dimecres, 18 de novembre de 2015

Les nostres ordenances

El darrer ple d'octubre va aprovar inicialment les ordenances fiscals pel 2016 amb la nostra abstenció.
Quan el Grup Municipal d’ERC vam debatre la nostra posició de vot, la pregunta que ens vam fer era si aquestes eren unes ordenances que haguéssim pogut presentar nosaltres en el cas de governar. La resposta va ser que no, que en moltes qüestions no s’hi haguessin assemblat. 
Abans de fer esment al fons, és pertinent analitzar la forma en el procés de gestació d’aquestes ordenances. ERC som crítics amb com ha esdevingut aquest procés. Un procés circumscrit únicament en els responsables econòmics de l’Ajuntament. Ni ciutadania ni oposició hem tingut gaires oportunitats de debatre quines ordenances ens calen. El temps de marge per estudiar a fons l’abast de totes les modificacions que ha estat molt estret, i insuficient per fer un estudi rigorós que ens permeti plantejar propostes alternatives. Si bé entenem les dificultats d’aquest primer any de legislatura, recollim el guant llançat pel govern i esperem que l’any vinent es generi un procés que permeti uns debats molt més amplis.
Pel que fa al fons des d’Esquerra crèiem i creiem que encara hi ha marge per plantejar unes ordenances encara més progressives, més justes i que tinguin en compte les capacitats econòmiques dels santfeliuencs i santfeliuenques.
Menció a part són els dubtes que ens genera dues el nou tipus de gravamen de l’IBI establert per compensar la baixada del valor cadastral permesa pel Ministeri d’Hisenda. Conscients com som de que aquest impost representa el 50% d’ingressos de l’Ajuntament, ens genera dubtes que ara sigui la mesura idònia.
Per tot això, ERC ens vam abstenir en la votació per aprovar les ordenances fiscals del 2016. Una abstenció que anirà acompanyada d’unes al·legacions a aquestes ordenances que en els propers dies presentarem. Al·legarem perquè creiem que encara hi ha marge per intentar que les ordenances contemplin criteris més redistributius i progressius.


divendres, 6 de novembre de 2015

Tramposos

Era totalment esperable que els contraris a la independència no reconeixerien el resultat electoral fos quin fos, tingués la força que tingués. Era esperable que demostressin totes les argúcies argumentals per fer veure que l’unionisme havia obtingut un resultat positiu a Catalunya.

Així una de les lectures que van fer el post 27S era que les forces sobiranistes no van obtenir un mandat democràtic, obvien interessadament els 72 diputats sobre els 168, que avalen el procés d’independència; i que representen per molts un mandat inqüestionable. 

És fer trampes atorgar-li caràcter plebiscitari el 27S un cop passades les eleccions, i és fer trampes no tenir en compte que l’independentisme té majoria absoluta d’escons sobrada al Parlament de Catalunya. Fer trampes és pretendre comptar vots quan has negat sempre la necessitat de fer un referèndum vinculant, només perquè així pots reforçar algun dels teus arguments. 

 

És fer trampes obviar i no centrar el focus en que el creixement del ‘no’, amb unes eleccions amb participació record, és d’uns discretíssims quatre escons. Si parlem en termes plebiscitaris, la opció estatus quo defensada per tres partits diferents va rebre el passat setembre una derrota sense precedents, vint escons de diferència. La opció seguir com ara, l’autonomisme no té cap legitimitat a Catalunya.

Òbviament no hem sentit, ni sentirem cap mitjà d’àmbit estatal parlar en aquests termes. L’objectiu, pels tramposos, sempre justifica els mitjans.

 

Suposem, que és molt suposar, que l’unionisme té raó i el sobiranisme no té un mandat popular per tirar endavant el seu projecte. Amb aquesta premissa el mandat democràtic per seguir formant part de l’Estat espanyol és molt menor. En el xoc de legitimitats, n’hi ha una que està reforçada democràticament i una que no. Heus aquí l’histerisme del que fan gala des del 27S.

És per això que fan trampes constantment i desvien el debat cap a qüestions purament legalistes i confonen el debat interessadament, barrejant democràcia i llei. No poden parlar en termes democràtics, perquè aquí la seva partida està absolutament perduda, i s’agafen a la força de l’Estat com en un ferro roent. Avui a Catalunya l’únic projecte polític que té l’aval suficient de les urnes és l’independentisme. Argumentar en contra això és tril·lerisme argumental, és ser un trampós. 

 

Fan trampes quan des d’alguns sectors de la política espanyola parlen ara de que cal una solució política. En primer lloc perquè no parlen mai sobre la definició dels termes concrets d’aquesta solució. Sabem de sobres, l’experiència és un grau, que des de la cultura política espanyola les solucions polítiques al plet català ha estat sempre que en pleguem a les seves exigències, a les seves imposicions. Per ells negociar és que l’interlocutor claudiqui, i si costa sempre se’l pot enganyar dient ‘apoyaré’. No es d’estranyar que quan parlen de solució política estan pensant en que l’independentisme plegui veles. 

 

Parlar de diàleg, de solució política, justament ara, quan l’independentisme té més força que mai, quan cada vegada estem més a prop de l’objectiu, és fer trampes. Ara com ara, l’únic diàleg factible i seriós és el de l’acord de la separació, negociar actius i passius, un cop acceptin la realitat tal i com és.