dijous, 26 de febrer de 2015

La comunitat intel·ligent (II)

Si en la primera part de l’article feia una visió crítica del concepte ‘Smart City’, aprofito ara per fer una aproximació al concepte de comunitat intel·ligent. No s'han d'entendre els dos conceptes com a contraposats, sinó que percebo el de comunitat intel·ligent com un horitzó més necessari avui dia. Primer, pel que apuntava sobre el paper de grans empreses tecnològiques, i segon perquè aquesta comunitat intel·ligent s'apropa a ser una de les solucions a la crisi actual de confiança amb les institucions que ens representen com provaré d'explicar. 

La comunitat intel·ligent significa una comunitat que funciona, tant físicament com en línia, com una estructura connectiva (oberta, responsable i finalista) i com una estructura adaptativa (capaç de generar dades i coneixement i fer sorgir oportunitats de participació activa).
El futur d’una ciutadania intel·ligent requereix qüestionar els models obsolets de governança i comunicació per promoure solucions innovadores que abordin les qüestions fonamentals: la qualitat de vida, el dret a l’ocupació, el desenvolupament sostenible, la inclusió dels més febles. Per tant, hem de desconfiar de tot concepte que no abordi aquestes qüestions, i pel que sembla el desenvolupament ‘Smart City’ per ara no ho està fent.

Es tracta d’un projecte d’innovació social capaç de transformar ciutadans passius en participants
actius en la vida política. Els punts cardinals de la ciutat i els eixos estratègics d’intervenció per a una comunitat intel·ligent són la sostenibilitat, l’obertura i la transparència, la participació i la col·laboració i la connectivitat i la creativitat.
Cada punt d’aquests es refereix als compromisos bàsics que hauria d'assumir qualsevol govern i a les condicions essencials per afirmar la presència d’una comunitat intel·ligent.
Es tracta, per tant, d’aprofitar la capacitat que ens ofereix la intel·ligència col·lectiva per, de manera col·laborativa, millorar els processos i serveis que presta l’Administració pública, així com la cocreació d’altres processos i serveis nous.

El camí doncs, és fer que els governs millorin la qualitat dels seus serveis sense gastar més diners aprofitant els beneficis que produeix la utilització del coneixement dels ciutadans. Aquest coneixement es pot recopilar amb les eines tecnològiques necessàries, però caldrà desenvolupar i dissenyar nous espais reals de participació, perquè és obvi que no tota la ciutadania col·laborarà a través de la xarxa, o perquè no pot, o no en sap o no en vol.

Malgrat aquestes limitacions, molts ciutadans i treballadors estan disposats a compartir idees i opinions. Seria un error imperdonable no usar tot aquest talent i voluntat.
Precisament una de les àrees on és més útil l’impuls d’aquestes tècniques de col·laboració és dins del mateix govern.
La comunitat intel·ligent permet connectar-se per resoldre problemes i afrontar els nous reptes, i per això representa una oportunitat per solucionar l'actual crisi. Partint de la premissa que les solucions a nous reptes poden estar dins la mateixa ciutat. Remeis plantejats pels que estan a prop del problema, ciutadans i treballadors, obtindrien solucions possiblement més eficients i barates.
Aquesta comunitat intel·ligent permetria alhora als governs legitimar la seva acció. Quan es parla de crisi de confiança, la base d’aquesta crisi és que els ciutadans no perceben les solucions que aporten els governs com a legítimes o realment representatives. La solució proposada és crear una autèntica comunitat intel·ligent que obri la porta a la col·laboració en la formulació, desenvolupament i control d’aquestes polítiques.

dilluns, 23 de febrer de 2015

'Smart City': visió crítica (I)

En els darrers anys està fent fortuna el concepte ‘Smart City’. Veiem com grans ajuntaments estan fent grans campanyes publicitàries apostant per aquest concepte de ciutat. Veiem també que en les propostes per les eleccions del mes de maig alguns proposen convertir la seva ciutat en una veritable ‘smart city’ sense concretar gaire amb què implica això. 
Ens trobem doncs, davant d’un concepte que s’està desenvolupant molt de manera discursiva, però que materialment no ha produït cap canvi significatiu en les ciutats.
Bàsicament les estratègies ‘smart’ emmarquen totes les qüestions urbanes a problemes a resoldre amb enginyeria. Així els problemes socials es converteixen en problemes tècnics i per tant la solució ja no és política sinó tècnico-econòmica i de gestió. Correm el risc de transferir la gestió urbana a tècnics, consultors i a les companyies privades, en detriment dels governs i els ciutadans.
La smart city s’està convertint en una nova oportunitat per noves esferes d’acumulació i circulació de capital. La ciutat i el medi ambient seran la nova frontera del capital ja que presenta la ciutat com el nou agent i el nou motor del creixement econòmic i de valor afegit del segle XXI, presentant el medi ambient com l’eix articulador del projecte.
El cas espanyol serveix perfectament per il·lustrar aquesta perversió. L’any 2012 es va constituir la Red Española de Ciudades Inteligentes” (RECI), integrada inicialment per 25 ajuntaments, que centrava la seva iniciativa en “promoure la gestió automàtica i eficient de les infraestructures i els serveis urbans, així com la reducció de la despesa pública i la millora de la qualitat dels serveis, aconseguint d’aquesta manera atreure l’activitat econòmica i generant progrés”. D’aquesta definició fundacional el medi ambient i la sostenibilitat van quedar sorprenentment excloses, i és que les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) tenen tot el protagonisme en el RECI, on la seva oficina tècnica, dirigida per Fundatec, té com a patrons empreses com El Corte Inglés, Telefónica, HP, Google, o Indra.
Per tant, la Smart City s’està desenvolupant a través de parteneriats público-privats on les companyies privades s’han posicionat com actors determinants en la implantació dels projectes. Així les empreses privades (no els ciutadans) estan definint les estratègies smart en les ciutats espanyoles (i catalanes). A nivell internacional està passant el mateix, creuant a Internet els termes “smart” i el nom de qualsevol gran companyia tecnològica es pot veure perfectament.  
Podem entreveure que el concepte ‘Smart City’ no és una resposta a la greu crisi política/institucional en la qual ens trobem immersos. Ni és per tant un projecte per democratitzar les ciutats. Més aviat ens trobem amb un concepte prèviament establert per corporacions tecnològiques que basant-se en l’eficiència econòmica han deixat de banda altres conceptes més difícils de computar com la felicitat, el grau de representació o el benestar d’una societat.
Paradoxalment, seguint així la Smart City podria agreujar l’actual crisi de confiança amb les institucions. Imposant solucions tecnològiques concebudes des d’altres realitats a la pròpia de la ciutat, sense avaluar com s’integren i com s’articula amb altres solucions existents, es pot produir el refús de la població a aquesta política ‘smart city’.
No sembla que per ara que el concepte ‘Smart City’ s’obri a nous espais de participació social que permetin la transformació urbana, possibilitant que els nous models de sostenibilitat urbanes no vinguin dictats només pel capital sinó que reflecteixin la voluntat democràtica de la ciutadania.
Per tant, de moment la ‘Smart City’ està despolititzant els debats sobre el medi ambient urbà i emmascarant les solucions guanyadores de grans empreses tecnològiques amb solucions bones per a totes les parts.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Breu balanç de la legislatura

Avui que falten 96 dies per acabar la legislatura és un bon moment per fer un balanç pausat del que ha estat. Si em pregunten com la definiria aquests quatre anys la resposta seria que per mi ha estat una legislatura estranya. Ha estat una legislatura que va començar de manera estranya, amb un pacte de govern que va sorprendre a molts, i acabarà de manera també estranya.
La legislatura que va començar amb poc impuls polític, acabarà ara de cop, des desembre, amb una activitat frenètica del govern municipal: obres a la Sala Ibèria, inauguració projectes horts urbans, l’aprovació de la remodelació de la Plaça Lluïs Companys, el Pla Director del Centre, presentació pública de la nova plaça de la Salut, presentació de la zona de lleure de Mas Lluí etc... Hi ha coses que sembla que no hagin de canviar mai.
El paper de la oposició al govern municipal requereix un anàlisi a part. De fet la manca d’impuls del govern té molt a veure amb la manca de fiscalització que fa una oposició. Sovint, malgrat sembli contradictori el millor que li pot passar a un govern és topar-se amb una oposició perfectament organitzada i estructurada, que l’obligui a estar al cent per cent en el dia a dia. Des del nostre punt de vista, aquesta ha estat una de les mancances d’aquesta legislatura.

La legislatura des del punt de vista d’ERC té aspectes positius. L’esforç real perquè tots els santfeliuencs tinguin garantit l’accés als serveis públics, amb mesures com la tarificació social dels preus públics de les escoles bressol s’ha d’aplaudir. Cal dir, que Sant Feliu és una de les ciutats de la comarca amb un percentatge més gran d’inversió en polítiques socials.. El nostre compromís més ferm en no perdre aquesta línia en el futur; i l’agraïment al govern perquè en aquests temps de crisi no hagi abaixat la guàrdia pel que fa a les polítiques socials.

Òbviament des de la nostra òptica la legislatura també haurà tingut aspectes negatius. Per nosaltres algunes accions del govern han anul·lat la possibilitat real de debat sobre aspectes claus de la ciutat a mitjà i llarg termini. Ens hem topat sovint amb una política de fets consumats.
És per això, que assenyalem que un dels dèficits més grans del nostre Ajuntament és en el terreny de la transparència. Malgrat els reconeixements obtinguts, no es pot parlar de transparència si les administracions no informen clarament sobre els seus plans de futur i en permeten la participació i la rendició de comptes. Hi ha aspectes que ens fan estar alerta, com la gestió de la nau de Can Bertrand o la compra de la finca del costat del Centre Parroquial. Són exemples d’aquesta manera de fer política, a la que des d’ERC ens mostrem radicalment en contra. La ciutat ha de poder debatre sobre aquests projectes de tant llarg abast per la ciutat.
Queda molt camí per recórrer per tenir un Sant Feliu 100% transparent.
Aquesta falta de transparència, i l’activació del govern quan falten tres mesos per les eleccions son un símptoma clar que a Sant Feliu manca innovació política. Seguim observant els mateixos tics de gestió de sempre. Vivim en una societat canviant, amb amenaces i reptes que res tenen a veure amb els de fa deu anys. Per tant, una de les capacitats que ha de tenir el gestor d’avui dia és una nova capacitat per a la innovació. Noves solucions a problemes nous.

Per tant, als polítics encarregats de la gestió municipal a partir del maig se’ls ha de demanar innovació i valentia, cal arriscar per prendre certes decisions. Arriscar en com afrontem la protecció del parc de Collserola, arriscar per fer-ne camp de batalla el desmantellament de la cimentera, arriscar per convertir el Parc agrari en un veritable pol de producció agrícola, arriscar per reconvertir el polígon industrial amb alguna cosa més que un paratge que evidencia el que ha passat en aquest país en els darrers vuit anys. Arriscar, finalment, per deixar perdre control polític a bona part de les decisions polítiques per apoderar realment al ciutadà.