dijous, 29 de maig de 2014

Un govern del S.XX

Per saber com és un govern, quin és el seu model gestió, cal analitzar les seves actuacions, els seus mecanismes de presa de decisions i com es relaciona amb la ciutadania.

El “conflicte” generat per la gestió de l’IBI pot servir per il·lustrar com en l’esclat d’una tensió s’ha optat, intencionadament o no, per entrar en competència amb el ciutadà. Un fet més propi d’una manera antiga de fer política que no pas d’una nova forma de gestionar els afers públics.
En cas de conflicte podem entendre que l’administració/govern competeix amb el ciutadà que reclama respostes i/o planteja alternatives, quan el que vol és acabar convencent-lo i diluir la seva protesta; imposar una solució, més que no pas cercar la col·laboració (entesa com una relació més enllà de reunions informatives, d’arguments exposats, de dialèctica), i una solució consensuada.

Tant en l’IBI com en d’altres parcel·les, també s’observa com hi ha dèficits en la gestió de la informació. El govern sovint ha monopolitzat la informació de què disposa; en alguns casos l’ha compartit, és cert, però més rellevant que el fet de compartir-la és el quan, el com i el per què es comparteix aquesta informació. 
És propi d’una administració arcaica, per exemple, “compartir” certa informació amb la voluntat d’agafar en fora de joc tant els ciutadans com a la oposició; i és una mostra més de competitivitat. El zel en la gestió de la informació, quan apareix, o no comunicar en prou antelació els plans gestió, són una mostra més d’un govern propi del segle XX.

Amb l’exposat fins ara es podria afirmar que aquest govern respon a un model top down, és a dir, un model de dalt cap a baix. A la cúspide, se situa el govern i l’administració, que en molts casos, a l’hora de prendre decisions, no ho fa amb un procés deliberatiu sinó que decideix perquè interpreta que està legitimat per fer-ho i comunica la decisió a la ciutadania.
El camí actual de la presa de decisions en la majoria d’administracions és que primer l’equip de govern de torn estableix les millors decisions per respondre a les necessitats, així els projectes que es porten a terme responen a plantejaments del propi govern. Les solucions no sempre tenen l’acompanyament ciutadà que s’ha vist “exclòs” del procés; per això la decisió final no és entesa com a quelcom propi pel ciutadà. És precisament això el que està allunyant el ciutadà de la política arreu.
Massa sovint, en la presa de decisions es tendeix a aquest model obviant la possibilitat d’explorar tot el capital social de la ciutat (la qual cosa representa una oportunitat d’estalviar recursos).
Per trencar aquest model i possibilitar que el ciutadà col·labori en la presa de decisions s’haurien de compartir tots els criteris tècnics i tota la informació referent a la política pública en concret: gestió de la informació i transparència.

Participació formal. Aquest és el tema central d’aquest article. És Sant Feliu una ciutat participativa? Formalment sí, efectivament no tant.
Els consells de participació actuals tenen dos punts crítics: l’administració lidera aquesta participació, ella convoca les reunions, ella decideix els temes que s’hi tracten, i sovint tenen un caràcter merament informatiu. La participació és efectiva quan decideix.
No tant sols l’Ajuntament lidera sinó que és poc transparent, com quan es van canviar les atribucions del Consell de Comunicació en un Ple Municipal sense comptar amb els integrants del propi Consell.
Actualment també s’obren processos de participació concrets per remodelar alguns espais públics, que estan bé i són necessaris però tampoc són suficients. La participació en aquests processos ha de ser la ocasió de donar-li al ciutadà la possibilitat de corresponsabilitzar-se amb la presa de decisions; és a dir que senti el resultat com a propi i el procés com seu.
També s’han fet experiències interessants com el Fòrum de Cultura Local. En aquest Fòrum es va preguntar si el que s’havia exposat s’implementaria. La resposta de l’Administració més o menys va ser que l’exposat servia com a guia però que l’ajuntament podia no fer res del que s’havia dit en el Fòrum. Si finalment això fos així, seria un fracàs rotund ja que confirmaria que la participació a Sant Feliu existeix com un fi en ell mateix, i no com a procés de transformació.

Sobre les TIC i Xarxes Socials, és cert i s’ha de reconèixer que la web municipal va rebre un premi en transparència, per ser una de les webs municipals que més informació mostren. Però altra vegada no n’hi ha prou. Les TIC i les xarxes socials han de ser la revolució per fer possible una nova forma de prendre decisions públiques, per transformar la participació i la presa de decisions.
A dia d’avui, l’administració usa les xarxes socials gairebé només amb un caràcter informatiu. Mostrar informació, la que volem i quan volem, no és aprofitar totes les potencialitats que et dóna la xarxa; i la participació que permet ara com ara la web municipal és pràcticament nul•la. Es pot anar més enllà, i s’ha d’anar més enllà.

p.d. Per fer un article complert a part de la crítica de la situació actual hauria d’haver presentat les alternatives; per no fer-lo excessivament llarg les presentaré en un nou article la setmana vinent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada