dilluns, 22 de setembre de 2014

Esquerres i el 'Sí'

A Catalunya s’ha presentat la plataforma ‘Esquerres pel Sí Sí’, que compta entre els seus signants sectorials de l'ANC, els Sindicats d'Estudiants dels Països Catalans, la Intersindical-CSC, a títol personal també s'hi han adherit sindicalistes de CCOO, UGT o l'USTEC, i el president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, i els partits polítics ERC, CUP, Procés Constituent i sectors d’ICV-EUiA.
 http://www.vilaweb.cat/noticia/4210936/20140916/tarda-romeva-fernandez-signants-manifest-esquerres-si.html

A milers de quilòmetres de distància un dels partits a Escòcia que més ha apostat pel sí, a banda lògicament del SNP, i un dels primers també a engegar la campanya i la plataforma multipartidista ‘Yes Scotland’ van ser els Verds d’Escòcia.
Patrick Harvie, diputat al Parlament escocès pels Verds, argumentava de la següent manera la posició política del seu partit: “Els Verds tenim un compromís de llarga tradició en favor de la descentralització. Per tal que una democràcia sigui forta cal que la gent connecti amb les decisions que els afecten, i això passa per enfortir una participació més activa i directa en la presa de decisions locals. (...) els Verds percebem la independència no només com una retirada del Regne Unit. Es tracta, sobretot, de reconèixer que el poder polític comença al nivell local, i que només s’ha de transferir a escales superiors quan hi ha motius clars i poderosos que així ho justifiquin”.

Defensar el ‘No’ a la independència està molt bé, si hi creus i aportes arguments a un debat necessari, i és legítim, naturalment. Defensar el ‘No’ des d’una òptica d’esquerres, des d’una preocupació per la justícia social, per la igualtat, per a una cerca de més qualitat democràtica per a tots els ciutadans, seguint el fil de l’argumentació d’en Harvie ja em trontolla més, i defensar-lo des d’una òptica federalista, és directament un absurd, fins i tot un contra-natura.
M’explico. El federalisme només té sentit si la unió federal que es vol és la unió de dues o més sobiranies iguals, de tu a tu; no una més alta que l’altra, no una amb una posició de sortida diferent a l’altra, i no òbviament amb una sobirania dins de l'altra; si no iguals, exactament iguals. Per tant, la única opció sensata de federalisme és primer defensar i demanar el ‘Si’, i tot seguit demanar la unió federal amb qui es vulgui, tota la resta que s’expliqui sobre federalisme és poc rigorós.

Històricament, hi ha qui argumentava que la defensa de la sobirania d’una nació era ideològicament de dretes. Potser, no ho sé, qui ho argumentava fa anys són els mateixos que ara, des de l'esquerra no estan disposats a defensar el 'Si' en una Consulta. Que no es vulgui defensar el ‘Si’  des de sectors de l'esquerra és legítim com deia, per mi no té cap més importància; però el vell argument,  personalment crec que ha quedat obsolet.
Aquest article només pretenia demostrar com de febles poden ser alguns arguments que no permeten, per ara, a aquests sectors sumar esforços pel ‘Si’. Potser en el fons ens trobem amb la paradoxa que el què hi ha al capdavall, vés per on, és un argument i un raonament de caire nacionalista.
 

divendres, 5 de setembre de 2014

Sant Feliu a partir de 2015

La última enquesta d’imatge municipal http://www.santfeliu.cat/documents/1152478 presentada el passat mes de juny preveu un consistori format per set grups municipals, on presumiblement es necessitin més de dos grups polítics per formar un govern de majoria. És a dir, Sant Feliu tindrà un consistori fragmentat.

Tot i que ens pugui semblar un fenomen nou, el de la fragmentació, el cert és que a Catalunya des de les segones eleccions democràtiques el nombre de partits no ha parat de créixer, com mostra la gràfica:



D'altra banda, com demostra l'estudi de Muñoz, J. i Guinjoan, M. (2013), Comptabilitat de variació interna en la mobilització nacionalista: els referèndums no oficials per a la independència de Catalunya (2009-11). Nacions i nacionalisme, 19: 44-67. doi: 10.1111/nana.12006, aquest fenomen és molt probable en municipis grans amb una alta proporció d'habitants vinguts de la resta de l'estat i on l'activisme nacionalista català ha estat menor que a altres zones del País, com ara Sant Feliu; és normal que passi.

De fragmentació política se n'ha escrit molt en ciència política. El 1979 Laakso i Taagepera creaven la mesura del nombre efectiu de partits que s'utilitza per a analitzar la fragmentació d'un sistema de partits, tot i que aquesta serveix més per comparar sistemes polítics entre si, i per calcular el nombre de partits i el seu pes relatiu.
A partir d'aquí es va desenvolupar la tesi tradicional, que argumenta que la fragmentació del sistema de partits és rellevant per dues raons interrelacionades: d’una banda una gran fragmentació dificulta l’existència d’un partit amb majoria absoluta que pugui formar govern tot sol; i de l’altra, una gran fragmentació complica fins i tot la formació de pactes de govern suficients per governar en coalició, ja que es requereix un major nombre de signataris. És a dir, fragmentació és sinònim d’inestabilitat política.

Per predir l'evolució política de Sant Feliu, a partir del 2015, ens podem quedar amb la teoria tradicional, o bé podem fer més cas als qui interpreten que aquesta fragmentació afecta poc a la governabilitat, o a l’estabilitat parlamentària. És a dir, hi ha qui sosté que l’estabilitat governamental no és el mateix que la mera permanència dels executius, ni que tampoc guarda una relació directa amb el nombre de partits parlamentaris. D’altra banda, com que un consistori municipal no es pot dissoldre a mitja legislatura, és relatiu parlar de governabilitat relacionat amb la fragmentació de partits; i en el fons aquesta governabilitat pot tenir més a veure amb les actituds dels grups i persones que conformin el consistori.

Aquí la part substancial d'aquest article. Jo prefereixo guiar-me per la segona argumentació, i tot i que avui dia es dona per fet que els polítics no puguin arribar a acords, o els costi molt quan la fragmentació domina les cambres de representació, i hi hagi la tendència a creure que la ingovernabilitat sigui inevitable amb aquesta fragmentació . Aquesta idea s’ha instaurat en l’imaginari col•lectiu, òbviament alguns exemples, i algunes actituds històriques han ajudat a crear-la.

La meva opinió personal és que la futura fragmentació que viurem a Sant Feliu ens l’hem de prendre com una oportunitat, més que no pas un problema.
Una oportunitat, en primer lloc, per fer de l’acord el pa de cada dia, i desenterrar la política frontissa que massa sovint a caracteritzat la política. Una oportunitat  per fomentar el diàleg, i per procurar que la oposició sigui tractada correctament, com una peça fonamental per millorar la ciutat, i no sigui tractada com un destorb a les pròpies aspiracions, fent de la ocultació d'informació essencial un hàbit quotidià.
Una oportunitat perquè mai més ningú confongui el partit amb la ciutat, i perquè mai més ningú confongui l’entorn propi amb tot el teixit ciutadà.
Una oportunitat per fiscalitzar més i millor al govern, perquè res s’escapi, perquè res quedi a l’ombra.
Que cadascú jutgi com pugui com ha estat aquesta legislatura a nivell d’oposició a Sant Feliu, segurament coincidirem en la conclusió de que hi hagi un partit i mig intentant fer oposició no ha estat gaire bo per la ciutat.

Enlloc està escrit que s’hagi de formar part d’un govern per procurar, des del diàleg i l’acord, que un govern funcioni i sigui estable. No cal formar part de cap govern, per estar preocupat i ajudar a l’estabilitat d’un govern, com també es pot contribuir molt a la inestabilitat des del mateix govern.