Un govern del segle XXI
Té sentit que l’Administració porti a terme les seves tasques de manera opaca i experta (blindada), quan des de la societat poden haver-hi moltes alternatives i solucions disponibles que poden ajudar a millorar els resultats globals?
Una de les conclusions de la primera part d’aquest article era que avui dia els governs són poc col·laboratius, en el sentit que massa sovint tendeixen a competir amb el ciutadà, fet que d’altra banda és una de les moltes causes de la crisi que pateixen els sistemes de representació política.
Per superar aquesta tendència a la competitivitat cal cercar un model alternatiu. Un model de futur on qualsevol persona, entitat, col·lectiu o empresa que vulgui col·laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics tindrà la oportunitat de fer-ho. El paper de l’Administració estarà dirigit sobretot a garantir i facilitar aquesta col·laboració i haurà d’actuar de forma coordinada amb totes les persones interessades.
Perquè col·laboració i coordinació funcionin és vital la gestió de la informació. Un ciutadà no pot participar en un assumpte públic si no està informat i no disposa dels mitjans per accedir a la informació. La comunicació és la base fonamental per possibilitar la coordinació. Aquí podríem revisar novament el paper del Consell de Comunicació com a eina de control polític i no com una eina al servei del ciutadà, que és el que hauria de ser.
Deia que Sant Feliu és una ciutat amb participació formal però no efectiva. Per sort, això es pot solucionar amb aquest nou model de govern del S.XXI. Si els mecanismes actuals de participació i representativitat són clarament insuficients, tant l’administració com el ciutadà han de començar a ser molt més exigents en el procés (el com) de participació.
La participació ha de tenir l’ambició d’influir per modificar la realitat, i això passa per dissenyarprocessos de participació.
Tinc la intuïció que des de l’Ajuntament hi ha la percepció que és l’administració qui ha de liderar la participació. Però el gran canvi és que amb el nou model que vindrà els espais de participació seran neutres, sense propietari, on els grups participants podran autoregular les condicions del procés per acabar tenint capacitat d’influència; i això no passa ni per eines ni per infraestructures, sinó per metodologies.
El paper de l’Administració serà encara important perquè d’ella en depèn la gestió del resultat, però ja no tindrà a les seves mans la funció de liderar-ne el procés, sinó possibilitar-lo.
La participació, la generació de dinàmiques participatives i la creació d’espais de trobada no tenen cap sentit si no entenem que el que estem cercant és d’una banda la cocreació de serveis, entès com un procés per crear noves solucions amb les persones i no només per a elles, la qual cosa no és possible sense un model més deliberatiu d’administració pública que l’actual; i d’altra banda la coproducció de serveis, que vol dir que la prestació de serveis públics es farà sobre la base d’un treball compartit, distribuït i coordinat entre entitats públiques (Ajuntament), societat civil i altres actors del sector privat.
Per sintetitzar molt, en aquest nou model aconseguirem que el ciutadà se senti responsable i part activa i essencial de les decisions i de les diferents polítiques públiques, així com de les solucions que es vagin dissenyant i implementant.
Finalment superaríem el model top down actual per un model absolutament horitzontal, pel que fa a la relació entre l’administració i el ciutadà. El què farà falta serà que els directius públics entenguin aquesta realitat nova i construeixin entorns favorables al canvi, amb la involucració creativa de treballadors públics i el conjunt de la ciutadania en una xarxa de relacions que transcendeixi les fronteres de la organització consistorial.
A l’article anterior vaig descriure el paper actual de les TIC i les Xarxes Socials. Amb el nou model aquest camp haurà de viure una revolució per superar la ineficiència i ineficàcia actual.
La revolució passarà perquè un cop garantit a tothom l’accés a les noves tecnologies (és cert que s’hi ha avançat), la xarxa servirà per crear múltiples espais de participació virtual; la web municipal és tot un món a explorar en aquest camp, però també serà un espai on l’administració proporcioni informació contínua, i l’obertura de totes les dades municipals.
Les xarxes socials serà un espai més on l’administració exercirà l’escolta activa i donarà resposta quan calgui al ciutadà. Aquest és un camp que donaria per dos o tres articles més, i ho sintetitzo al màxim.
Algú em podrà retreure que a Sant Feliu ja s’ha començat a treballar en l’obertura de dades, i és cert, en un espai amagat de la web hi ha un apartat d’open data. Només puntualitzar que perseguir les dades obertes amb la finalitat única d’aportar dades obertes no és sostenible. És a dir, no pot ser un fi en ell mateix i només té sentit si dóna cobertura als processos de participació que cerquin la cocreació i la coproducció de serveis.
Finalment, la pedra angular d’aquest nou model serà la transparència. Ser transparent no pot dependre d’una voluntat, sinó que s’hauria de ser transparent per defecte. Transparència entesa com la voluntat de tenir una societat ben informada que participa de la presa de decisions, i una administració que ret comptes un cop ha actuat. Imaginem-nos una ciutadania que disposa pràcticament de la mateixa informació amb què compten els governants. Això és transparència.
Un govern transparent ha d’estar preparat per ser constantment avaluat i analitzat per les seves decisions; i encara més, que s’avança a la pròpia voluntat del ciutadà d’avaluar-lo.
M’imagino el futur de Sant Feliu amb un model el més proper possible a aquest que he provat de descriure. Caldrà un enorme esforç, és un plantejament revolucionari i difícil d’assolir. Però, precisament per això cal apostar-hi.
Una de les conclusions de la primera part d’aquest article era que avui dia els governs són poc col·laboratius, en el sentit que massa sovint tendeixen a competir amb el ciutadà, fet que d’altra banda és una de les moltes causes de la crisi que pateixen els sistemes de representació política.
Per superar aquesta tendència a la competitivitat cal cercar un model alternatiu. Un model de futur on qualsevol persona, entitat, col·lectiu o empresa que vulgui col·laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics tindrà la oportunitat de fer-ho. El paper de l’Administració estarà dirigit sobretot a garantir i facilitar aquesta col·laboració i haurà d’actuar de forma coordinada amb totes les persones interessades.
Perquè col·laboració i coordinació funcionin és vital la gestió de la informació. Un ciutadà no pot participar en un assumpte públic si no està informat i no disposa dels mitjans per accedir a la informació. La comunicació és la base fonamental per possibilitar la coordinació. Aquí podríem revisar novament el paper del Consell de Comunicació com a eina de control polític i no com una eina al servei del ciutadà, que és el que hauria de ser.
Deia que Sant Feliu és una ciutat amb participació formal però no efectiva. Per sort, això es pot solucionar amb aquest nou model de govern del S.XXI. Si els mecanismes actuals de participació i representativitat són clarament insuficients, tant l’administració com el ciutadà han de començar a ser molt més exigents en el procés (el com) de participació.
La participació ha de tenir l’ambició d’influir per modificar la realitat, i això passa per dissenyarprocessos de participació.
Tinc la intuïció que des de l’Ajuntament hi ha la percepció que és l’administració qui ha de liderar la participació. Però el gran canvi és que amb el nou model que vindrà els espais de participació seran neutres, sense propietari, on els grups participants podran autoregular les condicions del procés per acabar tenint capacitat d’influència; i això no passa ni per eines ni per infraestructures, sinó per metodologies.
El paper de l’Administració serà encara important perquè d’ella en depèn la gestió del resultat, però ja no tindrà a les seves mans la funció de liderar-ne el procés, sinó possibilitar-lo.
La participació, la generació de dinàmiques participatives i la creació d’espais de trobada no tenen cap sentit si no entenem que el que estem cercant és d’una banda la cocreació de serveis, entès com un procés per crear noves solucions amb les persones i no només per a elles, la qual cosa no és possible sense un model més deliberatiu d’administració pública que l’actual; i d’altra banda la coproducció de serveis, que vol dir que la prestació de serveis públics es farà sobre la base d’un treball compartit, distribuït i coordinat entre entitats públiques (Ajuntament), societat civil i altres actors del sector privat.
Per sintetitzar molt, en aquest nou model aconseguirem que el ciutadà se senti responsable i part activa i essencial de les decisions i de les diferents polítiques públiques, així com de les solucions que es vagin dissenyant i implementant.
Finalment superaríem el model top down actual per un model absolutament horitzontal, pel que fa a la relació entre l’administració i el ciutadà. El què farà falta serà que els directius públics entenguin aquesta realitat nova i construeixin entorns favorables al canvi, amb la involucració creativa de treballadors públics i el conjunt de la ciutadania en una xarxa de relacions que transcendeixi les fronteres de la organització consistorial.
A l’article anterior vaig descriure el paper actual de les TIC i les Xarxes Socials. Amb el nou model aquest camp haurà de viure una revolució per superar la ineficiència i ineficàcia actual.
La revolució passarà perquè un cop garantit a tothom l’accés a les noves tecnologies (és cert que s’hi ha avançat), la xarxa servirà per crear múltiples espais de participació virtual; la web municipal és tot un món a explorar en aquest camp, però també serà un espai on l’administració proporcioni informació contínua, i l’obertura de totes les dades municipals.
Les xarxes socials serà un espai més on l’administració exercirà l’escolta activa i donarà resposta quan calgui al ciutadà. Aquest és un camp que donaria per dos o tres articles més, i ho sintetitzo al màxim.
Algú em podrà retreure que a Sant Feliu ja s’ha començat a treballar en l’obertura de dades, i és cert, en un espai amagat de la web hi ha un apartat d’open data. Només puntualitzar que perseguir les dades obertes amb la finalitat única d’aportar dades obertes no és sostenible. És a dir, no pot ser un fi en ell mateix i només té sentit si dóna cobertura als processos de participació que cerquin la cocreació i la coproducció de serveis.
Finalment, la pedra angular d’aquest nou model serà la transparència. Ser transparent no pot dependre d’una voluntat, sinó que s’hauria de ser transparent per defecte. Transparència entesa com la voluntat de tenir una societat ben informada que participa de la presa de decisions, i una administració que ret comptes un cop ha actuat. Imaginem-nos una ciutadania que disposa pràcticament de la mateixa informació amb què compten els governants. Això és transparència.
Un govern transparent ha d’estar preparat per ser constantment avaluat i analitzat per les seves decisions; i encara més, que s’avança a la pròpia voluntat del ciutadà d’avaluar-lo.
M’imagino el futur de Sant Feliu amb un model el més proper possible a aquest que he provat de descriure. Caldrà un enorme esforç, és un plantejament revolucionari i difícil d’assolir. Però, precisament per això cal apostar-hi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada