dilluns, 6 d’octubre de 2014

Resposta d'urgència (a l'Alcalde)

Hi ha coses que s’afirmen a la lleugera i coses que s’afirmen amb mala fe. De l’afirmació “la independència no aportaria res en termes de justícia social”, diria, com a independentista, que s’afirma a la lleugera. Però, si es fa tal sentència després d’haver dit en el mateix article el següent: “és difícil escriure sobre la resposta a una pregunta entorn de la qual no hi ha hagut cap debat rigorós i en profunditat”, m’atreveixo a concloure que hi ha una mala fe manifesta en les paraules de l’Alcalde en el seu últim post.

 

Escric aquest article amb la voluntat d’aportar reflexió a certes afirmacions que com a mínim he trobat arriscades. L’escric també, perquè a diferència del que fan els altres, quan m’interpel·len, a mi o al partit al qual represento, intento respondre sempre, ni que sigui per educació.

Anem a pams. És notori que els mitjans estatals han comès l’errada tendenciosa d’atorgar-li a Artur Mas tot el protagonisme del procés polític que viu Catalunya. L’exercici contrari equivalent seria atorgar-li només al PP la responsabilitat de la situació actual. 

És innegable la capacitat que ha tingut el PP d’accelerador dels esdeveniments. Però també és obvi que la desconnexió dels catalans respecte d’Espanya, aquesta independència mental que molts ciutadans han patit en els darrers anys no es pot descontextualitzar d’un procés històric que ve d’antic. Podríem retrocedir en el temps i fer un exercici de recollir esdeveniments històrics que no ve al cas. Només un apunt que em ve molt de gust fer en aquest apartat. El jutge Garzón, a qui els dos partits més grans de la ciutat no han dubtat d’homenatjar, va ser un personatge clau en la repressió de l’independentisme als inicis dels noranta tortures incloses; l’insigne personatge no es caracteritza precisament per ser militant del PP. 

 

És bastant recorrent, que els qui més reserves tenen amb el procés argumentin que ningú els hi ha parlat de com serà el futur Estat. En aquest punt hi ha dos aspectes ha comentar. Primer, és fals que ningú hagi parlat o reflexionat sobre el futur Estat. Des d’Esquerra ja fa mesos que vam organitzar la Conferència Nacional, aportant la reflexió del partit de com ens agradaria el nou país. Segon, tant l’ANC, com Òmnium i com el Centre Català de Negocis han organitzat actes i debats a la ciutat per teoritzar el nou país, les portes eren obertes per tothom. Els debats rigorosos hi han sigut, i hi seguiran amb el mes que queda pel 9N. Però el més important en aquest punt és que el nou país serà com la gent vulgui que sigui.

Si algú proper el ‘No’ creu que no hi ha debat, que reflexioni sobre qui ha segrestat el debat. Jo diria que els del ‘No’ han abandonat la partida substituïnt-la pel ‘no a la consulta’, allà ells.

 

És qüestionable l’argument de “el problema dels milers d'aturats catalans o de les milers de treballadores precàries catalanes no ho és pel seu lloc de residència. Estic d’acord en que hi ha un conflicte social, però negar el territorial ho inclouria en les afirmacions fetes a la lleugera. Per donar-li força a aquest argument dos qüestions: es pot fer l’exercici de comprovar la taxa d’atur del País Basc, de fins a tres punts més baixa que a Catalunya, o la taxa d’atur de la Catalunya Nord, de tres a cinc punts més baixa, al passar la frontera. Hi ha problemes territorials?

L’altra qüestió és la inversió de l’Estat als diferents territoris; els treballadors de Catalunya veuen com el territori on viuen rep menys inversions, i això vol dir menys oportunitats, i pitjor qualitat de vida que els treballadors d’altres territoris de l’Estat (pensem amb totes les polítiques del govern extremeny). Per tant doble càstig, el del sistema econòmic injust, i el de viure a un territori, que mentre siguem part de l’Estat, ens perjudica.

 

Pel que fa a les emocions és més difícil de parlar-ne i no em vull estendre en aquest punt; però és un debat que em sembla estèril. Passi el que passi en el futur les identitats no es veuran afectades, ni ningú veurà trencats els seus lligams, ni amb la Xina, ni amb el Pakistán, ni amb Espanya. Les identitats compartides hi seguiran sent, per sort de tothom, i és més, les relacions amb la resta de ciutadans de l’Estat espanyol, estic convençut que dependrien més del propi Estat espanyol que de Catalunya. 

En aquest punt, com a sobiranista només apel·lo a l’esperit de “Súmate”, conciutadans vinguts d’altres punts de l’Estat, castellanoparlants, seguidors de la roja molts, i que veuen com el futur dels seus fills i néts només està garantit amb un Estat independent.

Analitzem doncs, qui està barrejant identitat i política, en tot el procés. Un clau ardent. 

 

Parlar de què Catalunya viu amb dignitat, de que el PSOE no té cap responsabilitat en l’estat d’ànim actual i que tot és culpa del PP d’ençà el procés de l’Estatut, són tres conclusions, al meu parer errònies. 

La primera no gastaré ni un segon a perdre el temps meu i el del lector, és ridícul, la del PSOE, no sé si està feta des de la ignorància d’aquells que sempre van ridiculitzar l’independentisme. Recordem la LOAPA? Què va suposar? Doncs un atac a l’autogovern de Catalunya i el màxim artífex era el PSOE pactant amb l’UCD.

 

Ens diu que el respondre Si, seria com un acte de fe. Òbviament qualsevol procés d’independència té riscos i incerteses; és evident. Però la situació actual, formar part del Regne d’Espanya té moltes certeses. Té la certesa de tenir una taxa d’atur desproporcionada, té la certesa de l’empobriment constant de la població, la certesa de tenir un deute públic desmesurat, i té la certesa de l’espoli fiscal constant. Com a mínim els catalans tenim la incertesa de si podrem superar aquestes lloses que pesen damunt nostre.

Però, la República Federal Espanyola també té moltes certeses, té la certesa, per exemple, que a hores d’ara el 60% de la població espanyola no l’acceptaria; pura ciència ficció.

 

I ara bé quan per al·lusions directes m’haig d’aturar. ERC ha optat per provar d’assegurar el procés, donant suport parlamentari al Govern, no negaré que això ha comportat empassar-se alguns gripaus incòmodes, però expliquem-ho tot, per ser justos. 

Primer, és rotundament fals que des d’ERC no hem qüestionat les retallades. Dues qüestions en aquest aspecte:els pressupostos de la generalitat tenen el percentatge en despesa social més alt dels últims anys, són els pressupostos que hi poden haver, no els que ens agradaria qui hi fossin. 

Segon, expliquem també l’esforç d’ERC de buscar nous ingressos per a la Generalitat, com el de les begudes amb sucres afegits, la eurovinyeta, o l’impost als dipòsits bancaris, que per cert l’Estat va impedir. 

 

Tema a part, és la discussió de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Dir que només ICV “va defensar l’existència d’un servei d'educació de Catalunya amb els mateixos deures, obligacions i criteris de finançament i funcionament per als centres públics i concertats” és rotundament fals; i forma part de les coses afirmades amb mala fe. És cert que ICV va votar en contra un parell de títols que fan referència al servei educatiu i les obligacions de les escoles concertades. Però cal explicar que mesos abansal Congrés ICV va donar suport a la LOE estatal que estava molt per sota la LEC en quan exigència dels concerts educatius, i no va votar preceptes més exigents de la LEC. L’interrogant per tant és: com justifica ICV-EUiA haver donat suport als supòsits de la LOE i no donar-lo als de la LEC, en els aspectes en què aquesta va més enllà que la mateixa LOE.

 

Quan parlem de retallades, és molt delicat assenyalar qui ha anat a les mobilitzacions i qui no; és inversemblant, i a mi personalment no em sembla propi del màxim representant d’una institució. Però seguint amb el fil argumental d’abans. Com justifica ICV la seva màxima bel·ligerància, legítima i respectable, contra les polítiques pressupostàries de la Generalitat, i en canvi quan el govern espanyol anuncia un 2% menys d’inversió a Catalunya via pressupostos, la mobilització organitzada d’aquest partit ha estat zero?

Per acabar aquesta llarga resposta no puc evitar la temptació de respondre breument la sentència “la independència no aportaria res en termes de justícia social”. Ho faig aportant els següents elements de reflexió, i espero rebre una resposta que no estigui feta a la lleugera:

Un país que genera el PIB com Dinamarca o Finlàndia és lògic que tingui el triple d’atur que aquests dos Estats? No serà que fem una contribució excessiva al Regne d’Espanya?

Un país que exporta a l’exterior el 60% del que produeix no està capacitat per afrontar amb garanties el seu futur sense dependre de l’Estat espanyol?

El país líder en turisme d’Europa, deixarà de ser un reclam pel sol fet de ser independent? En un dels països líders a la UE en captació d’inversió estrangera no tindrà més grans oportunitats si té un Estat per fomentar-ho? i no un Estat que li va a la contra com ara.

 

 

 

 

 

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada