dijous, 13 de novembre de 2014

Pressupost municipal

Al parlar dels pressupostos municipals més enllà d’analitzar on es posa el focus, on s’inverteix, què queda més coix, la gran pregunta a fer-nos és: quina ha estat la oportunitat de la ciutadania en la gestació del pressupost?

Parlar de les inversions que s’hi fan, de la quantitat monetària d’aquestes inversions, de quin llast es deixa pels futurs governs no és un tema menor. Però en aquest article pretenc fer una mirada més àmplia, anar una mica més enllà.

Parlo de la veu de la ciutadania, de la intel•ligència col•lectiva recollida als pressupostos, de fer partícips als ciutadans de les decisions de la ciutat. De fer-los corresponsables, però no una mica, sinó fer-los corresponsables del tot. En el món del segle XXI, la participació és una espectre molt més ampli que una audiència pública. Cal anar més enllà, però ens cal anar-hi amb urgència, ens cal ja.

Els pressupostos, per tant, han de ser la plasmació que govern i ciutadania treballen de forma col•laborativa i coordinada. Entenent com a col•laboració un model de gestió on qualsevol persona, entitat, col•lectiu, o empresa que vulgui col•laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics tindrà la oportunitat de fer-ho.

Un model de gestió on es produeixin en profunditat els debats de ciutat sobre si la biblioteca s’ha d’ampliar, si aquesta reforma del mercat és la que realment fa falta, sobre què convé a la nau de Can Bertrand. Cal superar doncs els vells esquemes de participació ciutadana dels anys 90. Tot ha canviat, tot va canviant i tot hauria d’anar canviant.

No qüestiono la idoneïtat de certes inversions. No és aquesta la qüestió. Qüestiono i em pregunto per què es deixa al marge la ciutadania d’aquestes decisions tant rellevants. Per què no fem un esforç real de dotar a les decisions de l’administració la intel•ligència col•lectiva desitjable?

La política del segle XXI és una altra. Ho és sobretot perquè la ciutadania ho reclamem, i ai del gestor que no ho entengui. Mentre no es faci al ciutadà corresponsable i col•laborador de totes i cadascuna de les decisions que es prenguin, la crisi de confiança amb les institucions públiques seguirà, i s’agreujarà.

Participar ja no és només ser audiència d’unes decisions ja preses. Participar és molt més. És compartir al detall tota la informació, i és poder intercedir en la presa de decisions. Els pressupostos són la cúspide de qualsevol model de participació, com més reflecteixin la veu del ciutadà més transparent serà una ciutat. Així, uns pressupostos municipals en un futur no gaire llunyà seran la culminació dels treballs fets al costat de la ciutadania durant l’any havent impulsat la contribució directa de la ciutadania en la seva elaboració i promovent que les persones s’impliquin en els afers públics, especialment els de gran transcendència.

dilluns, 10 de novembre de 2014

Ja n'hi ha prou

Ahir mentre el 9N avançava de forma exemplar i pràcticament sense cap incident, en un auditori de Barcelona a les 12 del migdia el líder d’un partit polític del Parlament de Catalunya comparava les cues per poder participar el 9N amb les cues del franquisme i del nazisme. Si era Albert Rivera de Ciutadans, en una enèsima mostra de falta de respecte i de ràbia envers els milers i milers de catalans, que anhelen un nou futur polític per Catalunya.

Ahir, pràcticament a la mateixa hora mentre feia de vocal de mesa vaig poder saludar, a l’Institut Olorda, a la filla de Jaume Farreras i Domingo visiblement emocionada i amb la insígnia Macià a la solapa que des d’Esquerra li vam oferir el passat mes de maig. Com molts sabreu en Jaume Farreras va ser delatat, empresonat i afusellat pel feixisme el set de maig de 1939, només per pertànyer a les milícies d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu de Llobregat

Una mica més tard a la mateixa aula entrava na Maria Navarro, de 84 anys, amb la seva família i vinguda sola des de Mèxic per votar a Sant Feliu. L’emoció que desprenia la Maria és difícil de descriure. No és difícil imaginar que la seva vida ha estat marcada pels anys foscos del franquisme, i que per ella, com per tants, el dia d’ahir era un acte de justícia i reparació

Ahir, mentre la tarda passava entre vot i vot, veia per les xarxes socials que al Priorat na Neus Català, amb 99 anys, supervivent del camp Nazi de Ravensbrück exercia el dret de vot al seu local de participació. Com pot algú comparar les cues d’ahir amb la foscor i les tenebres d’aquells anys?? Quina mena de persona pot fer cap equiparació entre la Neus, la Maria, o la filla d’en Jaume Farreras, amb el feixisme o el nazisme? Com pot senyor Rivera?

Ahir, mentre veia a tanta i tanta gent gran emocionada, alguns amb llàgrimes als ulls, alguns demanant-li als fills i als néts una foto amb la urna, avis i àvies del nostre país que tant i tant han patit, no vaig poder pensar en els meus avis que ja no hi són. La meva àvia va ser al camp d’Àrgelers, el feixisme els ho va prendre tot, i els va fer passar els pitjors anys de la seva vida. És per ella que va viure aquell horror, i per els milers que ahir encara tenien força per fer un nou acte de justícia, que hem de dir que ja n’hi ha prou. Senyor Rivera, respecte!!

dijous, 23 d’octubre de 2014

Un gran negoci

L’any 2008 es va començar a aplicar a l’Estat Espanyol el mercat d’emissions de CO2. Aquest mercat ha resultat ser tot un negoci per la indústria pesada que funcionen a mig gas (entre elles les cimenteres). En els primers quatre anys van vendre 1.279 milions d’Euros en emissions. Per l’Estat, en canvi, aquest negoci ha esdevingut tota una ruïna ja que es va gastar més de 1.300 milions d’euros comprant drets d’emissió a l’estranger per compensar l’excés d’emissions respecte el fixat pel protocol de Kyoto. Si ens centrem en les cimenteres veiem que del 2008 al 2012 els dret d’emissió van superar les emissions reals en 56 milions de tones. Sobretot perquè els càlculs es van fer abans de la crisi. Amb aquest desfàs, les empreses cimenteres van guanyar en aquest període i només en aquesta àrea de negoci 400 milions d’euros. Si fem un càlcul ràpid, observem que a l’Estat hi ha tretze empreses cimenteres i trenta-tres plantes, això equivaldria doncs a 30M€ de guany per empresa, i 12M€ de benefici per planta. Així, amb aquesta aproximació la planta de Sant Feliu hauria pogut guanyar 4 milions d’euros per any (de 2008 al 2012), només venen drets d’emissió, assignats gratuïtament per l’Estat. Segurament són xifres petites per tot el volum de negoci, però retinguem aquesta dada. Cal dir que en aquests guanys no s’hi sumen la multitud de residus emprats com a combustible o com a matèria primera que en la comptabilitat oficial redueixen les emissions de CO2, la qual cosa suposa uns excedents encara més grans. Per el nou període 2013-2020, el sector del ciment ha obtingut de l’Administració de l’Estat una mitjana de 21,9 milions de drets d’emissió gratuïts anuals, mentre que les emissions reals del 2012 (últim any amb dades) va ser de 11,5 milions de tones de CO2. Per tant, no hi ha cap previsió que aquest negoci s’aturi. Segons el BOE, http://boe.es/boe/dias/2014/02/20/pdfs/BOE-A-2014-1860.pdf, la instal•lació de Sant Feliu (planta aturada) també ha rebut drets d’emissió de CO2 pel període 2013-2020. Concretament aquests: 2013- 619.484mt; 2014- 608.724mt; 2015- 597.838mt; 2016- 586.838; 2017- 575.719mt, 2018- 564.493mt, 2019- 553.126mt i pel 2020 541.720 milions de tones de CO2. Avui dia només sabem tres certeses sobre l’estat actual de la planta. Primera, que l’Ajuntament de Sant Feliu ha vist reduïda la seva recaptació en IAE (Impost Activitats Econòmiques), sobretot per l’aturada d’activitat de la cimentera. Segona, que hi hagut una baixa de la llicència que ha afectat en un 250.000 euros menys d’ingressos, respecte els pressupostats l’any anterior. I tercera, que la compra de la planta per part de Ciments Molins ha suposat a la ciutat uns ingressos de 425.000€ en concepte de Plus Vàlua. Però, la incertesa i la desinformació sobre els plans de futur de l’empresa és alarmant i preocupant. Què pretenen fer amb la fàbrica? Sembla clar que tenim una fàbrica sense llicència municipal, sense activitat, però que malgrat tot ha rebut uns drets d’emissió de CO2 per part de l’Administració de l’Estat; per tant l’empresa seguirà guanyant una quantitat de diners, amb un negoci d’ètica dubtosa. L’altra evidència és que remenant els informes de la Fundació Cema i d’Oficem es pot comprovar com la fàbrica té concedits els permisos per incinerar com a combustible o com a matèria primera llots de depuradora, residus industrials i biomassa. Per tant, qualsevol dia podrien reprendre aquesta activitat. Arribats fins aquí vàries consideracions. La meva opinió personal és que ha arribat l’hora de dirigir tots els esforços socials i polítics de Sant Feliu per aconseguir el desmantellament de la fàbrica. Amb tot el que he exposat crec que la ciutat de Sant Feliu s’ha guanyat el dret moral a lluitar per aquesta reivindicació. Un desmantellament d’una planta cimentera no és pas una utopia, a Andalusia i a Lorca (Múrcia) ja s’han viscut les demolicions de plantes cimenteres. Per què no a Sant Feliu? És obvi que mentre el negoci de vendre drets d’emissió de CO2 persisteixi l’incentiu per fer desaparèixer una planta per part de l’empresa tendirà a zero. Però, l’existència d’aquest negoci de venta de dret d’emissions (i moltes altres raons), obliguen a parer meu a l’Ajuntament a passar a l’acció, en dos sentits: Evitar que a Sant Feliu s’incineri mai més, i obligar a l’empresa a complir amb les mesures de seguretat en zones d’àmbit públic i assegurar la restauració mediambiental necessàries per dignificar l’àrea d’influència de la cimentera. L’Ajuntament ha d’exercir ja els mecanismes legals per obligar a l’empresa que la instal•lació compleixi uns requisits mínims de manteniment, i en cas contrari, obligar als propietaris a prendre les mesures adequades, i fins i tot, decretar l’estat ruïnós i esfondrar-la en un futur no gaire llunyà. Per saber-ne més: http://www.ecologistasenaccion.org/article27709.html http://ecologistasbierzo.wordpress.com/2014/03/31/recurren-los-derechos-de-emision-otorgados-a-cementeras-ecologistas-en-accion/ http://boe.es/boe/dias/2014/02/20/pdfs/BOE-A-2014-1860.pdf http://www.prtr-es.es/Informes/fichacomplejo.aspx?Id_Complejo=2342 http://www.prtr-es.es/informes/fichacomplejo.aspx?Id_Complejo=106 http://www.finanzas.com/noticias/mercados/20120622/lorca-exige-holcim-control-1426993.html http://www.fundacioncema.org/Uploads/docs/Cuaderno%20T%E9cnico%202014%20DEFINITIVO.pdf http://www.laverdad.es/murcia/v/20120625/lorca/ayuntamiento-exige-holcim-plan-20120625.html

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Del 9N al 24M. (Discurs de la XXIIena Botifarrada)

Aquest és un curs polític especial, diferent, difícil, on no ara mateix no ens podem imaginar tot el que passarà i totes les possibilitats estan obertes. Però ara, hem de tenir claríssim que quan s’acabi el curs, cap allà al mes de juliol, el context actual s’assemblarà ben poc al context polític que tindrem, com a país, com a ciutat i com a partit. 

Cal tenir present, que en els mesos que venen no hi ha una sola lluita, la nacional o la local, o que una lluita, sigui més important que l’altra, totes es relacionen. Ambdues lluites, ambdues partides, ens porten al mateix destí, assolir la llibertat del País. 
Ara, deixar-nos totes les forces possibles amb el 9N és imprescindible. És evident que avui els que estem aquí som independentistes, i potser hi ha algú que només l’interessi el 9N i que més enllà tot ja li estarà bé, però en la nostra batalla quotidiana, la de Sant Feliu, no hi ha 9N sense el 24M ni el 24M sense 9N, és a dir, per Esquerra Republicana de Sant Feliu el 24 de maig és, si més no, tant important com la data del 9N. Perquè, amb la nostra dedicació per la ciutat, amb la nostra voluntat de treballar pels nostres conciutadans demostrarem que estem absolutament preparats i capacitats per construir el nou país. 

Com he dit varies vegades, el 9N no s’acaba res, el 9N comença tot, i el 24M és el següent pas, i el 24M no s’acaben quatre anys de treball, sinó començarem a construir un nova ciutat, una ciutat diferent, per un país nou. 
Passat el 9N hem de demostrar que som imprescindibles per consolidar el nou context polític que s’estarà construint, haurem de demostrar que el nostre projecte polític és el millor pel futur de la nostra ciutat, i fer-ho i demostrar-ho serà clau, per a la llarga, consolidar allò que el 9N dictaran les urnes. 

Recentment hi ha qui ha escrit al seu bloc, que nosaltres la gent d’Esquerra Republicana només ens presentarem a les eleccions amb l’únic objectiu de declarar la independència des del balcó de l’Ajuntament. Pensar que aquest és l’únic projecte polític que tenim per la ciutat és ridícul. Ja fa tres anys i mig que Esquerra estem treballant pel nostre projecte polític per la ciutat, un projecte que es basarà en donar un gir democràtic a la vida política de la ciutat, per construir una institució basada en la col•laboració, la participació i la transparència. 
Per tant, des d’aquí deixar molt clar que els qui pensen que no tenim projecte per la ciutat s’equivoquen del tot, d’aquí pocs mesos ho podrem demostrar. 

Així doncs, cal seguir treballant com mai, perquè ara és el moment en el que tots els que estem aquí fa tants i tants anys que somiem, i pel que tants companys han picat tanta pedra durant tants anys; però quan passi el 9N caldrà seguir treballant per consolidar el nou context polític, i per des de l’Ajuntament demostrar que els millors garants del nou País serem nosaltres. Moltes gràcies.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Resposta d'urgència (a l'Alcalde)

Hi ha coses que s’afirmen a la lleugera i coses que s’afirmen amb mala fe. De l’afirmació “la independència no aportaria res en termes de justícia social”, diria, com a independentista, que s’afirma a la lleugera. Però, si es fa tal sentència després d’haver dit en el mateix article el següent: “és difícil escriure sobre la resposta a una pregunta entorn de la qual no hi ha hagut cap debat rigorós i en profunditat”, m’atreveixo a concloure que hi ha una mala fe manifesta en les paraules de l’Alcalde en el seu últim post.

 

Escric aquest article amb la voluntat d’aportar reflexió a certes afirmacions que com a mínim he trobat arriscades. L’escric també, perquè a diferència del que fan els altres, quan m’interpel·len, a mi o al partit al qual represento, intento respondre sempre, ni que sigui per educació.

Anem a pams. És notori que els mitjans estatals han comès l’errada tendenciosa d’atorgar-li a Artur Mas tot el protagonisme del procés polític que viu Catalunya. L’exercici contrari equivalent seria atorgar-li només al PP la responsabilitat de la situació actual. 

És innegable la capacitat que ha tingut el PP d’accelerador dels esdeveniments. Però també és obvi que la desconnexió dels catalans respecte d’Espanya, aquesta independència mental que molts ciutadans han patit en els darrers anys no es pot descontextualitzar d’un procés històric que ve d’antic. Podríem retrocedir en el temps i fer un exercici de recollir esdeveniments històrics que no ve al cas. Només un apunt que em ve molt de gust fer en aquest apartat. El jutge Garzón, a qui els dos partits més grans de la ciutat no han dubtat d’homenatjar, va ser un personatge clau en la repressió de l’independentisme als inicis dels noranta tortures incloses; l’insigne personatge no es caracteritza precisament per ser militant del PP. 

 

És bastant recorrent, que els qui més reserves tenen amb el procés argumentin que ningú els hi ha parlat de com serà el futur Estat. En aquest punt hi ha dos aspectes ha comentar. Primer, és fals que ningú hagi parlat o reflexionat sobre el futur Estat. Des d’Esquerra ja fa mesos que vam organitzar la Conferència Nacional, aportant la reflexió del partit de com ens agradaria el nou país. Segon, tant l’ANC, com Òmnium i com el Centre Català de Negocis han organitzat actes i debats a la ciutat per teoritzar el nou país, les portes eren obertes per tothom. Els debats rigorosos hi han sigut, i hi seguiran amb el mes que queda pel 9N. Però el més important en aquest punt és que el nou país serà com la gent vulgui que sigui.

Si algú proper el ‘No’ creu que no hi ha debat, que reflexioni sobre qui ha segrestat el debat. Jo diria que els del ‘No’ han abandonat la partida substituïnt-la pel ‘no a la consulta’, allà ells.

 

És qüestionable l’argument de “el problema dels milers d'aturats catalans o de les milers de treballadores precàries catalanes no ho és pel seu lloc de residència. Estic d’acord en que hi ha un conflicte social, però negar el territorial ho inclouria en les afirmacions fetes a la lleugera. Per donar-li força a aquest argument dos qüestions: es pot fer l’exercici de comprovar la taxa d’atur del País Basc, de fins a tres punts més baixa que a Catalunya, o la taxa d’atur de la Catalunya Nord, de tres a cinc punts més baixa, al passar la frontera. Hi ha problemes territorials?

L’altra qüestió és la inversió de l’Estat als diferents territoris; els treballadors de Catalunya veuen com el territori on viuen rep menys inversions, i això vol dir menys oportunitats, i pitjor qualitat de vida que els treballadors d’altres territoris de l’Estat (pensem amb totes les polítiques del govern extremeny). Per tant doble càstig, el del sistema econòmic injust, i el de viure a un territori, que mentre siguem part de l’Estat, ens perjudica.

 

Pel que fa a les emocions és més difícil de parlar-ne i no em vull estendre en aquest punt; però és un debat que em sembla estèril. Passi el que passi en el futur les identitats no es veuran afectades, ni ningú veurà trencats els seus lligams, ni amb la Xina, ni amb el Pakistán, ni amb Espanya. Les identitats compartides hi seguiran sent, per sort de tothom, i és més, les relacions amb la resta de ciutadans de l’Estat espanyol, estic convençut que dependrien més del propi Estat espanyol que de Catalunya. 

En aquest punt, com a sobiranista només apel·lo a l’esperit de “Súmate”, conciutadans vinguts d’altres punts de l’Estat, castellanoparlants, seguidors de la roja molts, i que veuen com el futur dels seus fills i néts només està garantit amb un Estat independent.

Analitzem doncs, qui està barrejant identitat i política, en tot el procés. Un clau ardent. 

 

Parlar de què Catalunya viu amb dignitat, de que el PSOE no té cap responsabilitat en l’estat d’ànim actual i que tot és culpa del PP d’ençà el procés de l’Estatut, són tres conclusions, al meu parer errònies. 

La primera no gastaré ni un segon a perdre el temps meu i el del lector, és ridícul, la del PSOE, no sé si està feta des de la ignorància d’aquells que sempre van ridiculitzar l’independentisme. Recordem la LOAPA? Què va suposar? Doncs un atac a l’autogovern de Catalunya i el màxim artífex era el PSOE pactant amb l’UCD.

 

Ens diu que el respondre Si, seria com un acte de fe. Òbviament qualsevol procés d’independència té riscos i incerteses; és evident. Però la situació actual, formar part del Regne d’Espanya té moltes certeses. Té la certesa de tenir una taxa d’atur desproporcionada, té la certesa de l’empobriment constant de la població, la certesa de tenir un deute públic desmesurat, i té la certesa de l’espoli fiscal constant. Com a mínim els catalans tenim la incertesa de si podrem superar aquestes lloses que pesen damunt nostre.

Però, la República Federal Espanyola també té moltes certeses, té la certesa, per exemple, que a hores d’ara el 60% de la població espanyola no l’acceptaria; pura ciència ficció.

 

I ara bé quan per al·lusions directes m’haig d’aturar. ERC ha optat per provar d’assegurar el procés, donant suport parlamentari al Govern, no negaré que això ha comportat empassar-se alguns gripaus incòmodes, però expliquem-ho tot, per ser justos. 

Primer, és rotundament fals que des d’ERC no hem qüestionat les retallades. Dues qüestions en aquest aspecte:els pressupostos de la generalitat tenen el percentatge en despesa social més alt dels últims anys, són els pressupostos que hi poden haver, no els que ens agradaria qui hi fossin. 

Segon, expliquem també l’esforç d’ERC de buscar nous ingressos per a la Generalitat, com el de les begudes amb sucres afegits, la eurovinyeta, o l’impost als dipòsits bancaris, que per cert l’Estat va impedir. 

 

Tema a part, és la discussió de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Dir que només ICV “va defensar l’existència d’un servei d'educació de Catalunya amb els mateixos deures, obligacions i criteris de finançament i funcionament per als centres públics i concertats” és rotundament fals; i forma part de les coses afirmades amb mala fe. És cert que ICV va votar en contra un parell de títols que fan referència al servei educatiu i les obligacions de les escoles concertades. Però cal explicar que mesos abansal Congrés ICV va donar suport a la LOE estatal que estava molt per sota la LEC en quan exigència dels concerts educatius, i no va votar preceptes més exigents de la LEC. L’interrogant per tant és: com justifica ICV-EUiA haver donat suport als supòsits de la LOE i no donar-lo als de la LEC, en els aspectes en què aquesta va més enllà que la mateixa LOE.

 

Quan parlem de retallades, és molt delicat assenyalar qui ha anat a les mobilitzacions i qui no; és inversemblant, i a mi personalment no em sembla propi del màxim representant d’una institució. Però seguint amb el fil argumental d’abans. Com justifica ICV la seva màxima bel·ligerància, legítima i respectable, contra les polítiques pressupostàries de la Generalitat, i en canvi quan el govern espanyol anuncia un 2% menys d’inversió a Catalunya via pressupostos, la mobilització organitzada d’aquest partit ha estat zero?

Per acabar aquesta llarga resposta no puc evitar la temptació de respondre breument la sentència “la independència no aportaria res en termes de justícia social”. Ho faig aportant els següents elements de reflexió, i espero rebre una resposta que no estigui feta a la lleugera:

Un país que genera el PIB com Dinamarca o Finlàndia és lògic que tingui el triple d’atur que aquests dos Estats? No serà que fem una contribució excessiva al Regne d’Espanya?

Un país que exporta a l’exterior el 60% del que produeix no està capacitat per afrontar amb garanties el seu futur sense dependre de l’Estat espanyol?

El país líder en turisme d’Europa, deixarà de ser un reclam pel sol fet de ser independent? En un dels països líders a la UE en captació d’inversió estrangera no tindrà més grans oportunitats si té un Estat per fomentar-ho? i no un Estat que li va a la contra com ara.

 

 

 

 

 

 

 

 

dilluns, 22 de setembre de 2014

Esquerres i el 'Sí'

A Catalunya s’ha presentat la plataforma ‘Esquerres pel Sí Sí’, que compta entre els seus signants sectorials de l'ANC, els Sindicats d'Estudiants dels Països Catalans, la Intersindical-CSC, a títol personal també s'hi han adherit sindicalistes de CCOO, UGT o l'USTEC, i el president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, i els partits polítics ERC, CUP, Procés Constituent i sectors d’ICV-EUiA.
 http://www.vilaweb.cat/noticia/4210936/20140916/tarda-romeva-fernandez-signants-manifest-esquerres-si.html

A milers de quilòmetres de distància un dels partits a Escòcia que més ha apostat pel sí, a banda lògicament del SNP, i un dels primers també a engegar la campanya i la plataforma multipartidista ‘Yes Scotland’ van ser els Verds d’Escòcia.
Patrick Harvie, diputat al Parlament escocès pels Verds, argumentava de la següent manera la posició política del seu partit: “Els Verds tenim un compromís de llarga tradició en favor de la descentralització. Per tal que una democràcia sigui forta cal que la gent connecti amb les decisions que els afecten, i això passa per enfortir una participació més activa i directa en la presa de decisions locals. (...) els Verds percebem la independència no només com una retirada del Regne Unit. Es tracta, sobretot, de reconèixer que el poder polític comença al nivell local, i que només s’ha de transferir a escales superiors quan hi ha motius clars i poderosos que així ho justifiquin”.

Defensar el ‘No’ a la independència està molt bé, si hi creus i aportes arguments a un debat necessari, i és legítim, naturalment. Defensar el ‘No’ des d’una òptica d’esquerres, des d’una preocupació per la justícia social, per la igualtat, per a una cerca de més qualitat democràtica per a tots els ciutadans, seguint el fil de l’argumentació d’en Harvie ja em trontolla més, i defensar-lo des d’una òptica federalista, és directament un absurd, fins i tot un contra-natura.
M’explico. El federalisme només té sentit si la unió federal que es vol és la unió de dues o més sobiranies iguals, de tu a tu; no una més alta que l’altra, no una amb una posició de sortida diferent a l’altra, i no òbviament amb una sobirania dins de l'altra; si no iguals, exactament iguals. Per tant, la única opció sensata de federalisme és primer defensar i demanar el ‘Si’, i tot seguit demanar la unió federal amb qui es vulgui, tota la resta que s’expliqui sobre federalisme és poc rigorós.

Històricament, hi ha qui argumentava que la defensa de la sobirania d’una nació era ideològicament de dretes. Potser, no ho sé, qui ho argumentava fa anys són els mateixos que ara, des de l'esquerra no estan disposats a defensar el 'Si' en una Consulta. Que no es vulgui defensar el ‘Si’  des de sectors de l'esquerra és legítim com deia, per mi no té cap més importància; però el vell argument,  personalment crec que ha quedat obsolet.
Aquest article només pretenia demostrar com de febles poden ser alguns arguments que no permeten, per ara, a aquests sectors sumar esforços pel ‘Si’. Potser en el fons ens trobem amb la paradoxa que el què hi ha al capdavall, vés per on, és un argument i un raonament de caire nacionalista.
 

divendres, 5 de setembre de 2014

Sant Feliu a partir de 2015

La última enquesta d’imatge municipal http://www.santfeliu.cat/documents/1152478 presentada el passat mes de juny preveu un consistori format per set grups municipals, on presumiblement es necessitin més de dos grups polítics per formar un govern de majoria. És a dir, Sant Feliu tindrà un consistori fragmentat.

Tot i que ens pugui semblar un fenomen nou, el de la fragmentació, el cert és que a Catalunya des de les segones eleccions democràtiques el nombre de partits no ha parat de créixer, com mostra la gràfica:



D'altra banda, com demostra l'estudi de Muñoz, J. i Guinjoan, M. (2013), Comptabilitat de variació interna en la mobilització nacionalista: els referèndums no oficials per a la independència de Catalunya (2009-11). Nacions i nacionalisme, 19: 44-67. doi: 10.1111/nana.12006, aquest fenomen és molt probable en municipis grans amb una alta proporció d'habitants vinguts de la resta de l'estat i on l'activisme nacionalista català ha estat menor que a altres zones del País, com ara Sant Feliu; és normal que passi.

De fragmentació política se n'ha escrit molt en ciència política. El 1979 Laakso i Taagepera creaven la mesura del nombre efectiu de partits que s'utilitza per a analitzar la fragmentació d'un sistema de partits, tot i que aquesta serveix més per comparar sistemes polítics entre si, i per calcular el nombre de partits i el seu pes relatiu.
A partir d'aquí es va desenvolupar la tesi tradicional, que argumenta que la fragmentació del sistema de partits és rellevant per dues raons interrelacionades: d’una banda una gran fragmentació dificulta l’existència d’un partit amb majoria absoluta que pugui formar govern tot sol; i de l’altra, una gran fragmentació complica fins i tot la formació de pactes de govern suficients per governar en coalició, ja que es requereix un major nombre de signataris. És a dir, fragmentació és sinònim d’inestabilitat política.

Per predir l'evolució política de Sant Feliu, a partir del 2015, ens podem quedar amb la teoria tradicional, o bé podem fer més cas als qui interpreten que aquesta fragmentació afecta poc a la governabilitat, o a l’estabilitat parlamentària. És a dir, hi ha qui sosté que l’estabilitat governamental no és el mateix que la mera permanència dels executius, ni que tampoc guarda una relació directa amb el nombre de partits parlamentaris. D’altra banda, com que un consistori municipal no es pot dissoldre a mitja legislatura, és relatiu parlar de governabilitat relacionat amb la fragmentació de partits; i en el fons aquesta governabilitat pot tenir més a veure amb les actituds dels grups i persones que conformin el consistori.

Aquí la part substancial d'aquest article. Jo prefereixo guiar-me per la segona argumentació, i tot i que avui dia es dona per fet que els polítics no puguin arribar a acords, o els costi molt quan la fragmentació domina les cambres de representació, i hi hagi la tendència a creure que la ingovernabilitat sigui inevitable amb aquesta fragmentació . Aquesta idea s’ha instaurat en l’imaginari col•lectiu, òbviament alguns exemples, i algunes actituds històriques han ajudat a crear-la.

La meva opinió personal és que la futura fragmentació que viurem a Sant Feliu ens l’hem de prendre com una oportunitat, més que no pas un problema.
Una oportunitat, en primer lloc, per fer de l’acord el pa de cada dia, i desenterrar la política frontissa que massa sovint a caracteritzat la política. Una oportunitat  per fomentar el diàleg, i per procurar que la oposició sigui tractada correctament, com una peça fonamental per millorar la ciutat, i no sigui tractada com un destorb a les pròpies aspiracions, fent de la ocultació d'informació essencial un hàbit quotidià.
Una oportunitat perquè mai més ningú confongui el partit amb la ciutat, i perquè mai més ningú confongui l’entorn propi amb tot el teixit ciutadà.
Una oportunitat per fiscalitzar més i millor al govern, perquè res s’escapi, perquè res quedi a l’ombra.
Que cadascú jutgi com pugui com ha estat aquesta legislatura a nivell d’oposició a Sant Feliu, segurament coincidirem en la conclusió de que hi hagi un partit i mig intentant fer oposició no ha estat gaire bo per la ciutat.

Enlloc està escrit que s’hagi de formar part d’un govern per procurar, des del diàleg i l’acord, que un govern funcioni i sigui estable. No cal formar part de cap govern, per estar preocupat i ajudar a l’estabilitat d’un govern, com també es pot contribuir molt a la inestabilitat des del mateix govern.

dijous, 5 de juny de 2014

Resposta

Escric aquest article perquè considero que quan a un l’interpel·len directament ha de procurar donar sempre una resposta, per respecte a qui interpel·la sobretot, però també per donar una visió contraposada als argument eximits per l’altre. Ho faig també perquè sinó ho fes seria contradictori amb les meves reiterades queixes a les manques de respostes quan hem interpel·lat el govern municipal per diverses qüestions i per diversos canals.

Qui ens ha interpel·lat directament ha sigut ni més ni menys que l’Alcalde de Sant Feliu en el seu blog personal amb aquests arguments:

 

I aquí acabo amb la meva percepció de com seran les properes municipals: en la clau d'èpica independentista que els interessa a CiU i ERC (...)Considero evident que aniran a totes amb aquest discurs i, més que parlar de serveis municipals, d'escoles bressol, de polítiques socials, d'hisenda municipal, del paper de l'ajuntament en educació, dels serveis per a la infància o per a la gent gran, jugaran a la carta èpica de fer possible la proclamació de la independència des del balcó de la plaça de la Vila. Més que del dia a dia de Sant Feliu, faran una campanya en clau de fer història per Catalunya. I això a Sant Feliu i a tot arreu.

 

Crec que és important preveure-ho i tenir-ho en compte, perquè no ens agafi per sorpresa en aquest any i mig de vertigen que s'acosta. I ho explico als ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, hagin votat el que hagin votat a aquestes europees, perquè sàpiguen (com estic convençuts que faran) distingir entre les eleccions al Parlament que crec que hi haurà al 2015 i les eleccions municipals (que són de la gestió del dia a dia de la nostra ciutat, per poc "èpic" que pugui semblar...) que tindran lloc d'aquí a poc menys d'un any. I ho explico també a tants homes i dones que col·laboren amb Iniciativa i amb Esquerra Unida, perquè insisteixin en la importància del factor local en la preparació de les municipals: la importància de les coses que estem fent i la importància d'explicar molt bé les coses que estem fent, sempre en clau d'igualtat d'oportunitats de totes les persones i d'igualtat de qualitat de l'espai i els serveis públics en tots els barris. Un discurs i una pràctica de govern en clau de drets socials i d'igualtat d'oportunitats, que resumeixo sovint en la idea "que tot estigui a l'abast de tothom". Un discurs i una pràctica que estic segur que mereixerà la confiança de molts ciutadans i moltes ciutadanes que diumenge passat no van votar o van votar altres opcions, o que, simplement i com sempre hem sabut fer, sabran diferenciar el vot per al seu ajuntament del vot per al Congrés o el Parlament.

En primer lloc, aquestes paraules denoten por, la qual cosa és normal i legítima. Normal perquè quan creixen altres forces emergents l’horitzó de que res serà igual al maig del 2015 pot ser font d’intranquil·litat de qui ostenta el poder en les institucions representatives; i legítim perquè tothom pot opinar el que vulgui, per més que en aquesta opinió ens mostri totes les seves debilitats.

 

En segon lloc és una falta respecte enorme. Una falta de respecte al teu soci de govern, al que estàs donant a entendre que només sou socis per una qüestió aritmètica, ja que no tenen obra ni projecte de govern, a tenor del que s’entén entre línies.

Una falta de respecte cap a Esquerra Republicana, la qual cosa no ens ve de nou; però les suposicions que es fan son poc tolerables.

Qui ha estat atent als últims moviments d’Esquerra-Sant Feliu sabrà perfectament que el nostre discurs només està centrat en clau municipal: durant la Fira vam repartir informació en clau estrictament municipal, en la meva presentació com a candidat el febrer el meu discurs va ser al cent per cent municipalista, i durant les desenes de reunions amb entitats diverses de la ciutat només hem parlat de Sant Feliu.

 

En tercer lloc és una falta de respecte al ciutadà, al qui estàs dient que si voten a les municipals com a les europees s’estaran equivocant, perquè clar l’únic garant dels interessos municipals ets tu.

 

Entenc la por. L’emergència de noves formacions, els resultats d’ERC, la primacia del debat sobiranista, l’estancament electoral d’ICV al costat de la contínua pèrdua de vots que van patint municipals rere municipals, tenir un Alcalde que ja portava moltíssims anys com a regidor en el moment en que els discursos de regeneració democràtica prenen més força, els continus conflictes amb alguns veïns de la ciutat... poden fer que les perspectives de revalidar l’alcaldia amb solvència s’enterboleixin Potser per això ha arribat el desgel amb el PSC, creixen els rumors d’un futur pacte a la ciutat, una gran coalició.

No s’entén i no es tolerable la falta de respecte al ciutadà i a les altres formacions de la ciutat. En tot cas tindrem ocasió de contraposar projectes per la ciutat i el ciutadà que es sobirà i que no necessita que ningú li digui que ha de votar i que no ha de votar decidirà lliurement.

dimecres, 4 de juny de 2014

Intervenció al Ple de maig

Des d’Esquerra Republicana hem cregut convenient intervenir en aquest Ple, per dos motius, en primer lloc per fixar la nostra postura en aquest punt, i en segon lloc per plantejar una sèrie de reflexions al conjunt dels nostres representants polítics i per fer una demanda clara.
L’any 2004 Sant Feliu aprovava al Ple Municipal, una aposta nova de gestió dels mitjans de comunicació locals; una idea sorgida; la de crear un Consell Local de Comunicació i dotar-lo d’un reglament, del grup municipal d’Esquerra Republicana, i que va gaudir d’un ampli consens polític, majoria absoluta, amb l’abstenció dels regidors d’ICV, cal dir segons el que reflexa l’acta que era una discrepància en la forma i no en el fons.
Per nosaltres el punt més destacat d’aquell reglament era:

Són funcions del Consell Municipal de Comunicació (CMCO) les següents:
a) Proposar la ratificació, el nomenament o cessament del Coordinador dels mitjans de comunicació, que haurà de ser aprovat per majoria del 70% dels assistents del Ple del Consell, amb dret a vot.

L’abril del 2008 es crea la plaça de Cap de Comunicació amb la oposició d’ICV. El regidor d’ICV, va criticar que el Consell no hagués pogut desenvolupar les seves funcions a l’hora de plantejar noves places i noves contractacions:
aquest govern sempre que pot els canals de participació se’ls salta” afegien.
L’acte d’aquell Ple recull les paraules d’ICV:
no és una bona línia de treball situar caps de Departament com a càrrecs de confiança política i a més recorda que si han de fer referència allò que era l’esperit del CMC, el coordinador que desenvoluparà aquest cap de Departament de Comunicació la seva ratificació hauria de ser aprovada pel mateix consell

Com bé sabreu aquest Ple Municipal va canviar les funcions del Consell Municipal de Comunicació:

Segons el redactat de la moció, l’equip de govern, justificant que d’acord amb el Pla d’Actuació del Mandat actuava motivat per incrementar la transparència de l’Ajuntament i d’esdevenir una administració més propera i plural, garantint al màxim la difusió de l’activitat municipal. Sorprèn però, que segons això proposés l’acord del Ple per què el Consell perdés les funcions de proposar el nomenament i cessament del coordinador dels mitjans de comunicació.
Atès que s’ha emès informe pel Cap de Gabinet de l’Alcaldia, en què es proposa la modificació del referit Reglament.
Primer, una reflexió, el canvi de funcions del Consell no hauria d’haver estat deliberat pel propi Consell? Si ens referim a la transparència?
Una altra pregunta: es va presentar aquest informe del Gabinet d’Alcaldia als membres del Consell? I a les altres forces polítiques?
I un prec al principal partit del govern: com es pot justificar eliminar unes funcions clarament participatives, clarament que buscaven que el Consell escapés del control polític, amb arguments en pro a la transparència i la participació? Perquè des del meu punt de vista fer-ho fent servir el Pla d’Actuació del Mandat, és un argument pobre, però el que és més greu és un argument contradictori.
Raoneu com aquesta decisió ha comportat segons el vostre punt de vista una administració més propera i més plural.

També vull llençar als grups del PP i CiU, una pregunta: Què ha canviat del 2004 fins aquí, per què el 2004 votéssiu a favor d’aquell reglament i el 2012 votéssiu a favor d’eliminar les funcions més significatives que aquell reglament dotava al Consell?? Què ha canviat?? Nosaltres som incapaços d’entendre-ho per més que hi pensem.
Arribats a aquest punt, només recordar que segons el Decàleg de bones pràctiques dels mitjans locals, recolzat per acord de tots els grups al Ple de maig d'aquest 2013, ens diu en el seu punt sisè que:

6. Han d'evitar el partidisme i la manca de professionalitat
Mitjançant un tractament contrastat i al més complet possible de les principals informacions, donant veu als diferents protagonistes, retent comptes de la gestió realitzada i fomentant la participació ciutadana. Els mitjans no es poden utilitzar com a eina de propaganda política del partit o la coalició que deté el poder.

Estem convençuts que una bona manera d’evitar el partidisme dels mitjans locals és que el Cap de Comunicació, ni sigui nominat a dit, ni pertanyi a cap partit polític.
És per això que volem demanar a aquest Ple Municipal, pel bé, ara si, de la Participació i la transparència que li doti al Consell Municipal de Comunicació les funcions que li atorgava el reglament original del 2004, en el Ple del mes de juny. 

dijous, 29 de maig de 2014

2695 gràcies

Resultat extraordinari a Sant Feliu. Mai abans havíem sigut segona força a la ciutat. Mai abans havíem guanyat una sola mesa electoral; en aquestes eleccions hem guanyat nou meses, i hem quedat segons, d’un total de 44 meses electorals. Mai abans havíem guanyat un districtes sencer, ara ho hem fet possible en el 7, Mas Lluí.

Mai abans havíem guanyat unes eleccions a Catalunya, feia ni més ni menys que 76 anys. Per tot això, moltíssimes gràcies per aquests 2695 vots a Sant Feliu.

Sabem, però, que el més important no era guanyar. El que ens satisfà més és que les tres forces polítiques que defensem el dret a decidir ens en hem sortit molt positivament d’aquestes eleccions. Per això, cal afirmar que guanya el procés i guanya Catalunya.

En clau santfeliuenca, aquest resultat ens anima a seguir treballant incansablement. Queda un any clau per tots nosaltres, un any en el qual votarem el futur polític de Catalunya i podrem certificar i posar els fonaments d’aquest futur en les eleccions municipals d’aquí un any. Ara més que mai cal arremangar-se i seguir remant, i comptem amb tu per aconseguir tots els horitzons imaginables.

Moltes gràcies 

Un govern del segle XXI

Té sentit que l’Administració porti a terme les seves tasques de manera opaca i experta (blindada), quan des de la societat poden haver-hi moltes alternatives i solucions disponibles que poden ajudar a millorar els resultats globals?

Una de les conclusions de la primera part d’aquest article era que avui dia els governs són poc col·laboratius, en el sentit que massa sovint tendeixen a competir amb el ciutadà, fet que d’altra banda és una de les moltes causes de la crisi que pateixen els sistemes de representació política.
Per superar aquesta tendència a la competitivitat cal cercar un model alternatiu. Un model de futur on qualsevol persona, entitat, col·lectiu o empresa que vulgui col·laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics tindrà la oportunitat de fer-ho. El paper de l’Administració estarà dirigit sobretot a garantir i facilitar aquesta col·laboració i haurà d’actuar de forma coordinada amb totes les persones interessades.
Perquè col·laboració i coordinació funcionin és vital la gestió de la informació. Un ciutadà no pot participar en un assumpte públic si no està informat i no disposa dels mitjans per accedir a la informació. La comunicació és la base fonamental per possibilitar la coordinació. Aquí podríem revisar novament el paper del Consell de Comunicació com a eina de control polític i no com una eina al servei del ciutadà, que és el que hauria de ser.

Deia que Sant Feliu és una ciutat amb participació formal però no efectiva. Per sort, això es pot solucionar amb aquest nou model de govern del S.XXI. Si els mecanismes actuals de participació i representativitat són clarament insuficients, tant l’administració com el ciutadà han de començar a ser molt més exigents en el procés (el com) de participació.
La participació ha de tenir l’ambició d’influir per modificar la realitat, i això passa per dissenyarprocessos de participació.
Tinc la intuïció que des de l’Ajuntament hi ha la percepció que és l’administració qui ha de liderar la participació. Però el gran canvi és que amb el nou model que vindrà els espais de participació seran neutres, sense propietari, on els grups participants podran autoregular les condicions del procés per acabar tenint capacitat d’influència; i això no passa ni per eines ni per infraestructures, sinó per metodologies.
El paper de l’Administració serà encara important perquè d’ella en depèn la gestió del resultat, però ja no tindrà a les seves mans la funció de liderar-ne el procés, sinó possibilitar-lo.

La participació, la generació de dinàmiques participatives i la creació d’espais de trobada no tenen cap sentit si no entenem que el que estem cercant és d’una banda la cocreació de serveis, entès com un procés per crear noves solucions amb les persones i no només per a elles, la qual cosa no és possible sense un model més deliberatiu d’administració pública que l’actual; i d’altra banda la coproducció de serveis, que vol dir que la prestació de serveis públics es farà sobre la base d’un treball compartit, distribuït i coordinat entre entitats públiques (Ajuntament), societat civil i altres actors del sector privat.
Per sintetitzar molt, en aquest nou model aconseguirem que el ciutadà se senti responsable i part activa i essencial de les decisions i de les diferents polítiques públiques, així com de les solucions que es vagin dissenyant i implementant.
Finalment superaríem el model top down actual per un model absolutament horitzontal, pel que fa a la relació entre l’administració i el ciutadà. El què farà falta serà que els directius públics entenguin aquesta realitat nova i construeixin entorns favorables al canvi, amb la involucració creativa de treballadors públics i el conjunt de la ciutadania en una xarxa de relacions que transcendeixi les fronteres de la organització consistorial.

A l’article anterior vaig descriure el paper actual de les TIC i les Xarxes Socials. Amb el nou model aquest camp haurà de viure una revolució per superar la ineficiència i ineficàcia actual.
La revolució passarà perquè un cop garantit a tothom l’accés a les noves tecnologies (és cert que s’hi ha avançat), la xarxa servirà per crear múltiples espais de participació virtual; la web municipal és tot un món a explorar en aquest camp, però també serà un espai on l’administració proporcioni informació contínua, i l’obertura de totes les dades municipals.
Les xarxes socials serà un espai més on l’administració exercirà l’escolta activa i donarà resposta quan calgui al ciutadà. Aquest és un camp que donaria per dos o tres articles més, i ho sintetitzo al màxim.

