La comunitat intel·ligent (II)

Si en la primera part de l’article feia una visió crítica del concepte ‘Smart City’, aprofito ara per fer una aproximació al concepte de comunitat intel·ligent. No s'han d'entendre els dos conceptes com a contraposats, sinó que percebo el de comunitat intel·ligent com un horitzó més necessari avui dia. Primer, pel que apuntava sobre el paper de grans empreses tecnològiques, i segon perquè aquesta comunitat intel·ligent s'apropa a ser una de les solucions a la crisi actual de confiança amb les institucions que ens representen com provaré d'explicar. 

La comunitat intel·ligent significa una comunitat que funciona, tant físicament com en línia, com una estructura connectiva (oberta, responsable i finalista) i com una estructura adaptativa (capaç de generar dades i coneixement i fer sorgir oportunitats de participació activa).

El futur d’una ciutadania intel·ligent requereix qüestionar els models obsolets de governança i comunicació per promoure solucions innovadores que abordin les qüestions fonamentals: la qualitat de vida, el dret a l’ocupació, el desenvolupament sostenible, la inclusió dels més febles. Per tant, hem de desconfiar de tot concepte que no abordi aquestes qüestions, i pel que sembla el desenvolupament ‘Smart City’ per ara no ho està fent.

Es tracta d’un projecte d’innovació social capaç de transformar ciutadans passius en participants

actius en la vida política. Els punts cardinals de la ciutat i els eixos estratègics d’intervenció per a una comunitat intel·ligent són la sostenibilitat, l’obertura i la transparència, la participació i la col·laboració i la connectivitat i la creativitat.

Cada punt d’aquests es refereix als compromisos bàsics que hauria d'assumir qualsevol govern i a les condicions essencials per afirmar la presència d’una comunitat intel·ligent.

Es tracta, per tant, d’aprofitar la capacitat que ens ofereix la intel·ligència col·lectiva per, de manera col·laborativa, millorar els processos i serveis que presta l’Administració pública, així com la cocreació d’altres processos i serveis nous.

El camí doncs, és fer que els governs millorin la qualitat dels seus serveis sense gastar més diners aprofitant els beneficis que produeix la utilització del coneixement dels ciutadans. Aquest coneixement es pot recopilar amb les eines tecnològiques necessàries, però caldrà desenvolupar i dissenyar nous espais reals de participació, perquè és obvi que no tota la ciutadania col·laborarà a través de la xarxa, o perquè no pot, o no en sap o no en vol.

Malgrat aquestes limitacions, molts ciutadans i treballadors estan disposats a compartir idees i opinions. Seria un error imperdonable no usar tot aquest talent i voluntat.

Precisament una de les àrees on és més útil l’impuls d’aquestes tècniques de col·laboració és dins del mateix govern.

La comunitat intel·ligent permet connectar-se per resoldre problemes i afrontar els nous reptes, i per això representa una oportunitat per solucionar l'actual crisi. Partint de la premissa que les solucions a nous reptes poden estar dins la mateixa ciutat. Remeis plantejats pels que estan a prop del problema, ciutadans i treballadors, obtindrien solucions possiblement més eficients i barates.

Aquesta comunitat intel·ligent permetria alhora als governs legitimar la seva acció. Quan es parla de crisi de confiança, la base d’aquesta crisi és que els ciutadans no perceben les solucions que aporten els governs com a legítimes o realment representatives. La solució proposada és crear una autèntica comunitat intel·ligent que obri la porta a la col·laboració en la formulació, desenvolupament i control d’aquestes polítiques.