dijous, 16 de febrer de 2017

Nous interlocutors

En forma de globus sonda ens arriba els nous plans del govern espanyol per Catalunya. Difunta la Operació Diàleg abans de néixer, la nova responsable sobre “lo Catalán”, la Vicepresidenta del Govern la Soraya Saénz, deixava entreveure el nou moviment de peces d’aquesta partida d’escacs.
La nova estratègia és apartar la Generalitat i buscar nous interlocutors a la província rebel; tot i que això atempti sobre la seva sacrosanta Constitució. Entenen com a nous interlocutors la Delegació del Gobierno, els partits de la oposició i governs municipals, suposem que aquells menys afins al sobiranisme, pocs però n’hi ha.
Entre línies, la Soraya ens està dient que ni el President Puigdemont, ni el Vicepresident Junqueras cessaran en la seva voluntat de complir el mandat de les urnes. Aquesta era la voluntat de la Operació Diàleg que des d’aquí es cedís, però ara aquesta no és la qüestió.
Ahir en el meu mur de Facebook compartia la notícia sobre les declaracions de la Soraya. Afegia el comentari de que si volen establir diàleg amb governs municipals, no afins al sobiranisme, podien trucar a Sant Feliu. “Gracieta poc intel·ligent” va ser la única interpel·lació d’algun membre del govern municipal al meu post.
A mi també em va semblar una gracieta poc intel·ligent les paraules de na Soraya però sospito que no anava per mi. Deixem de banda si el comentari és poc intel·ligent o no, que cadascú jutgi segons el seu parer. Analitzem si realment és una gracieta. Suposem que realment l’Estat vol obrir aquest front (aparcar la Generalitat, i interlocutar amb Ajuntaments). Establir ponts amb governs municipals és tremendament fàcil via inversions. És a dir, tu et posiciones en contra el referèndum (per exemple el teu Ajuntament no col·laborarà amb un suposat referèndum) i jo t’ajudo en la inversió d’aquella carretera que a tu et fa falta (o d’aquell soterrament). Comprar voluntats, vaja, de tota la vida.
Per sort, entre PP i C’s, a tot Catalunya acumulen una alcaldia. No m’imagino, que en els pensaments de la Soraya hi passin governs com el de Berga, Sabadell, Badalona o Sant Vicenç dels Horts.
Per tant, què li queda a l’Estat??
A l’Estat li queda aquella foto impactant on en Miquel Iceta, secretari general del PSC, surt amb na Arrimadas i l’Albiol a les portes del Tribunal Constitucional, ensenyant un document en contra de la “declaració independentista” (en les seves paraules) de Junts pel Si i la CUP.
El 2015 el PSC va perdre 839 regidors i setanta alcaldies, però encara governa a ciutats importants com Tarragona, Lleida, Terrassa, Rubí, Granollers, i a l’àrea metropolitana, a Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat; i lògicament a Sant Feliu.
No era una gracieta, era constatar una realitat. A Sant Feliu ens governa una força que està d’acord amb el dret a decidir però no amb la independència, i una que no està d’acord amb cap de les dues coses.
Per tant, la Soraya a la capital del Baix Llobregat tindria camp per córrer, sinó fos que per sort i com sempre, el govern espanyol ha fet tard.
Ara veurem i jutjarem què fa cadascú, a nivell municipal, quan es convoqui el referèndum. Wait and see, que diria aquell.

dijous, 9 de febrer de 2017

Gener del 39. Tercera part: El front a Sant Feliu

Portada de La Vanguardia del 25 de gener
Si algun santfeliuenc llegia La Vanguardia el dia 25 de gener del 39 podia llegir el gran titular: "El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona", fent al·lusió a la resistència republicana al riu Madrileny el novembre del 36. Resistènica que va impedir que l’exèrcit feixista prengués Madrid a només quatre mesos d’haver-se iniciat la guerra.
A les acaballes de gener del 39 el General Franco emet la ordre general, tramesa als Generals Solchaga, Yagüe i Gámbara, d’envoltar Barcelona per assaltar-la justament el dia 26 de gener. La data no era casualitat, just feia 298 anys de la batalla de Montjuïc, guanyada pels catalans contra les tropes de Felip IV. Així, el General Yagüe, el conegut com a "carnizero de Badajoz", rebia l’ordre d’ocupar la línia sud amb el Cos d’Exèrcit Marroquí i la 13ena Divisió, ocupant Sant Joan i Sant Feliu fins a Molins.
Tota la resistència que va poder oferir el Llobregat aquell final de gener, van ser uns quants mobilitzats construint trinxeres als camps a tocar del riu, i les defenses antiaèries a Sant Pere Màrtir escopint obusos fins al final, des de la riba dreta.
El que no explicava La Vanguardia del dia 25, és que el 24 a la tarda les tropes de la IV Divisió de Navarra ja van creuar el Llobregat per Martorell.
El Llobregat no podia ser el Manzanares, més que res perquè en la defensa de la riba esquerra del riu, no es va establir cap front republicà, per molts motius. Però sobretot per la manca d’efectius per defensar el riu i cadascuna de les viles adjacents (serveixin els dos articles precedents per entendre la dramàtica situació).
La manca d'efectius queda pal·lesa pels set santfeliuencs de la lleva del 42 mobilitzats al Passeig Nadal, per fer via cap a Molins per defensar l’avanç dels feixistes des de Martorell. La convicció a les tropes republicanes era que tot allò s’acabava. Seria aquesta convicció la que va fer que a mig camí, entre Sant Feliu i Molins, bona part del batalló decidís córrer cadascú cap a casa seva.
La confusió, la por, el cansament, la desesperació, el desig dels homes mobilitzats de no haver d’anar al front; caracteritzen la última nit republicana. Tothom esperava el final, perquè ja feia dies que no hi havia lloc per l’esperança més enllà dels titulars de premsa.
Els santfeliuencs s'ensumaven el final. La nit del 24 al 25 molts opten per refugiar-se. Alguns als refugis antiaeris, d’altres en barraques de pagesos.
Es temien el pitjor, i el pitjor era la fi de la forma més abrupta, com ara grans bombardejos nocturns de la Legió Còndor, o combats sagnants al carrer.
Dies abans un avió italià va ser tocat per les defenses antiaèries de Sant Pere Màrtir quan amb la resta de l’esquadró es destinava a bombardejar Barcelona. El pilot per tal de no posar en perill la maniobra d’aterratge havia de deixar anar totes les bombes. Ho va fer sobre la població de Sant Just, causant estralls. Per tant, el temor a un bombardeig nocturn era més que justificat. Més si tenim en compte que les artilleries de Sant Pere Màrtir, i les franquistes instal·lades a la riba esquerra es van intercanviar obusos durant tota la nit, i el soroll produït en les ciutats per on sobrepassaven deuria ser eixordador. Sant Feliu es refugia aquella nit tronadora.
D’altres no tant temorosos, però olorant-se també el final, aprofiten el caos per robar a la Caixa d’Estalvis i Pensions i a l’edifici de l’Ajuntament. Cadascú vivia les hores finals a la seva manera.
El dia 25 de gener naixia clar i serè. A primera hora del matí els republicans encara controlaven quatre camins i el pont de Carles III. Sant Vicenç es llevava en terra de ningú, i els franquistes entraven a Vilaboi (Sant Boi) amb la 13ena Divisió del CE Marroquí. A partir d’aquell precís instant San Baudilio de Llobregat.
Mentre les ciutats de la riba esquerra anaven caient una a una, la riba dreta del riu vivia el seu últim matí republicà. Un matí on pel cel santfeliuenc van passar formacions de bombarders direcció Barcelona, a les quals les bateries antiaèries ja no van respondre. La muntanya de Sant Ramon ja escopia obusos que petaven a Sant Joan i Cornellà.
A Sant Feliu es va repetir el buit de poder que havien patit les ciutat veïnes. Un buit de poder, que com als altres pobles, la població afamada, cansada i farta, va aprofitar per assaltar els dipòsits de queviures. Can Ricart, i el Palau Falguera vivien aquests assalts cap allà a les onze del matí quan es va estendre el rumor de que ja no hi quedava ningú vigilant. Cap el migdia el rumor deia que a la Col·lectiva de Pagesos tampoc hi quedava ningú, i alguns també van aprofitar per assaltar-la. Finalment cap a les dues del migdia una munió de veïns van aconseguir que dos soldats obrissin la reserva de queviures que custodiaven a les Mercedàries.
Per arribar a Sant Feliu les tropes franquistes van utilitzar el gual de Sant Vicenç dels Horts. El pas, però, no va ser senzill, l’aviació franquista va tenir problemes per desfer-se de l’artilleria que disparava obusos des de Sant Just, i que impedia el pas del riu, el cabal d’aigua que aquest portava també preocupava als comandaments franquistes.
Al mateix moment, cap a les tres de la tarda els primers partidaris del que seria el nou règim van acudir a les dependències municipals. Aquell grup de gent va decidir penjar una bandera blanca a la façana de l’Ajuntament, la qual cosa va servir perquè d’altres veïns optessin per imitar el gest a les seves façanes.
Cada cop els obusos es sentien més a prop del centre de la ciutat, i és que cada cop era més intens l’intercanvi de trets entre ambdues artilleries. Els soldats de la Legió Còndor disparaven els seus canons sobre l’artilleria republicana que quedava a Sant Just Desvern. Dins la ciutat van caure al voltant d’unes trenta granades d’artilleria, causant un mort, diversos ferits i danys materials de consideració.
Aquest intercanvi de canonades no va impedir però que la infantaria traspassés el riu. A part de fer-se amb Sant Feliu, l’objectiu dels feixistes era fer-se amb les parts altes de Collserola per abordar el dia següent la presa de Barcelona. Així, una columna es va dirigir cap a Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, i una altra va pujar per la riera de la Salut en direcció Collserola per seguir per la carena de la Penya del Moro
L’entrada de les tropes franquistes a Sant Feliu de Llobregat no fou del tot pacífica, ja que hi hagué enfrontaments i víctimes. Van morir 10 civils a causa de l’impacte de granades i també com a resultat de l'acció de soldats rebels, de les forces marroquines, que van matar a sang freda diversos veïns. A part d'aquestes morts, també es van registrar enfrontaments entre els dos exèrcits, el resultats dels quals fou la mort de 3 soldats, tots ells musulmans, que van ser inhumats al costat del cementiri, a tocar de la Riera de la Salut.
A un quart i mig de cinc de la tarda les tropes Regulars i del Tercio entraven a l’Ajuntament, a la sala de plens es van trobar amb aquell consistori fet al llarg del matí, amb afectes al nou règim, preparats per fer l’entrega de la institució i de la ciutat als ocupants. Poca estona més tard a les cinc de la tarda van sonar les sirenes de can Corrons i de les Caretes en senyal de victòria. S’acabava un somni, començava la llarga nit.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Gener del 39. Segona part: La Ofensiva de Catalunya


La Ofensiva de Catalunya s’inicia amb la balança clarament desequilibrada. Després de les desfetes a l’Ebre i el Segre la ofensiva final comença amb 220.000 tropes republicanes, per 326.000 feixistes, 40 tancs i 80 blindats republicans per 300 tancs i tanquetes feixistes, 250 peces d’artilleria republicana per 1.100 de sublevades, i finalment el desequilibri en l’aviació era de 150 contra 370. La Unió Soviètica presagiant el final deixarà de subministrar armes a la República un cop cau l’Ebre; Franco seguia amb el suport de Hitler i Mussolini.

Evolució de la Ofensiva de Catalunya
Perduts el front de l'Ebre i el Segre l’exèrcit Republicà amb prou feines podrà contenir l’avenç feixista.
A finals de desembre del 38 l'únic aliat que li queda a la República és la meteorologia.
Les pluges torrencials d’aquell desembre, les boires i els dies de nuvolositat espessa fan que l’aviació franquista no tregui avantatge de la seva superioritat; i així els republicans aconsegueixen defensar-se uns quants dies més. Un aliat que durarà només fins el dia 23 de desembre quan s'inicia la ofensiva en si. El feixistes desoien les clemències Papals de què la Guerra respectés les festes de Nadal.
El 3 de gener del 39 el General Yagüe decideix creuar el riu, amb un atac de carros blindats que va obligar la retirada republicana.
Un cop iniciada la ofensiva, el govern Republicà va enviar les tropes de Líster a contenir la ofensiva, la qual cosa va aconseguir durant dotze dies. La decisió causaria un cop més nombroses baixes militars.
Malgrat tot, gràcies a les condicions climàtiques que van posposar l'atac franquista i gràcies a la resistència de la última setmana del desembre del 38, i la primera de gener del 39 van poder sortir per la frontera amb França prop de 100.000 soldats republicans i 200.000 civils. Dues setmanes que van fer possible que la retirada republicana fos menys desordenada del que sovint s’ha dit.

La situació republicana és cada dia més desesperada. El 9 de gener es mobilitzen les lleves de 1922 i 1924; una mesura extrema per intentar superar l’escassetat de tropes, però és una decisió difícil de que tingui efectes per la falta de temps, i perquè la manca d’armament feia inútil que les tropes creixessin en efectius humans.

Els ocupants penjant la bandera
española a l'Ajunament de Tarragona
Les tropes feixistes avançaven ràpidament pel camp de Tarragona, mentre que per les rodalies de Barcelona pràcticament no hi havia posicions defensives per operar. El General Yagüe amb les seves tropes marroquines avancen per la costa sense trobar gran resistència. El dia 14 de gener queia Tarragona, i a Barcelona s’intensificaven els bombardejos.
Quan la notícia de la caiguda de Tarragona es difon, la retirada es va convertir en caòtica. Els refugiats republicans de tota mena: polítics, funcionaris, civils, soldats marxaven ja a corre cuita cap a la frontera francesa.

La República el dia 16 ordena la mobilització general de ciutadans d’ambdós sexes entre 17 i 55 anys, i la militarització de tota la indústria. Una mesura que arriba tard de nou. A part de resistir al front, la República afrontava la crisi de refugiats republicans que es dirigien en massa cap a Barcelona, un fet agreujat pels bombardejos sistemàtics sobre la capital a partir del dia 17 de gener.
El dia 18, el govern Republicà declara l’"estat de guerra" (després de 30 mesos de combats) i li assigna a l’Exèrcit l’autoritat civil en la rereguarda, i la subordinació de les autoritats polítiques a les militars. El front es trobava a 25 quilòmetres de Barcelona, a quinze, per tant, de Sant Feliu.

Faltaven tropes i munició per defensar una ciutat com Barcelona. La desmoralització de les tropes era extremadament greu, la població ja veia la guerra perduda. Quedar-se i refiar-se de les paraules del General Franco, ningú sense delictes de sang seria perseguit, o fer les maletes i fugir. Aquest era el dilema l’hivern del 39.
El dia 23 de gener a Sant Feliu molts resolen aquest dilema. Aquest dia el podem marcar com el dia de l’exili a Sant Feliu. Aquell dia marxen de Sant Feliu els personatges que més significació política havien tingut durant l’etapa republicana, i les seves famílies.. Marxen un grup de militants de la CNT i consellers de l’Ajuntament; marxen els Alcaldes republicans, membres d’ERC, del PSUC, de la JSU, algun membre del POUM, membres de la Col·lectivat de Pagesos, de la FAI. Una sortida més o menys organitzada partiren des de Can Ricart. Es calcula que uns 157 santfeliuencs van emprendre el camí de l’exili. Cal tenir en compte que la població de Sant Feliu el 1939 era d’unes 6.500 persones.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Gener del 39. Primera part: l'Ebre i el Segre


Primavera del 1938, en Lluis Cruz arriba a Tàrrega. Cridat a files amb la Lleva del Biberó va ser enquadrat a la 72ena Divisió, 38ena Brigada Mixta, 4rta Companyia per anar a servir al front del Segre.

La Batalla de l'Ebre és presumiblement l’enfrontament del que se n’ha estudiat més després de la Guerra. Però alguns historiadors remarquen, com Josep Tarragona, que la batalla del Segre va ser encara més rellevant que la de l’Ebre.
Entre els dos fronts hi va haver moltes similituds però també diferències notables. L’Ebre va durar 115 dies, del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938; mentre que el Segre va durar cinc mesos més, d’abril del 38 al gener del 39, va tenir una extensió de terreny bastant més gran, i va mobilitzar més tropes, 200 mil per bàndol. 
Monòlit en record de la Batalla del Segre
Tarragona també sosté que si tots els esforços destinats a l’Ebre s’haguessin destinat al Segre, les coses haurien sigut bastant diferents. Possiblement s’hagués acabat perdent la guerra igualment; l’aïllament internacional de la República, i la col·laboració Italo-germànica amb els sublevats hauria acabat essent definitiva, però la guerra hagués durat més, s’hagués evitat la carnisseria de l’Ebre i l’exèrcit franquista no ho hagués tingut tant fàcil per llençar la ofensiva final sobre Catalunya. De fet, l’avanç final sobre Barcelona es produeix des del Segre.
Aquella primavera del 38 el Tinent Francisco Sánchez va nomenar el santfeliuenc Lluis Cruz el seu enllaç entre la trinxera i el lloc de comandament. Aquest fet va posar la vida d’en Lluis en perill diverses ocasions. Molts enllaços morien en aquesta arriscada tasca de portar els partes de guerra amunt i avall.
Un d’aquests dies en que en Lluis s’aferrà a la vida, és també un dia decisiu per la sort de la batalla del Segre. El 25 d’agost del 38 l’exèrcit franquista guanya l’anomenada guerra de l’electricitat. Els combats per controlar les centrals hidroelèctriques de Tremp i Camarasa, i poder decidir el cabal dels rius a conveniència. Aquest dia en Lluis feia els 18 anys, i es va veure obligat a passar-lo, fins ben entrada la nit, a dins del riu mentre la pluja d’artilleria i metralladores impedien qualsevol moviment. Un riu tenyit de sang al seu voltant. Malalt, en Lluis va estar apartat del front un temps.

La desfeta a l’Ebre s’inicia quan els feixistes llencen la contraofensiva final. El 30 d'octubre a trenc d’alba, 175 bateries i més de 100 avions feixistes bombardegen les posicions republicanes durant tres hores. Ben entrat el matí, l’Exèrcit del Maestrat, el Cos d’Exèrcit Marroquí liderat per Juan Yagüe (el Carnicer de Badajoz), i la 1era Divisió de Navarra, amb Ben Mizzian (el General Exterminador) , prenen les posicions republicanes abandonades pel bombardeig.

Tropes creuant el riu. Font:Espais Batalla de l'Ebre
Pocs dies més tard d’iniciar la contraofensiva, el dia 3 de novembre les forces del General Yagüe arriben a les aigües de l’Ebre. El 18 de novembre quan feia dos dies que els republicans van creuar el riu en sentit contrari Yagüe entrava a Riba-roja d'Ebre.
La derrota al front de l’Ebre representa un toc massa gran pels republicans. L’Exèrcit Republicà va veure molt reduïda la seva capacitat operativa, es va perdre moltíssim material de guerra. Dels 250.000 homes que s'hi van enfrontar l'Ebre representa un balanç de 120.000 baixes entre tots dos exèrcits: 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners.

El 23 de desembre les tropes franquistes van llançar un atac sobre les posicions republicanes del Segre, a Mequinensa 20 quilòmetres al nord de la confluència del Segre amb l’Ebre. El front republicà es va trencar el mateix dia 23, i s’iniciava així la ofensiva final sobre Catalunya, 35 dies més tard d’acabar-se la Batalla de l’Ebre.
En Lluís tot i el pus que li supurava del teló va fer el viatge corrent dues vegades de la trinxera al comandament per lliurar els partes, abans no es van retirar a Artesa de Segre per parapetar-se.
Els franquistes avançaven i els republicans retrocedien, i en Lluis vinga a jugar-se la vida portant les ordres amunt i avall, la última la ordre de retirada. Ordre que va suposar la discussió pistola en mà entre el tinent i el comissari polític del batalló que es negava a retirar-se. Al final el comissari i uns quants es van quedar, mentre la resta procedia a la retirada. Arribats al lloc dels comandaments,  aquests ja no hi eren. La desbandada al cantó republicà era gairebé total. Ni comandaments, ni suboficials enlloc.
En Lluís en companyia d'en Salas, també santfeliuenc, van anar retrocedint fins a Sant Feliu caminant de nit i descansant de dia, s’acostaven a la Companyia el just per no ser declarats desertors. D’Artesa a Agramunt, i d’Agramunt a Calaf, on veure Montserrat els serviria d’orientació. Menjaven herbes i anaven descalços, camp a través per evitar les carreteres. Un dia, la mort va trucar de nou a les portes d’en Lluis, quan sense més remei van haver d’agafar una carretera. Es van topar amb un control que els dugué a Olesa on un consell de guerra els declarà desertors de l’exèrcit republicà. Dues hores més tard un camió els havia de dur d’Olesa a Igualada per ser executats. Gràcies al xofer del camió en Salas i en Lluís van salvar la vida. El xofer els va avisar que de camí en una pujada faria un canvi de marxa que alentiria la velocitat i així podrien saltar del camió. Van caure en un barranc, el corrent del qual els va portar al riu Llobregat. Van travessar el riu a Castellbisbal. De nou caminar de nit i descansar de dia, seguint la via del tren. Van arribar a Sant Feliu després da caminar quatre dies més.

divendres, 3 de febrer de 2017

Militars a Collserola

El març del 2012 ERC-Sant Feliu vam presentar una moció al Ple de l'Ajuntament instant al Consorci del Parc de Collserola que no autoritzés més pràctiques militars en l'àmbit del  Parc http://locals.esquerra.cat/santfeliullobregat/document/3276

La moció va ser promoguda pel Col•lectiu Antimilitarista de Sant Cugat (CASC) que va iniciar la campanya cívica "Prou militars a Collserola" per pressionar al Consorci a no autoritzar més pràctiques militars a la Serra.

A part de Sant Feliu, Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei, Cerdanyola del Vallès i Esplugues de Llobregat van aprobar la mateixa moció.

Cinc anys més tard, si algú vol gaudir d'una estona d'esbarjo al Parc Natural metropolità, encara córrer el risc de topar-se amb tropes de l'Exèrcit Espanyol fent pràctiques militars.
foto: Tot Sant Cugat
És per això que el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana ha portat a la Comissió de Defensa del Senat una moció per demanar al govern espanyol que l’exèrcit necessiti autorització dels municipis per realitzar pràctiques militars en qualsevol espai públic. Aquestes pràctiques sovint es fan sense coneixement dels municipis per on passen i és en aquest sentit que han defensat que siguin els municipis qui indiquin si és adient o no fer-les al seu municipi.
Des d'Esquerra creiem que els Ajuntaments afectats, la Diputació i el propi consorci del Parc ja han demostrat sobradament a través de mocions aprovades en els seus respectius plenaris de que rebutgen les pràctiques militars al Parc, i per això aquestes manquen de tot sentit.
El rebuig de la moció al Senat, amb els vots del PP, PSOE i Ciutadans, a part de ser un atac a la cultura de la Pau, és també un atac a aquests municipis que ja es van mostrar clarament en contra d'aquestes pràctiques.