Tramposos

Era totalment esperable que els contraris a la independència no reconeixerien el resultat electoral fos quin fos, tingués la força que tingués. Era esperable que demostressin totes les argúcies argumentals per fer veure que l’unionisme havia obtingut un resultat positiu a Catalunya.

Així una de les lectures que van fer el post 27S era que les forces sobiranistes no van obtenir un mandat democràtic, obvien interessadament els 72 diputats sobre els 168, que avalen el procés d’independència; i que representen per molts un mandat inqüestionable. 

És fer trampes atorgar-li caràcter plebiscitari el 27S un cop passades les eleccions, i és fer trampes no tenir en compte que l’independentisme té majoria absoluta d’escons sobrada al Parlament de Catalunya. Fer trampes és pretendre comptar vots quan has negat sempre la necessitat de fer un referèndum vinculant, només perquè així pots reforçar algun dels teus arguments. 

 

És fer trampes obviar i no centrar el focus en que el creixement del ‘no’, amb unes eleccions amb participació record, és d’uns discretíssims quatre escons. Si parlem en termes plebiscitaris, la opció estatus quo defensada per tres partits diferents va rebre el passat setembre una derrota sense precedents, vint escons de diferència. La opció seguir com ara, l’autonomisme no té cap legitimitat a Catalunya.

Òbviament no hem sentit, ni sentirem cap mitjà d’àmbit estatal parlar en aquests termes. L’objectiu, pels tramposos, sempre justifica els mitjans.

 

Suposem, que és molt suposar, que l’unionisme té raó i el sobiranisme no té un mandat popular per tirar endavant el seu projecte. Amb aquesta premissa el mandat democràtic per seguir formant part de l’Estat espanyol és molt menor. En el xoc de legitimitats, n’hi ha una que està reforçada democràticament i una que no. Heus aquí l’histerisme del que fan gala des del 27S.

És per això que fan trampes constantment i desvien el debat cap a qüestions purament legalistes i confonen el debat interessadament, barrejant democràcia i llei. No poden parlar en termes democràtics, perquè aquí la seva partida està absolutament perduda, i s’agafen a la força de l’Estat com en un ferro roent. Avui a Catalunya l’únic projecte polític que té l’aval suficient de les urnes és l’independentisme. Argumentar en contra això és tril·lerisme argumental, és ser un trampós. 

 

Fan trampes quan des d’alguns sectors de la política espanyola parlen ara de que cal una solució política. En primer lloc perquè no parlen mai sobre la definició dels termes concrets d’aquesta solució. Sabem de sobres, l’experiència és un grau, que des de la cultura política espanyola les solucions polítiques al plet català ha estat sempre que en pleguem a les seves exigències, a les seves imposicions. Per ells negociar és que l’interlocutor claudiqui, i si costa sempre se’l pot enganyar dient ‘apoyaré’. No es d’estranyar que quan parlen de solució política estan pensant en que l’independentisme plegui veles. 

 

Parlar de diàleg, de solució política, justament ara, quan l’independentisme té més força que mai, quan cada vegada estem més a prop de l’objectiu, és fer trampes. Ara com ara, l’únic diàleg factible i seriós és el de l’acord de la separació, negociar actius i passius, un cop acceptin la realitat tal i com és.