El tren del soterrament
El tren del soterrament transita, probablement, per un dels trams més complexos de la seva llarga història; el què és important esbrinar és si transita en via morta, o si realment va camí de la seva destinació, a ritme, això sí, d’una vella locomotora a vapor.
Darrerament hem tingut evidències aparentment contradictòries. Per una banda, es pot afirmar que el soterrament està avançant un 50%, pel que fa al percentatge de finançament que depèn de la part catalana. Això queda demostrat pel fet que el passat 18 d’abril, la Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya instava el Govern de la Generalitat a obrir d'immediat el procés de negociació per resoldre la signatura del conveni amb l'Ajuntament de Sant Feliu que permetrà concretar el finançament de les obres de soterrament de la línia de tren. Alhora, en la resolució aprovada també s'exigeix al Govern de l'Estat que estableixi els mecanismes pressupostaris necessaris i liciti les obres del soterrament abans de finalitzar l'any 2012, disposant per a la seva execució dels fons previstos per la disposició addicional tercera de l'Estatut.
Però d’altra banda, crec que el soterrament ha entrat en una via morta en un 50%, pel que fa a la part que depèn del finançament de l’Estat. En primer lloc, perquè a l’esmentada Comissió, la diputada del Partit Popular va sol•licitar retirar de l’ordre del dia la resolució del soterrament que ells mateixos havien presentat, al costat de les altres forces polítiques; a part, els populars es van abstenir en el primer punt, el del conveni Ajuntament-Generalitat, i van votar en contra del segon, el d’exigir a l’Estat establir els mecanismes pressupostaris i liciti les obres. Tota una declaració d’intencions.
En segon lloc, les darreres notícies pressupostàries han suposat tota una estocada per a les aspiracions de Sant Feliu, probablement la més dolorosa dels últims anys. I això és degut a que, per una banda els pressupostos Generals de l’Estat deixen la inversió ferroviària a Catalunya en pràcticament nul•la (l’Estat aposta per l’AVE a Galícia), i en prou feina podrà atendre l’obra ja iniciada. L’esmena conjunta als pressupostos Generals de l’Estat de la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Sant Feliu, perquè s’inclogui el soterrament en els comptes del 2012, no és res més que paper mullat: un gest polític necessari, però un simple gest que quedarà en no res, ja que per alguna cosa el PP disposa d’una majoria absoluta. I un gest que, d’altra banda, reforça els arguments d’aquest article.
Per altra banda, i això encara és més indignant, és el tema de la disposició addicional tercera. El ministeri d’economia espanyol, ja ha afirmat que no pagarà un deute que suma 759 milions del 2008, i 211 milions del 2009; un diners que com diu l’Estatut de Catalunya han de ser invertits en infraestructures. És indignant, perquè l’Estat es nega sistemàticament ha pagar un deute que ha estat acordat amb ells, i que és un deute que si es pagués ajudaria a pal•liar el dèficit d’infraestructures que pateix el Principat.
No és descabellat pensar que si Sant Feliu estigués situat cinc-cents quilòmetres al sud-oest, faria vint anys que gaudiria d’unes vies fèrries soterrades. Només cal remetre’s a les xifres. El dèficit fiscal de Catalunya respecte l’Estat és de 16 mil milions d’euros anuals de mitjana, per tant si fem el càlcul des de 1986 en surt un xifra astronòmica de 214 mil milions d’euros.
Amb el dèficit fiscal d’un any, per exemple, es podrien construir 93 hospitals, 26 terminals com la T1 del Prat, i el total de les obres de la línea 9 del metro. La pregunta és senzilla, tindríem el soterrament sense el dèficit fiscal?
En conclusió, el tren del soterrament disposa de dues locomotores que tiren en direccions oposades. Entre tots cal decidir de quina locomotora ens desprenem.
Darrerament hem tingut evidències aparentment contradictòries. Per una banda, es pot afirmar que el soterrament està avançant un 50%, pel que fa al percentatge de finançament que depèn de la part catalana. Això queda demostrat pel fet que el passat 18 d’abril, la Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya instava el Govern de la Generalitat a obrir d'immediat el procés de negociació per resoldre la signatura del conveni amb l'Ajuntament de Sant Feliu que permetrà concretar el finançament de les obres de soterrament de la línia de tren. Alhora, en la resolució aprovada també s'exigeix al Govern de l'Estat que estableixi els mecanismes pressupostaris necessaris i liciti les obres del soterrament abans de finalitzar l'any 2012, disposant per a la seva execució dels fons previstos per la disposició addicional tercera de l'Estatut.
Però d’altra banda, crec que el soterrament ha entrat en una via morta en un 50%, pel que fa a la part que depèn del finançament de l’Estat. En primer lloc, perquè a l’esmentada Comissió, la diputada del Partit Popular va sol•licitar retirar de l’ordre del dia la resolució del soterrament que ells mateixos havien presentat, al costat de les altres forces polítiques; a part, els populars es van abstenir en el primer punt, el del conveni Ajuntament-Generalitat, i van votar en contra del segon, el d’exigir a l’Estat establir els mecanismes pressupostaris i liciti les obres. Tota una declaració d’intencions.
En segon lloc, les darreres notícies pressupostàries han suposat tota una estocada per a les aspiracions de Sant Feliu, probablement la més dolorosa dels últims anys. I això és degut a que, per una banda els pressupostos Generals de l’Estat deixen la inversió ferroviària a Catalunya en pràcticament nul•la (l’Estat aposta per l’AVE a Galícia), i en prou feina podrà atendre l’obra ja iniciada. L’esmena conjunta als pressupostos Generals de l’Estat de la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Sant Feliu, perquè s’inclogui el soterrament en els comptes del 2012, no és res més que paper mullat: un gest polític necessari, però un simple gest que quedarà en no res, ja que per alguna cosa el PP disposa d’una majoria absoluta. I un gest que, d’altra banda, reforça els arguments d’aquest article.
Per altra banda, i això encara és més indignant, és el tema de la disposició addicional tercera. El ministeri d’economia espanyol, ja ha afirmat que no pagarà un deute que suma 759 milions del 2008, i 211 milions del 2009; un diners que com diu l’Estatut de Catalunya han de ser invertits en infraestructures. És indignant, perquè l’Estat es nega sistemàticament ha pagar un deute que ha estat acordat amb ells, i que és un deute que si es pagués ajudaria a pal•liar el dèficit d’infraestructures que pateix el Principat.
No és descabellat pensar que si Sant Feliu estigués situat cinc-cents quilòmetres al sud-oest, faria vint anys que gaudiria d’unes vies fèrries soterrades. Només cal remetre’s a les xifres. El dèficit fiscal de Catalunya respecte l’Estat és de 16 mil milions d’euros anuals de mitjana, per tant si fem el càlcul des de 1986 en surt un xifra astronòmica de 214 mil milions d’euros.
Amb el dèficit fiscal d’un any, per exemple, es podrien construir 93 hospitals, 26 terminals com la T1 del Prat, i el total de les obres de la línea 9 del metro. La pregunta és senzilla, tindríem el soterrament sense el dèficit fiscal?
En conclusió, el tren del soterrament disposa de dues locomotores que tiren en direccions oposades. Entre tots cal decidir de quina locomotora ens desprenem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada