dijous, 29 de maig de 2014

2695 gràcies

Resultat extraordinari a Sant Feliu. Mai abans havíem sigut segona força a la ciutat. Mai abans havíem guanyat una sola mesa electoral; en aquestes eleccions hem guanyat nou meses, i hem quedat segons, d’un total de 44 meses electorals. Mai abans havíem guanyat un districtes sencer, ara ho hem fet possible en el 7, Mas Lluí.

Mai abans havíem guanyat unes eleccions a Catalunya, feia ni més ni menys que 76 anys. Per tot això, moltíssimes gràcies per aquests 2695 vots a Sant Feliu.

Sabem, però, que el més important no era guanyar. El que ens satisfà més és que les tres forces polítiques que defensem el dret a decidir ens en hem sortit molt positivament d’aquestes eleccions. Per això, cal afirmar que guanya el procés i guanya Catalunya.

En clau santfeliuenca, aquest resultat ens anima a seguir treballant incansablement. Queda un any clau per tots nosaltres, un any en el qual votarem el futur polític de Catalunya i podrem certificar i posar els fonaments d’aquest futur en les eleccions municipals d’aquí un any. Ara més que mai cal arremangar-se i seguir remant, i comptem amb tu per aconseguir tots els horitzons imaginables.

Moltes gràcies 

Un govern del segle XXI

Té sentit que l’Administració porti a terme les seves tasques de manera opaca i experta (blindada), quan des de la societat poden haver-hi moltes alternatives i solucions disponibles que poden ajudar a millorar els resultats globals?

Una de les conclusions de la primera part d’aquest article era que avui dia els governs són poc col·laboratius, en el sentit que massa sovint tendeixen a competir amb el ciutadà, fet que d’altra banda és una de les moltes causes de la crisi que pateixen els sistemes de representació política.
Per superar aquesta tendència a la competitivitat cal cercar un model alternatiu. Un model de futur on qualsevol persona, entitat, col·lectiu o empresa que vulgui col·laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics tindrà la oportunitat de fer-ho. El paper de l’Administració estarà dirigit sobretot a garantir i facilitar aquesta col·laboració i haurà d’actuar de forma coordinada amb totes les persones interessades.
Perquè col·laboració i coordinació funcionin és vital la gestió de la informació. Un ciutadà no pot participar en un assumpte públic si no està informat i no disposa dels mitjans per accedir a la informació. La comunicació és la base fonamental per possibilitar la coordinació. Aquí podríem revisar novament el paper del Consell de Comunicació com a eina de control polític i no com una eina al servei del ciutadà, que és el que hauria de ser.

Deia que Sant Feliu és una ciutat amb participació formal però no efectiva. Per sort, això es pot solucionar amb aquest nou model de govern del S.XXI. Si els mecanismes actuals de participació i representativitat són clarament insuficients, tant l’administració com el ciutadà han de començar a ser molt més exigents en el procés (el com) de participació.
La participació ha de tenir l’ambició d’influir per modificar la realitat, i això passa per dissenyarprocessos de participació.
Tinc la intuïció que des de l’Ajuntament hi ha la percepció que és l’administració qui ha de liderar la participació. Però el gran canvi és que amb el nou model que vindrà els espais de participació seran neutres, sense propietari, on els grups participants podran autoregular les condicions del procés per acabar tenint capacitat d’influència; i això no passa ni per eines ni per infraestructures, sinó per metodologies.
El paper de l’Administració serà encara important perquè d’ella en depèn la gestió del resultat, però ja no tindrà a les seves mans la funció de liderar-ne el procés, sinó possibilitar-lo.

La participació, la generació de dinàmiques participatives i la creació d’espais de trobada no tenen cap sentit si no entenem que el que estem cercant és d’una banda la cocreació de serveis, entès com un procés per crear noves solucions amb les persones i no només per a elles, la qual cosa no és possible sense un model més deliberatiu d’administració pública que l’actual; i d’altra banda la coproducció de serveis, que vol dir que la prestació de serveis públics es farà sobre la base d’un treball compartit, distribuït i coordinat entre entitats públiques (Ajuntament), societat civil i altres actors del sector privat.
Per sintetitzar molt, en aquest nou model aconseguirem que el ciutadà se senti responsable i part activa i essencial de les decisions i de les diferents polítiques públiques, així com de les solucions que es vagin dissenyant i implementant.
Finalment superaríem el model top down actual per un model absolutament horitzontal, pel que fa a la relació entre l’administració i el ciutadà. El què farà falta serà que els directius públics entenguin aquesta realitat nova i construeixin entorns favorables al canvi, amb la involucració creativa de treballadors públics i el conjunt de la ciutadania en una xarxa de relacions que transcendeixi les fronteres de la organització consistorial.

A l’article anterior vaig descriure el paper actual de les TIC i les Xarxes Socials. Amb el nou model aquest camp haurà de viure una revolució per superar la ineficiència i ineficàcia actual.
La revolució passarà perquè un cop garantit a tothom l’accés a les noves tecnologies (és cert que s’hi ha avançat), la xarxa servirà per crear múltiples espais de participació virtual; la web municipal és tot un món a explorar en aquest camp, però també serà un espai on l’administració proporcioni informació contínua, i l’obertura de totes les dades municipals.
Les xarxes socials serà un espai més on l’administració exercirà l’escolta activa i donarà resposta quan calgui al ciutadà. Aquest és un camp que donaria per dos o tres articles més, i ho sintetitzo al màxim.

Algú em podrà retreure que a Sant Feliu ja s’ha començat a treballar en l’obertura de dades, i és cert, en un espai amagat de la web hi ha un apartat d’open data. Només puntualitzar que perseguir les dades obertes amb la finalitat única d’aportar dades obertes no és sostenible. És a dir, no pot ser un fi en ell mateix i només té sentit si dóna cobertura als processos de participació que cerquin la cocreació i la coproducció de serveis.

Finalment, la pedra angular d’aquest nou model serà la transparència. Ser transparent no pot dependre d’una voluntat, sinó que s’hauria de ser transparent per defecte. Transparència entesa com la voluntat de tenir una societat ben informada que participa de la presa de decisions, i una administració que ret comptes un cop ha actuat. Imaginem-nos una ciutadania que disposa pràcticament de la mateixa informació amb què compten els governants. Això és transparència.
Un govern transparent ha d’estar preparat per ser constantment avaluat i analitzat per les seves decisions; i encara més, que s’avança a la pròpia voluntat del ciutadà d’avaluar-lo.

M’imagino el futur de Sant Feliu amb un model el més proper possible a aquest que he provat de descriure. Caldrà un enorme esforç, és un plantejament revolucionari i difícil d’assolir. Però, precisament per això cal apostar-hi.

Un govern del S.XX

Per saber com és un govern, quin és el seu model gestió, cal analitzar les seves actuacions, els seus mecanismes de presa de decisions i com es relaciona amb la ciutadania.

El “conflicte” generat per la gestió de l’IBI pot servir per il·lustrar com en l’esclat d’una tensió s’ha optat, intencionadament o no, per entrar en competència amb el ciutadà. Un fet més propi d’una manera antiga de fer política que no pas d’una nova forma de gestionar els afers públics.
En cas de conflicte podem entendre que l’administració/govern competeix amb el ciutadà que reclama respostes i/o planteja alternatives, quan el que vol és acabar convencent-lo i diluir la seva protesta; imposar una solució, més que no pas cercar la col·laboració (entesa com una relació més enllà de reunions informatives, d’arguments exposats, de dialèctica), i una solució consensuada.

