Gener del 39. Primera part: l'Ebre i el Segre

Primavera del 1938, en Lluis Cruz arriba a Tàrrega. Cridat a files amb la Lleva del Biberó va ser enquadrat a la 72ena Divisió, 38ena Brigada Mixta, 4rta Companyia per anar a servir al front del Segre.

La Batalla de l'Ebre és presumiblement l’enfrontament del que se n’ha estudiat més després de la Guerra. Però alguns historiadors remarquen, com Josep Tarragona, que la batalla del Segre va ser encara més rellevant que la de l’Ebre.

Entre els dos fronts hi va haver moltes similituds però també diferències notables. L’Ebre va durar 115 dies, del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938; mentre que el Segre va durar cinc mesos més, d’abril del 38 al gener del 39, va tenir una extensió de terreny bastant més gran, i va mobilitzar més tropes, 200 mil per bàndol. 

Monòlit en record de la Batalla del Segre

Tarragona també sosté que si tots els esforços destinats a l’Ebre s’haguessin destinat al Segre, les coses haurien sigut bastant diferents. Possiblement s’hagués acabat perdent la guerra igualment; l’aïllament internacional de la República, i la col·laboració Italo-germànica amb els sublevats hauria acabat essent definitiva, però la guerra hagués durat més, s’hagués evitat la carnisseria de l’Ebre i l’exèrcit franquista no ho hagués tingut tant fàcil per llençar la ofensiva final sobre Catalunya. De fet, l’avanç final sobre Barcelona es produeix des del Segre.

Aquella primavera del 38 el Tinent Francisco Sánchez va nomenar el santfeliuenc Lluis Cruz el seu enllaç entre la trinxera i el lloc de comandament. Aquest fet va posar la vida d’en Lluis en perill diverses ocasions. Molts enllaços morien en aquesta arriscada tasca de portar els partes de guerra amunt i avall.

Un d’aquests dies en que en Lluis s’aferrà a la vida, és també un dia decisiu per la sort de la batalla del Segre. El 25 d’agost del 38 l’exèrcit franquista guanya l’anomenada guerra de l’electricitat. Els combats per controlar les centrals hidroelèctriques de Tremp i Camarasa, i poder decidir el cabal dels rius a conveniència. Aquest dia en Lluis feia els 18 anys, i es va veure obligat a passar-lo, fins ben entrada la nit, a dins del riu mentre la pluja d’artilleria i metralladores impedien qualsevol moviment. Un riu tenyit de sang al seu voltant. Malalt, en Lluis va estar apartat del front un temps.

La desfeta a l’Ebre s’inicia quan els feixistes llencen la contraofensiva final. El 30 d'octubre a trenc d’alba, 175 bateries i més de 100 avions feixistes bombardegen les posicions republicanes durant tres hores. Ben entrat el matí, l’Exèrcit del Maestrat, el Cos d’Exèrcit Marroquí liderat per Juan Yagüe (el Carnicer de Badajoz), i la 1era Divisió de Navarra, amb Ben Mizzian (el General Exterminador) , prenen les posicions republicanes abandonades pel bombardeig.



Tropes creuant el riu. Font:Espais Batalla de l'Ebre

Pocs dies més tard d’iniciar la contraofensiva, el dia 3 de novembre les forces del General Yagüe arriben a les aigües de l’Ebre. El 18 de novembre quan feia dos dies que els republicans van creuar el riu en sentit contrari Yagüe entrava a Riba-roja d'Ebre.

La derrota al front de l’Ebre representa un toc massa gran pels republicans. L’Exèrcit Republicà va veure molt reduïda la seva capacitat operativa, es va perdre moltíssim material de guerra. Dels 250.000 homes que s'hi van enfrontar l'Ebre representa un balanç de 120.000 baixes entre tots dos exèrcits: 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners.

El 23 de desembre les tropes franquistes van llançar un atac sobre les posicions republicanes del Segre, a Mequinensa 20 quilòmetres al nord de la confluència del Segre amb l’Ebre. El front republicà es va trencar el mateix dia 23, i s’iniciava així la ofensiva final sobre Catalunya, 35 dies més tard d’acabar-se la Batalla de l’Ebre.

En Lluís tot i el pus que li supurava del teló va fer el viatge corrent dues vegades de la trinxera al comandament per lliurar els partes, abans no es van retirar a Artesa de Segre per parapetar-se.

Els franquistes avançaven i els republicans retrocedien, i en Lluis vinga a jugar-se la vida portant les ordres amunt i avall, la última la ordre de retirada. Ordre que va suposar la discussió pistola en mà entre el tinent i el comissari polític del batalló que es negava a retirar-se. Al final el comissari i uns quants es van quedar, mentre la resta procedia a la retirada. Arribats al lloc dels comandaments,  aquests ja no hi eren. La desbandada al cantó republicà era gairebé total. Ni comandaments, ni suboficials enlloc.

En Lluís en companyia d'en Salas, també santfeliuenc, van anar retrocedint fins a Sant Feliu caminant de nit i descansant de dia, s’acostaven a la Companyia el just per no ser declarats desertors. D’Artesa a Agramunt, i d’Agramunt a Calaf, on veure Montserrat els serviria d’orientació. Menjaven herbes i anaven descalços, camp a través per evitar les carreteres. Un dia, la mort va trucar de nou a les portes d’en Lluis, quan sense més remei van haver d’agafar una carretera. Es van topar amb un control que els dugué a Olesa on un consell de guerra els declarà desertors de l’exèrcit republicà. Dues hores més tard un camió els havia de dur d’Olesa a Igualada per ser executats. Gràcies al xofer del camió en Salas i en Lluís van salvar la vida. El xofer els va avisar que de camí en una pujada faria un canvi de marxa que alentiria la velocitat i així podrien saltar del camió. Van caure en un barranc, el corrent del qual els va portar al riu Llobregat. Van travessar el riu a Castellbisbal. De nou caminar de nit i descansar de dia, seguint la via del tren. Van arribar a Sant Feliu després da caminar quatre dies més.