Algú em podrà retreure que a Sant Feliu ja s’ha començat a treballar en l’obertura de dades, i és cert, en un espai amagat de la web hi ha un apartat d’open data. Només puntualitzar que perseguir les dades obertes amb la finalitat única d’aportar dades obertes no és sostenible. És a dir, no pot ser un fi en ell mateix i només té sentit si dóna cobertura als processos de participació que cerquin la cocreació i la coproducció de serveis.

Finalment, la pedra angular d’aquest nou model serà la transparència. Ser transparent no pot dependre d’una voluntat, sinó que s’hauria de ser transparent per defecte. Transparència entesa com la voluntat de tenir una societat ben informada que participa de la presa de decisions, i una administració que ret comptes un cop ha actuat. Imaginem-nos una ciutadania que disposa pràcticament de la mateixa informació amb què compten els governants. Això és transparència.
Un govern transparent ha d’estar preparat per ser constantment avaluat i analitzat per les seves decisions; i encara més, que s’avança a la pròpia voluntat del ciutadà d’avaluar-lo.

M’imagino el futur de Sant Feliu amb un model el més proper possible a aquest que he provat de descriure. Caldrà un enorme esforç, és un plantejament revolucionari i difícil d’assolir. Però, precisament per això cal apostar-hi.

Un govern del S.XX

Per saber com és un govern, quin és el seu model gestió, cal analitzar les seves actuacions, els seus mecanismes de presa de decisions i com es relaciona amb la ciutadania.

El “conflicte” generat per la gestió de l’IBI pot servir per il·lustrar com en l’esclat d’una tensió s’ha optat, intencionadament o no, per entrar en competència amb el ciutadà. Un fet més propi d’una manera antiga de fer política que no pas d’una nova forma de gestionar els afers públics.
En cas de conflicte podem entendre que l’administració/govern competeix amb el ciutadà que reclama respostes i/o planteja alternatives, quan el que vol és acabar convencent-lo i diluir la seva protesta; imposar una solució, més que no pas cercar la col·laboració (entesa com una relació més enllà de reunions informatives, d’arguments exposats, de dialèctica), i una solució consensuada.

Tant en l’IBI com en d’altres parcel·les, també s’observa com hi ha dèficits en la gestió de la informació. El govern sovint ha monopolitzat la informació de què disposa; en alguns casos l’ha compartit, és cert, però més rellevant que el fet de compartir-la és el quan, el com i el per què es comparteix aquesta informació. 
És propi d’una administració arcaica, per exemple, “compartir” certa informació amb la voluntat d’agafar en fora de joc tant els ciutadans com a la oposició; i és una mostra més de competitivitat. El zel en la gestió de la informació, quan apareix, o no comunicar en prou antelació els plans gestió, són una mostra més d’un govern propi del segle XX.

Amb l’exposat fins ara es podria afirmar que aquest govern respon a un model top down, és a dir, un model de dalt cap a baix. A la cúspide, se situa el govern i l’administració, que en molts casos, a l’hora de prendre decisions, no ho fa amb un procés deliberatiu sinó que decideix perquè interpreta que està legitimat per fer-ho i comunica la decisió a la ciutadania.
El camí actual de la presa de decisions en la majoria d’administracions és que primer l’equip de govern de torn estableix les millors decisions per respondre a les necessitats, així els projectes que es porten a terme responen a plantejaments del propi govern. Les solucions no sempre tenen l’acompanyament ciutadà que s’ha vist “exclòs” del procés; per això la decisió final no és entesa com a quelcom propi pel ciutadà. És precisament això el que està allunyant el ciutadà de la política arreu.
Massa sovint, en la presa de decisions es tendeix a aquest model obviant la possibilitat d’explorar tot el capital social de la ciutat (la qual cosa representa una oportunitat d’estalviar recursos).
Per trencar aquest model i possibilitar que el ciutadà col·labori en la presa de decisions s’haurien de compartir tots els criteris tècnics i tota la informació referent a la política pública en concret: gestió de la informació i transparència.

Participació formal. Aquest és el tema central d’aquest article. És Sant Feliu una ciutat participativa? Formalment sí, efectivament no tant.
Els consells de participació actuals tenen dos punts crítics: l’administració lidera aquesta participació, ella convoca les reunions, ella decideix els temes que s’hi tracten, i sovint tenen un caràcter merament informatiu. La participació és efectiva quan decideix.
No tant sols l’Ajuntament lidera sinó que és poc transparent, com quan es van canviar les atribucions del Consell de Comunicació en un Ple Municipal sense comptar amb els integrants del propi Consell.
Actualment també s’obren processos de participació concrets per remodelar alguns espais públics, que estan bé i són necessaris però tampoc són suficients. La participació en aquests processos ha de ser la ocasió de donar-li al ciutadà la possibilitat de corresponsabilitzar-se amb la presa de decisions; és a dir que senti el resultat com a propi i el procés com seu.
També s’han fet experiències interessants com el Fòrum de Cultura Local. En aquest Fòrum es va preguntar si el que s’havia exposat s’implementaria. La resposta de l’Administració més o menys va ser que l’exposat servia com a guia però que l’ajuntament podia no fer res del que s’havia dit en el Fòrum. Si finalment això fos així, seria un fracàs rotund ja que confirmaria que la participació a Sant Feliu existeix com un fi en ell mateix, i no com a procés de transformació.

Sobre les TIC i Xarxes Socials, és cert i s’ha de reconèixer que la web municipal va rebre un premi en transparència, per ser una de les webs municipals que més informació mostren. Però altra vegada no n’hi ha prou. Les TIC i les xarxes socials han de ser la revolució per fer possible una nova forma de prendre decisions públiques, per transformar la participació i la presa de decisions.
A dia d’avui, l’administració usa les xarxes socials gairebé només amb un caràcter informatiu. Mostrar informació, la que volem i quan volem, no és aprofitar totes les potencialitats que et dóna la xarxa; i la participació que permet ara com ara la web municipal és pràcticament nul•la. Es pot anar més enllà, i s’ha d’anar més enllà.

p.d. Per fer un article complert a part de la crítica de la situació actual hauria d’haver presentat les alternatives; per no fer-lo excessivament llarg les presentaré en un nou article la setmana vinent.