Nou municipalisme
Des d’un punt de vista molt ampli les funcions dels Ajuntaments durant els trenta anys de la seva constitució han variat substancialment: des de la planificació de les ciutats, per fer front al urbanisme anàrquic del “desarrollismo”, i la prestació de serveis bàsics dels primers anys; a la gestió de noves realitats, com el fet migratori, la prestació de serveis no tan bàsics, i en els darrers anys la gestió de la crisi i les noves demandes que aquesta genera. La crisi econòmica ha fet augmentar la despesa en polítiques socials, d’atenció a les persones més necessitades, en un moment on la caiguda dels ingressos ha estat espectacular.
Ara bé, els problemes més importants de les corporacions locals es mantenen gairebé intactes en tots aquests anys; els Ajuntaments porten més de trenta anys esperant un nou marc competencial i un finançament adequat per garantir la prestació de tots els serveis locals.
Així les hisendes locals han estat l’assignatura pendent en la mesura que l’aportació financera de l’Estat als ajuntaments no s’ha adequat als serveis que presten. Els ajuntaments han reivindicat permanentment tenir un finançament just, atès que aquests són l’administració més propera a la ciutadania.
La solució del govern de l’Estat espanyol ha estat proposar una reforma de la Llei de Règim Local que rebaixarà les competències assumides pels Ajuntaments, per intentar acabar d’aquesta manera amb el seu endeutament, sense pensar en cap cas, en com afectarà aquesta reforma als ciutadans, que perdran la proximitat d’alguns serveis essencials, com ara l’educació i la sanitat, i tots els serveis que els ajuntaments han anat creant per millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Si aquesta llei es concreta en aquest nou curs polític direm adéu a les polítiques de proximitat, un retrocés democràtic sense precedents.
S’ha comentat poc, però amb aquesta llei el PP fa gala del seu menyspreu cap a les institucions europees ja que la reforma trenca amb l’actual marc basat en el principi d’autonomia local i principi de subsidiarietat, reconegut a la Carta Europea d’Autonomia Local, com a criteri de proximitat en l’atribució de competències i d’eficàcia en la redistribució; i també menysprea l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, però aquesta animadversió ja no ens resulta tant estranya.
Un altre punt de vista, del tot comprensible, és anar esperant que la Generalitat vagi pagant els més de 511 milions del deute que té contret amb els Ajuntaments per anar satisfent els proveïdors, i qui dia passa anys empeny. De moment els 211M que ja s’han pagat, han tranquil•litzat els ajuntaments amb més problemes, però s’ha de tenir en compte que aquests pagaments suposen posar pedaços als problemes del passat més recent i no pas plantejar els reptes de futur.
Per tant, sota el meu punt de vista, cal plantejar una tercera via, un nou municipalisme, que escolti el sentir i el respirar de tot el País. Un País que està dient clarament que ja n’hi ha prou. Un municipalisme que per força, ha de plantejar un pols a l’Estat Espanyol, ja sigui com en el cas de Sant Vicenç dels Horts, negant-se a pagar els diners de les bestretes del 2009 que l’Estat li reclamava, ja sigui com el cas d’Arenys de Munt que el 2009 va convocar el referèndum sobre la independència, un gest, les conseqüències del qual, encara són ben visibles en l’actualitat; o ja sigui com el cas de Sant Pere de Torelló que ha estat el primer en declarar-se territori català lliure de l’Estat Espanyol. Hi ha més exemples, com seria el fet d’adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència que compta ja amb el suport de 512 municipis, 26 consells comarcals, tres Entitats Municipals Descentralitzades (EMD), el Consorci del Ripollès i la Diputació de Lleida, la qual cosa representa el 40% dels ciutadans de Catalunya. Mesura, cal dir-ho que l’Ajuntament de Sant Feliu no va aprovar.
Hi ha qui em criticarà per proposar mesures més simbòliques que no pas d'utilitat real de gestió pública municipal, potser no els falti raó, però avui dia l'hora és molt greu a causa de l’ofec financer que pateix Catalunya; i les polítiques municipals dutes a la pràctica fins ara no poden satisfer totes les demandes; aquestes mesures simbòliques de pressió a l'estat, suposen doncs, un pas indispensable per accelerar un procés que es veu inevitable des de qualsevol racó del País; que Sant Feliu no en sigui l'excepció.
Aquest municipalisme diferent, basat en plantejar el pols amb l'Estat com a via de solució als problemes de sempre, òbviament ha de tenir els dies comptats, ha de ser breu, com més curt en el temps millor, ja què proposar-lo es donar per entès que el procés per a constituir la República Catalana ha de ser imminent, i aquest nou municipalisme ha d’ajudar a que així sigui; ja què el país, la seva gent, els aturats, els pensionistes, els autònoms, i també les corporacions locals ja no poden esperar més.
Ara bé, els problemes més importants de les corporacions locals es mantenen gairebé intactes en tots aquests anys; els Ajuntaments porten més de trenta anys esperant un nou marc competencial i un finançament adequat per garantir la prestació de tots els serveis locals.
Així les hisendes locals han estat l’assignatura pendent en la mesura que l’aportació financera de l’Estat als ajuntaments no s’ha adequat als serveis que presten. Els ajuntaments han reivindicat permanentment tenir un finançament just, atès que aquests són l’administració més propera a la ciutadania.
La solució del govern de l’Estat espanyol ha estat proposar una reforma de la Llei de Règim Local que rebaixarà les competències assumides pels Ajuntaments, per intentar acabar d’aquesta manera amb el seu endeutament, sense pensar en cap cas, en com afectarà aquesta reforma als ciutadans, que perdran la proximitat d’alguns serveis essencials, com ara l’educació i la sanitat, i tots els serveis que els ajuntaments han anat creant per millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Si aquesta llei es concreta en aquest nou curs polític direm adéu a les polítiques de proximitat, un retrocés democràtic sense precedents.
S’ha comentat poc, però amb aquesta llei el PP fa gala del seu menyspreu cap a les institucions europees ja que la reforma trenca amb l’actual marc basat en el principi d’autonomia local i principi de subsidiarietat, reconegut a la Carta Europea d’Autonomia Local, com a criteri de proximitat en l’atribució de competències i d’eficàcia en la redistribució; i també menysprea l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, però aquesta animadversió ja no ens resulta tant estranya.
Un altre punt de vista, del tot comprensible, és anar esperant que la Generalitat vagi pagant els més de 511 milions del deute que té contret amb els Ajuntaments per anar satisfent els proveïdors, i qui dia passa anys empeny. De moment els 211M que ja s’han pagat, han tranquil•litzat els ajuntaments amb més problemes, però s’ha de tenir en compte que aquests pagaments suposen posar pedaços als problemes del passat més recent i no pas plantejar els reptes de futur.
Per tant, sota el meu punt de vista, cal plantejar una tercera via, un nou municipalisme, que escolti el sentir i el respirar de tot el País. Un País que està dient clarament que ja n’hi ha prou. Un municipalisme que per força, ha de plantejar un pols a l’Estat Espanyol, ja sigui com en el cas de Sant Vicenç dels Horts, negant-se a pagar els diners de les bestretes del 2009 que l’Estat li reclamava, ja sigui com el cas d’Arenys de Munt que el 2009 va convocar el referèndum sobre la independència, un gest, les conseqüències del qual, encara són ben visibles en l’actualitat; o ja sigui com el cas de Sant Pere de Torelló que ha estat el primer en declarar-se territori català lliure de l’Estat Espanyol. Hi ha més exemples, com seria el fet d’adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència que compta ja amb el suport de 512 municipis, 26 consells comarcals, tres Entitats Municipals Descentralitzades (EMD), el Consorci del Ripollès i la Diputació de Lleida, la qual cosa representa el 40% dels ciutadans de Catalunya. Mesura, cal dir-ho que l’Ajuntament de Sant Feliu no va aprovar.
Hi ha qui em criticarà per proposar mesures més simbòliques que no pas d'utilitat real de gestió pública municipal, potser no els falti raó, però avui dia l'hora és molt greu a causa de l’ofec financer que pateix Catalunya; i les polítiques municipals dutes a la pràctica fins ara no poden satisfer totes les demandes; aquestes mesures simbòliques de pressió a l'estat, suposen doncs, un pas indispensable per accelerar un procés que es veu inevitable des de qualsevol racó del País; que Sant Feliu no en sigui l'excepció.
Aquest municipalisme diferent, basat en plantejar el pols amb l'Estat com a via de solució als problemes de sempre, òbviament ha de tenir els dies comptats, ha de ser breu, com més curt en el temps millor, ja què proposar-lo es donar per entès que el procés per a constituir la República Catalana ha de ser imminent, i aquest nou municipalisme ha d’ajudar a que així sigui; ja què el país, la seva gent, els aturats, els pensionistes, els autònoms, i també les corporacions locals ja no poden esperar més.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada