'Smart City': visió crítica (I)

En els darrers anys està fent fortuna el concepte ‘Smart City’. Veiem com grans ajuntaments estan fent grans campanyes publicitàries apostant per aquest concepte de ciutat. Veiem també que en les propostes per les eleccions del mes de maig alguns proposen convertir la seva ciutat en una veritable ‘smart city’ sense concretar gaire amb què implica això. 

Ens trobem doncs, davant d’un concepte que s’està desenvolupant molt de manera discursiva, però que materialment no ha produït cap canvi significatiu en les ciutats.

Bàsicament les estratègies ‘smart’ emmarquen totes les qüestions urbanes a problemes a resoldre amb enginyeria. Així els problemes socials es converteixen en problemes tècnics i per tant la solució ja no és política sinó tècnico-econòmica i de gestió. Correm el risc de transferir la gestió urbana a tècnics, consultors i a les companyies privades, en detriment dels governs i els ciutadans.

La smart city s’està convertint en una nova oportunitat per noves esferes d’acumulació i circulació de capital. La ciutat i el medi ambient seran la nova frontera del capital ja que presenta la ciutat com el nou agent i el nou motor del creixement econòmic i de valor afegit del segle XXI, presentant el medi ambient com l’eix articulador del projecte.

El cas espanyol serveix perfectament per il·lustrar aquesta perversió. L’any 2012 es va constituir la Red Española de Ciudades Inteligentes” (RECI), integrada inicialment per 25 ajuntaments, que centrava la seva iniciativa en “promoure la gestió automàtica i eficient de les infraestructures i els serveis urbans, així com la reducció de la despesa pública i la millora de la qualitat dels serveis, aconseguint d’aquesta manera atreure l’activitat econòmica i generant progrés”. D’aquesta definició fundacional el medi ambient i la sostenibilitat van quedar sorprenentment excloses, i és que les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) tenen tot el protagonisme en el RECI, on la seva oficina tècnica, dirigida per Fundatec, té com a patrons empreses com El Corte Inglés, Telefónica, HP, Google, o Indra.

Per tant, la Smart City s’està desenvolupant a través de parteneriats público-privats on les companyies privades s’han posicionat com actors determinants en la implantació dels projectes. Així les empreses privades (no els ciutadans) estan definint les estratègies smart en les ciutats espanyoles (i catalanes). A nivell internacional està passant el mateix, creuant a Internet els termes “smart” i el nom de qualsevol gran companyia tecnològica es pot veure perfectament.  

Podem entreveure que el concepte ‘Smart City’ no és una resposta a la greu crisi política/institucional en la qual ens trobem immersos. Ni és per tant un projecte per democratitzar les ciutats. Més aviat ens trobem amb un concepte prèviament establert per corporacions tecnològiques que basant-se en l’eficiència econòmica han deixat de banda altres conceptes més difícils de computar com la felicitat, el grau de representació o el benestar d’una societat.

Paradoxalment, seguint així la Smart City podria agreujar l’actual crisi de confiança amb les institucions. Imposant solucions tecnològiques concebudes des d’altres realitats a la pròpia de la ciutat, sense avaluar com s’integren i com s’articula amb altres solucions existents, es pot produir el refús de la població a aquesta política ‘smart city’.

No sembla que per ara que el concepte ‘Smart City’ s’obri a nous espais de participació social que permetin la transformació urbana, possibilitant que els nous models de sostenibilitat urbanes no vinguin dictats només pel capital sinó que reflecteixin la voluntat democràtica de la ciutadania.

Per tant, de moment la ‘Smart City’ està despolititzant els debats sobre el medi ambient urbà i emmascarant les solucions guanyadores de grans empreses tecnològiques amb solucions bones per a totes les parts.