Tant en l’IBI com en d’altres parcel·les, també s’observa com hi ha dèficits en la gestió de la informació. El govern sovint ha monopolitzat la informació de què disposa; en alguns casos l’ha compartit, és cert, però més rellevant que el fet de compartir-la és el quan, el com i el per què es comparteix aquesta informació. 
És propi d’una administració arcaica, per exemple, “compartir” certa informació amb la voluntat d’agafar en fora de joc tant els ciutadans com a la oposició; i és una mostra més de competitivitat. El zel en la gestió de la informació, quan apareix, o no comunicar en prou antelació els plans gestió, són una mostra més d’un govern propi del segle XX.

Amb l’exposat fins ara es podria afirmar que aquest govern respon a un model top down, és a dir, un model de dalt cap a baix. A la cúspide, se situa el govern i l’administració, que en molts casos, a l’hora de prendre decisions, no ho fa amb un procés deliberatiu sinó que decideix perquè interpreta que està legitimat per fer-ho i comunica la decisió a la ciutadania.
El camí actual de la presa de decisions en la majoria d’administracions és que primer l’equip de govern de torn estableix les millors decisions per respondre a les necessitats, així els projectes que es porten a terme responen a plantejaments del propi govern. Les solucions no sempre tenen l’acompanyament ciutadà que s’ha vist “exclòs” del procés; per això la decisió final no és entesa com a quelcom propi pel ciutadà. És precisament això el que està allunyant el ciutadà de la política arreu.
Massa sovint, en la presa de decisions es tendeix a aquest model obviant la possibilitat d’explorar tot el capital social de la ciutat (la qual cosa representa una oportunitat d’estalviar recursos).
Per trencar aquest model i possibilitar que el ciutadà col·labori en la presa de decisions s’haurien de compartir tots els criteris tècnics i tota la informació referent a la política pública en concret: gestió de la informació i transparència.

Participació formal. Aquest és el tema central d’aquest article. És Sant Feliu una ciutat participativa? Formalment sí, efectivament no tant.
Els consells de participació actuals tenen dos punts crítics: l’administració lidera aquesta participació, ella convoca les reunions, ella decideix els temes que s’hi tracten, i sovint tenen un caràcter merament informatiu. La participació és efectiva quan decideix.
No tant sols l’Ajuntament lidera sinó que és poc transparent, com quan es van canviar les atribucions del Consell de Comunicació en un Ple Municipal sense comptar amb els integrants del propi Consell.
Actualment també s’obren processos de participació concrets per remodelar alguns espais públics, que estan bé i són necessaris però tampoc són suficients. La participació en aquests processos ha de ser la ocasió de donar-li al ciutadà la possibilitat de corresponsabilitzar-se amb la presa de decisions; és a dir que senti el resultat com a propi i el procés com seu.
També s’han fet experiències interessants com el Fòrum de Cultura Local. En aquest Fòrum es va preguntar si el que s’havia exposat s’implementaria. La resposta de l’Administració més o menys va ser que l’exposat servia com a guia però que l’ajuntament podia no fer res del que s’havia dit en el Fòrum. Si finalment això fos així, seria un fracàs rotund ja que confirmaria que la participació a Sant Feliu existeix com un fi en ell mateix, i no com a procés de transformació.

Sobre les TIC i Xarxes Socials, és cert i s’ha de reconèixer que la web municipal va rebre un premi en transparència, per ser una de les webs municipals que més informació mostren. Però altra vegada no n’hi ha prou. Les TIC i les xarxes socials han de ser la revolució per fer possible una nova forma de prendre decisions públiques, per transformar la participació i la presa de decisions.
A dia d’avui, l’administració usa les xarxes socials gairebé només amb un caràcter informatiu. Mostrar informació, la que volem i quan volem, no és aprofitar totes les potencialitats que et dóna la xarxa; i la participació que permet ara com ara la web municipal és pràcticament nul•la. Es pot anar més enllà, i s’ha d’anar més enllà.

p.d. Per fer un article complert a part de la crítica de la situació actual hauria d’haver presentat les alternatives; per no fer-lo excessivament llarg les presentaré en un nou article la setmana vinent.