afirmar que ens trobem davant d’un fenomen històric.
Estiguem ben atents, ja que l’espectacle no ha fet més que començar; la primera ILP amb un recorregut exitós a l’Estat (presumiblament) no podrà ser una altra que aquella que posarà en dubte la sobirania del Parlament de Catalunya, i qüestionarà la legitimitat d’una altra ILP d’àmbit català; que la ILP en qüestió sigui la que vol fer dels braus un Bé d’Interès Cultural; que cadascú ho valori com bonament li plagui.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada