dijous, 23 d’octubre de 2014

Un gran negoci

L’any 2008 es va començar a aplicar a l’Estat Espanyol el mercat d’emissions de CO2. Aquest mercat ha resultat ser tot un negoci per la indústria pesada que funcionen a mig gas (entre elles les cimenteres). En els primers quatre anys van vendre 1.279 milions d’Euros en emissions. Per l’Estat, en canvi, aquest negoci ha esdevingut tota una ruïna ja que es va gastar més de 1.300 milions d’euros comprant drets d’emissió a l’estranger per compensar l’excés d’emissions respecte el fixat pel protocol de Kyoto. Si ens centrem en les cimenteres veiem que del 2008 al 2012 els dret d’emissió van superar les emissions reals en 56 milions de tones. Sobretot perquè els càlculs es van fer abans de la crisi. Amb aquest desfàs, les empreses cimenteres van guanyar en aquest període i només en aquesta àrea de negoci 400 milions d’euros. Si fem un càlcul ràpid, observem que a l’Estat hi ha tretze empreses cimenteres i trenta-tres plantes, això equivaldria doncs a 30M€ de guany per empresa, i 12M€ de benefici per planta. Així, amb aquesta aproximació la planta de Sant Feliu hauria pogut guanyar 4 milions d’euros per any (de 2008 al 2012), només venen drets d’emissió, assignats gratuïtament per l’Estat. Segurament són xifres petites per tot el volum de negoci, però retinguem aquesta dada. Cal dir que en aquests guanys no s’hi sumen la multitud de residus emprats com a combustible o com a matèria primera que en la comptabilitat oficial redueixen les emissions de CO2, la qual cosa suposa uns excedents encara més grans. Per el nou període 2013-2020, el sector del ciment ha obtingut de l’Administració de l’Estat una mitjana de 21,9 milions de drets d’emissió gratuïts anuals, mentre que les emissions reals del 2012 (últim any amb dades) va ser de 11,5 milions de tones de CO2. Per tant, no hi ha cap previsió que aquest negoci s’aturi. Segons el BOE, http://boe.es/boe/dias/2014/02/20/pdfs/BOE-A-2014-1860.pdf, la instal•lació de Sant Feliu (planta aturada) també ha rebut drets d’emissió de CO2 pel període 2013-2020. Concretament aquests: 2013- 619.484mt; 2014- 608.724mt; 2015- 597.838mt; 2016- 586.838; 2017- 575.719mt, 2018- 564.493mt, 2019- 553.126mt i pel 2020 541.720 milions de tones de CO2. Avui dia només sabem tres certeses sobre l’estat actual de la planta. Primera, que l’Ajuntament de Sant Feliu ha vist reduïda la seva recaptació en IAE (Impost Activitats Econòmiques), sobretot per l’aturada d’activitat de la cimentera. Segona, que hi hagut una baixa de la llicència que ha afectat en un 250.000 euros menys d’ingressos, respecte els pressupostats l’any anterior. I tercera, que la compra de la planta per part de Ciments Molins ha suposat a la ciutat uns ingressos de 425.000€ en concepte de Plus Vàlua. Però, la incertesa i la desinformació sobre els plans de futur de l’empresa és alarmant i preocupant. Què pretenen fer amb la fàbrica? Sembla clar que tenim una fàbrica sense llicència municipal, sense activitat, però que malgrat tot ha rebut uns drets d’emissió de CO2 per part de l’Administració de l’Estat; per tant l’empresa seguirà guanyant una quantitat de diners, amb un negoci d’ètica dubtosa. L’altra evidència és que remenant els informes de la Fundació Cema i d’Oficem es pot comprovar com la fàbrica té concedits els permisos per incinerar com a combustible o com a matèria primera llots de depuradora, residus industrials i biomassa. Per tant, qualsevol dia podrien reprendre aquesta activitat. Arribats fins aquí vàries consideracions. La meva opinió personal és que ha arribat l’hora de dirigir tots els esforços socials i polítics de Sant Feliu per aconseguir el desmantellament de la fàbrica. Amb tot el que he exposat crec que la ciutat de Sant Feliu s’ha guanyat el dret moral a lluitar per aquesta reivindicació. Un desmantellament d’una planta cimentera no és pas una utopia, a Andalusia i a Lorca (Múrcia) ja s’han viscut les demolicions de plantes cimenteres. Per què no a Sant Feliu? És obvi que mentre el negoci de vendre drets d’emissió de CO2 persisteixi l’incentiu per fer desaparèixer una planta per part de l’empresa tendirà a zero. Però, l’existència d’aquest negoci de venta de dret d’emissions (i moltes altres raons), obliguen a parer meu a l’Ajuntament a passar a l’acció, en dos sentits: Evitar que a Sant Feliu s’incineri mai més, i obligar a l’empresa a complir amb les mesures de seguretat en zones d’àmbit públic i assegurar la restauració mediambiental necessàries per dignificar l’àrea d’influència de la cimentera. L’Ajuntament ha d’exercir ja els mecanismes legals per obligar a l’empresa que la instal•lació compleixi uns requisits mínims de manteniment, i en cas contrari, obligar als propietaris a prendre les mesures adequades, i fins i tot, decretar l’estat ruïnós i esfondrar-la en un futur no gaire llunyà. Per saber-ne més: http://www.ecologistasenaccion.org/article27709.html http://ecologistasbierzo.wordpress.com/2014/03/31/recurren-los-derechos-de-emision-otorgados-a-cementeras-ecologistas-en-accion/ http://boe.es/boe/dias/2014/02/20/pdfs/BOE-A-2014-1860.pdf http://www.prtr-es.es/Informes/fichacomplejo.aspx?Id_Complejo=2342 http://www.prtr-es.es/informes/fichacomplejo.aspx?Id_Complejo=106 http://www.finanzas.com/noticias/mercados/20120622/lorca-exige-holcim-control-1426993.html http://www.fundacioncema.org/Uploads/docs/Cuaderno%20T%E9cnico%202014%20DEFINITIVO.pdf http://www.laverdad.es/murcia/v/20120625/lorca/ayuntamiento-exige-holcim-plan-20120625.html

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Del 9N al 24M. (Discurs de la XXIIena Botifarrada)

Aquest és un curs polític especial, diferent, difícil, on no ara mateix no ens podem imaginar tot el que passarà i totes les possibilitats estan obertes. Però ara, hem de tenir claríssim que quan s’acabi el curs, cap allà al mes de juliol, el context actual s’assemblarà ben poc al context polític que tindrem, com a país, com a ciutat i com a partit. 

Cal tenir present, que en els mesos que venen no hi ha una sola lluita, la nacional o la local, o que una lluita, sigui més important que l’altra, totes es relacionen. Ambdues lluites, ambdues partides, ens porten al mateix destí, assolir la llibertat del País. 
Ara, deixar-nos totes les forces possibles amb el 9N és imprescindible. És evident que avui els que estem aquí som independentistes, i potser hi ha algú que només l’interessi el 9N i que més enllà tot ja li estarà bé, però en la nostra batalla quotidiana, la de Sant Feliu, no hi ha 9N sense el 24M ni el 24M sense 9N, és a dir, per Esquerra Republicana de Sant Feliu el 24 de maig és, si més no, tant important com la data del 9N. Perquè, amb la nostra dedicació per la ciutat, amb la nostra voluntat de treballar pels nostres conciutadans demostrarem que estem absolutament preparats i capacitats per construir el nou país. 

Com he dit varies vegades, el 9N no s’acaba res, el 9N comença tot, i el 24M és el següent pas, i el 24M no s’acaben quatre anys de treball, sinó començarem a construir un nova ciutat, una ciutat diferent, per un país nou. 
Passat el 9N hem de demostrar que som imprescindibles per consolidar el nou context polític que s’estarà construint, haurem de demostrar que el nostre projecte polític és el millor pel futur de la nostra ciutat, i fer-ho i demostrar-ho serà clau, per a la llarga, consolidar allò que el 9N dictaran les urnes. 

Recentment hi ha qui ha escrit al seu bloc, que nosaltres la gent d’Esquerra Republicana només ens presentarem a les eleccions amb l’únic objectiu de declarar la independència des del balcó de l’Ajuntament. Pensar que aquest és l’únic projecte polític que tenim per la ciutat és ridícul. Ja fa tres anys i mig que Esquerra estem treballant pel nostre projecte polític per la ciutat, un projecte que es basarà en donar un gir democràtic a la vida política de la ciutat, per construir una institució basada en la col•laboració, la participació i la transparència. 
Per tant, des d’aquí deixar molt clar que els qui pensen que no tenim projecte per la ciutat s’equivoquen del tot, d’aquí pocs mesos ho podrem demostrar. 

Així doncs, cal seguir treballant com mai, perquè ara és el moment en el que tots els que estem aquí fa tants i tants anys que somiem, i pel que tants companys han picat tanta pedra durant tants anys; però quan passi el 9N caldrà seguir treballant per consolidar el nou context polític, i per des de l’Ajuntament demostrar que els millors garants del nou País serem nosaltres. Moltes gràcies.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Resposta d'urgència (a l'Alcalde)

Hi ha coses que s’afirmen a la lleugera i coses que s’afirmen amb mala fe. De l’afirmació “la independència no aportaria res en termes de justícia social”, diria, com a independentista, que s’afirma a la lleugera. Però, si es fa tal sentència després d’haver dit en el mateix article el següent: “és difícil escriure sobre la resposta a una pregunta entorn de la qual no hi ha hagut cap debat rigorós i en profunditat”, m’atreveixo a concloure que hi ha una mala fe manifesta en les paraules de l’Alcalde en el seu últim post.

 

Escric aquest article amb la voluntat d’aportar reflexió a certes afirmacions que com a mínim he trobat arriscades. L’escric també, perquè a diferència del que fan els altres, quan m’interpel·len, a mi o al partit al qual represento, intento respondre sempre, ni que sigui per educació.

Anem a pams. És notori que els mitjans estatals han comès l’errada tendenciosa d’atorgar-li a Artur Mas tot el protagonisme del procés polític que viu Catalunya. L’exercici contrari equivalent seria atorgar-li només al PP la responsabilitat de la situació actual. 

És innegable la capacitat que ha tingut el PP d’accelerador dels esdeveniments. Però també és obvi que la desconnexió dels catalans respecte d’Espanya, aquesta independència mental que molts ciutadans han patit en els darrers anys no es pot descontextualitzar d’un procés històric que ve d’antic. Podríem retrocedir en el temps i fer un exercici de recollir esdeveniments històrics que no ve al cas. Només un apunt que em ve molt de gust fer en aquest apartat. El jutge Garzón, a qui els dos partits més grans de la ciutat no han dubtat d’homenatjar, va ser un personatge clau en la repressió de l’independentisme als inicis dels noranta tortures incloses; l’insigne personatge no es caracteritza precisament per ser militant del PP. 

 

És bastant recorrent, que els qui més reserves tenen amb el procés argumentin que ningú els hi ha parlat de com serà el futur Estat. En aquest punt hi ha dos aspectes ha comentar. Primer, és fals que ningú hagi parlat o reflexionat sobre el futur Estat. Des d’Esquerra ja fa mesos que vam organitzar la Conferència Nacional, aportant la reflexió del partit de com ens agradaria el nou país. Segon, tant l’ANC, com Òmnium i com el Centre Català de Negocis han organitzat actes i debats a la ciutat per teoritzar el nou país, les portes eren obertes per tothom. Els debats rigorosos hi han sigut, i hi seguiran amb el mes que queda pel 9N. Però el més important en aquest punt és que el nou país serà com la gent vulgui que sigui.

Si algú proper el ‘No’ creu que no hi ha debat, que reflexioni sobre qui ha segrestat el debat. Jo diria que els del ‘No’ han abandonat la partida substituïnt-la pel ‘no a la consulta’, allà ells.

 

És qüestionable l’argument de “el problema dels milers d'aturats catalans o de les milers de treballadores precàries catalanes no ho és pel seu lloc de residència. Estic d’acord en que hi ha un conflicte social, però negar el territorial ho inclouria en les afirmacions fetes a la lleugera. Per donar-li força a aquest argument dos qüestions: es pot fer l’exercici de comprovar la taxa d’atur del País Basc, de fins a tres punts més baixa que a Catalunya, o la taxa d’atur de la Catalunya Nord, de tres a cinc punts més baixa, al passar la frontera. Hi ha problemes territorials?

L’altra qüestió és la inversió de l’Estat als diferents territoris; els treballadors de Catalunya veuen com el territori on viuen rep menys inversions, i això vol dir menys oportunitats, i pitjor qualitat de vida que els treballadors d’altres territoris de l’Estat (pensem amb totes les polítiques del govern extremeny). Per tant doble càstig, el del sistema econòmic injust, i el de viure a un territori, que mentre siguem part de l’Estat, ens perjudica.

 

Pel que fa a les emocions és més difícil de parlar-ne i no em vull estendre en aquest punt; però és un debat que em sembla estèril. Passi el que passi en el futur les identitats no es veuran afectades, ni ningú veurà trencats els seus lligams, ni amb la Xina, ni amb el Pakistán, ni amb Espanya. Les identitats compartides hi seguiran sent, per sort de tothom, i és més, les relacions amb la resta de ciutadans de l’Estat espanyol, estic convençut que dependrien més del propi Estat espanyol que de Catalunya. 

En aquest punt, com a sobiranista només apel·lo a l’esperit de “Súmate”, conciutadans vinguts d’altres punts de l’Estat, castellanoparlants, seguidors de la roja molts, i que veuen com el futur dels seus fills i néts només està garantit amb un Estat independent.

Analitzem doncs, qui està barrejant identitat i política, en tot el procés. Un clau ardent. 

 

Parlar de què Catalunya viu amb dignitat, de que el PSOE no té cap responsabilitat en l’estat d’ànim actual i que tot és culpa del PP d’ençà el procés de l’Estatut, són tres conclusions, al meu parer errònies. 

La primera no gastaré ni un segon a perdre el temps meu i el del lector, és ridícul, la del PSOE, no sé si està feta des de la ignorància d’aquells que sempre van ridiculitzar l’independentisme. Recordem la LOAPA? Què va suposar? Doncs un atac a l’autogovern de Catalunya i el màxim artífex era el PSOE pactant amb l’UCD.

 

Ens diu que el respondre Si, seria com un acte de fe. Òbviament qualsevol procés d’independència té riscos i incerteses; és evident. Però la situació actual, formar part del Regne d’Espanya té moltes certeses. Té la certesa de tenir una taxa d’atur desproporcionada, té la certesa de l’empobriment constant de la població, la certesa de tenir un deute públic desmesurat, i té la certesa de l’espoli fiscal constant. Com a mínim els catalans tenim la incertesa de si podrem superar aquestes lloses que pesen damunt nostre.

Però, la República Federal Espanyola també té moltes certeses, té la certesa, per exemple, que a hores d’ara el 60% de la població espanyola no l’acceptaria; pura ciència ficció.

 

I ara bé quan per al·lusions directes m’haig d’aturar. ERC ha optat per provar d’assegurar el procés, donant suport parlamentari al Govern, no negaré que això ha comportat empassar-se alguns gripaus incòmodes, però expliquem-ho tot, per ser justos. 

Primer, és rotundament fals que des d’ERC no hem qüestionat les retallades. Dues qüestions en aquest aspecte:els pressupostos de la generalitat tenen el percentatge en despesa social més alt dels últims anys, són els pressupostos que hi poden haver, no els que ens agradaria qui hi fossin. 

Segon, expliquem també l’esforç d’ERC de buscar nous ingressos per a la Generalitat, com el de les begudes amb sucres afegits, la eurovinyeta, o l’impost als dipòsits bancaris, que per cert l’Estat va impedir. 

 

Tema a part, és la discussió de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Dir que només ICV “va defensar l’existència d’un servei d'educació de Catalunya amb els mateixos deures, obligacions i criteris de finançament i funcionament per als centres públics i concertats” és rotundament fals; i forma part de les coses afirmades amb mala fe. És cert que ICV va votar en contra un parell de títols que fan referència al servei educatiu i les obligacions de les escoles concertades. Però cal explicar que mesos abansal Congrés ICV va donar suport a la LOE estatal que estava molt per sota la LEC en quan exigència dels concerts educatius, i no va votar preceptes més exigents de la LEC. L’interrogant per tant és: com justifica ICV-EUiA haver donat suport als supòsits de la LOE i no donar-lo als de la LEC, en els aspectes en què aquesta va més enllà que la mateixa LOE.

 

Quan parlem de retallades, és molt delicat assenyalar qui ha anat a les mobilitzacions i qui no; és inversemblant, i a mi personalment no em sembla propi del màxim representant d’una institució. Però seguint amb el fil argumental d’abans. Com justifica ICV la seva màxima bel·ligerància, legítima i respectable, contra les polítiques pressupostàries de la Generalitat, i en canvi quan el govern espanyol anuncia un 2% menys d’inversió a Catalunya via pressupostos, la mobilització organitzada d’aquest partit ha estat zero?

Per acabar aquesta llarga resposta no puc evitar la temptació de respondre breument la sentència “la independència no aportaria res en termes de justícia social”. Ho faig aportant els següents elements de reflexió, i espero rebre una resposta que no estigui feta a la lleugera:

Un país que genera el PIB com Dinamarca o Finlàndia és lògic que tingui el triple d’atur que aquests dos Estats? No serà que fem una contribució excessiva al Regne d’Espanya?

Un país que exporta a l’exterior el 60% del que produeix no està capacitat per afrontar amb garanties el seu futur sense dependre de l’Estat espanyol?

El país líder en turisme d’Europa, deixarà de ser un reclam pel sol fet de ser independent? En un dels països líders a la UE en captació d’inversió estrangera no tindrà més grans oportunitats si té un Estat per fomentar-ho? i no un Estat que li va a la contra com ara.