Quimeres, abismes i altres espècies
Presenciar el procés de dol de tot un projecte polític com el del nacionalisme espanyol està essent molt estimulant. D’ençà l’onze de setembre, estem vivint, in situ, les dues primeres fases d’aquest dol. La negació, moment on la persona nega que aquesta hagi de ser la seva sort i la de la ira, fase on la persona va contra tot i es pregunta per què li ha hagut de passar a ella.
El projecte polític espanyol sorgit de la transició, que alguns ja consideraven fallit de bones a primeres, ha demostrat ser una pedra en el camí en el desenvolupament de Catalunya com a societat pròspera i de futur. Com a país i com a projecte polític ens hem de comprometre a consolidar i fer avançar el procés, per entre moltes altres coses presenciar també les fases de negociació (moment en el qual la persona intenta canviar el seu destí tot fent-se promeses a si mateix) i la de depressió (fase d’enfonsament psicològic) i la d’acceptació (moment en què la persona accepta o es resigna amb la seva sort).
Però no ens precipitem; de moment estem, com deia, en les fases inicials, la de la negació i la d’ira. Aquest paper l’estan interpretant a la perfecció les formacions sucursalistes del nacionalisme espanyol, titllant un procés absolutament democràtic d’abisme (segons el diccionari, una profunditat immensa, o una situació moral desesperada). Des del centre polític estatal les declaracions també han estat nombroses, i fins i tot el cap de l’Estat Espanyol s’ha permès el luxe de posar cullerada en la qüestió, titllant de quimera el projecte de construcció d’un estat per a Catalunya (Quimera segons la mitologia grega era un monstre de tres caps que vomitava foc).
Que no ens confonguin declaracions passades de voltes sorgides de la negació i de la ira. Que d’abismes i quimeres al Principat n’anem servits.
Si ens centrem estrictament en la política municipal, per exemple, sinó ens afanyem el que serà un abisme per als ajuntaments catalans serà la reforma municipal, ja que és tan agressiva que fins i tot ha sollevat també als ajuntaments del Partit Popular, i per això està enStandby. Reforma que, en resum, proposa atorgar més poders als interventors, funcionaris de l’estat dependents del Ministeri d’Hisenda, i reduir el numero de regidors, entre d’altres característiques. Els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans i que més serveis li presta, quedaria greument debilitada; és a dir una mesura recentralitzadora en tota regla. Obviant que aquesta reforma seria un atemptat, també, per a la seva pròpia Constitució, tant sagrada en termes d’unitat espanyola, en el sentit que suposaria una agressió contra el principi d’autonomia local i la renúncia a la suficiència financera dels serveis públics que ha d’oferir els ajuntaments.
Si és un abisme aquesta reforma municipal, no es queda curta la propera reforma ideològica de l’educació, que pretendrà assimilar a les generacions futures a través del sistema educatiu, ni l’elaboració dels pressupostos generals de l’Estat, que una vegada més discriminen deliberadament a Catalunya; o no és una quimera la proposta del corredor central, com reconeixeria qualsevol eurodiputat, o l’estat de la Nacional II, o la mala connexió del port a la xarxa ferroviària, i un infinit d’exemples que es podrien citar.
Aquesta enumeració de casos evidencien el per què alguns tenim molta pressa. Només ens espanten les quimeres i els abismes que fa més de tres-cents anys que ens castiguen, això si des de fa trenta anys d’una forma democràtica; perdó “particularment” democràtica.
El projecte polític espanyol sorgit de la transició, que alguns ja consideraven fallit de bones a primeres, ha demostrat ser una pedra en el camí en el desenvolupament de Catalunya com a societat pròspera i de futur. Com a país i com a projecte polític ens hem de comprometre a consolidar i fer avançar el procés, per entre moltes altres coses presenciar també les fases de negociació (moment en el qual la persona intenta canviar el seu destí tot fent-se promeses a si mateix) i la de depressió (fase d’enfonsament psicològic) i la d’acceptació (moment en què la persona accepta o es resigna amb la seva sort).
Però no ens precipitem; de moment estem, com deia, en les fases inicials, la de la negació i la d’ira. Aquest paper l’estan interpretant a la perfecció les formacions sucursalistes del nacionalisme espanyol, titllant un procés absolutament democràtic d’abisme (segons el diccionari, una profunditat immensa, o una situació moral desesperada). Des del centre polític estatal les declaracions també han estat nombroses, i fins i tot el cap de l’Estat Espanyol s’ha permès el luxe de posar cullerada en la qüestió, titllant de quimera el projecte de construcció d’un estat per a Catalunya (Quimera segons la mitologia grega era un monstre de tres caps que vomitava foc).
Que no ens confonguin declaracions passades de voltes sorgides de la negació i de la ira. Que d’abismes i quimeres al Principat n’anem servits.
Si ens centrem estrictament en la política municipal, per exemple, sinó ens afanyem el que serà un abisme per als ajuntaments catalans serà la reforma municipal, ja que és tan agressiva que fins i tot ha sollevat també als ajuntaments del Partit Popular, i per això està enStandby. Reforma que, en resum, proposa atorgar més poders als interventors, funcionaris de l’estat dependents del Ministeri d’Hisenda, i reduir el numero de regidors, entre d’altres característiques. Els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans i que més serveis li presta, quedaria greument debilitada; és a dir una mesura recentralitzadora en tota regla. Obviant que aquesta reforma seria un atemptat, també, per a la seva pròpia Constitució, tant sagrada en termes d’unitat espanyola, en el sentit que suposaria una agressió contra el principi d’autonomia local i la renúncia a la suficiència financera dels serveis públics que ha d’oferir els ajuntaments.
Si és un abisme aquesta reforma municipal, no es queda curta la propera reforma ideològica de l’educació, que pretendrà assimilar a les generacions futures a través del sistema educatiu, ni l’elaboració dels pressupostos generals de l’Estat, que una vegada més discriminen deliberadament a Catalunya; o no és una quimera la proposta del corredor central, com reconeixeria qualsevol eurodiputat, o l’estat de la Nacional II, o la mala connexió del port a la xarxa ferroviària, i un infinit d’exemples que es podrien citar.
Aquesta enumeració de casos evidencien el per què alguns tenim molta pressa. Només ens espanten les quimeres i els abismes que fa més de tres-cents anys que ens castiguen, això si des de fa trenta anys d’una forma democràtica; perdó “particularment” democràtica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada