dijous, 13 de novembre de 2014

Pressupost municipal

Al parlar dels pressupostos municipals més enllà d’analitzar on es posa el focus, on s’inverteix, què queda més coix, la gran pregunta a fer-nos és: quina ha estat la oportunitat de la ciutadania en la gestació del pressupost?

Parlar de les inversions que s’hi fan, de la quantitat monetària d’aquestes inversions, de quin llast es deixa pels futurs governs no és un tema menor. Però en aquest article pretenc fer una mirada més àmplia, anar una mica més enllà.

Parlo de la veu de la ciutadania, de la intel•ligència col•lectiva recollida als pressupostos, de fer partícips als ciutadans de les decisions de la ciutat. De fer-los corresponsables, però no una mica, sinó fer-los corresponsables del tot. En el món del segle XXI, la participació és una espectre molt més ampli que una audiència pública. Cal anar més enllà, però ens cal anar-hi amb urgència, ens cal ja.

Els pressupostos, per tant, han de ser la plasmació que govern i ciutadania treballen de forma col•laborativa i coordinada. Entenent com a col•laboració un model de gestió on qualsevol persona, entitat, col•lectiu, o empresa que vulgui col•laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics tindrà la oportunitat de fer-ho.

Un model de gestió on es produeixin en profunditat els debats de ciutat sobre si la biblioteca s’ha d’ampliar, si aquesta reforma del mercat és la que realment fa falta, sobre què convé a la nau de Can Bertrand. Cal superar doncs els vells esquemes de participació ciutadana dels anys 90. Tot ha canviat, tot va canviant i tot hauria d’anar canviant.

No qüestiono la idoneïtat de certes inversions. No és aquesta la qüestió. Qüestiono i em pregunto per què es deixa al marge la ciutadania d’aquestes decisions tant rellevants. Per què no fem un esforç real de dotar a les decisions de l’administració la intel•ligència col•lectiva desitjable?

La política del segle XXI és una altra. Ho és sobretot perquè la ciutadania ho reclamem, i ai del gestor que no ho entengui. Mentre no es faci al ciutadà corresponsable i col•laborador de totes i cadascuna de les decisions que es prenguin, la crisi de confiança amb les institucions públiques seguirà, i s’agreujarà.

Participar ja no és només ser audiència d’unes decisions ja preses. Participar és molt més. És compartir al detall tota la informació, i és poder intercedir en la presa de decisions. Els pressupostos són la cúspide de qualsevol model de participació, com més reflecteixin la veu del ciutadà més transparent serà una ciutat. Així, uns pressupostos municipals en un futur no gaire llunyà seran la culminació dels treballs fets al costat de la ciutadania durant l’any havent impulsat la contribució directa de la ciutadania en la seva elaboració i promovent que les persones s’impliquin en els afers públics, especialment els de gran transcendència.

dilluns, 10 de novembre de 2014

Ja n'hi ha prou

Ahir mentre el 9N avançava de forma exemplar i pràcticament sense cap incident, en un auditori de Barcelona a les 12 del migdia el líder d’un partit polític del Parlament de Catalunya comparava les cues per poder participar el 9N amb les cues del franquisme i del nazisme. Si era Albert Rivera de Ciutadans, en una enèsima mostra de falta de respecte i de ràbia envers els milers i milers de catalans, que anhelen un nou futur polític per Catalunya.

Ahir, pràcticament a la mateixa hora mentre feia de vocal de mesa vaig poder saludar, a l’Institut Olorda, a la filla de Jaume Farreras i Domingo visiblement emocionada i amb la insígnia Macià a la solapa que des d’Esquerra li vam oferir el passat mes de maig. Com molts sabreu en Jaume Farreras va ser delatat, empresonat i afusellat pel feixisme el set de maig de 1939, només per pertànyer a les milícies d’Esquerra Republicana de Catalunya de Sant Feliu de Llobregat

Una mica més tard a la mateixa aula entrava na Maria Navarro, de 84 anys, amb la seva família i vinguda sola des de Mèxic per votar a Sant Feliu. L’emoció que desprenia la Maria és difícil de descriure. No és difícil imaginar que la seva vida ha estat marcada pels anys foscos del franquisme, i que per ella, com per tants, el dia d’ahir era un acte de justícia i reparació

Ahir, mentre la tarda passava entre vot i vot, veia per les xarxes socials que al Priorat na Neus Català, amb 99 anys, supervivent del camp Nazi de Ravensbrück exercia el dret de vot al seu local de participació. Com pot algú comparar les cues d’ahir amb la foscor i les tenebres d’aquells anys?? Quina mena de persona pot fer cap equiparació entre la Neus, la Maria, o la filla d’en Jaume Farreras, amb el feixisme o el nazisme? Com pot senyor Rivera?

Ahir, mentre veia a tanta i tanta gent gran emocionada, alguns amb llàgrimes als ulls, alguns demanant-li als fills i als néts una foto amb la urna, avis i àvies del nostre país que tant i tant han patit, no vaig poder pensar en els meus avis que ja no hi són. La meva àvia va ser al camp d’Àrgelers, el feixisme els ho va prendre tot, i els va fer passar els pitjors anys de la seva vida. És per ella que va viure aquell horror, i per els milers que ahir encara tenien força per fer un nou acte de justícia, que hem de dir que ja n’hi ha prou. Senyor Rivera, respecte!!