dimecres, 8 de febrer de 2017

Gener del 39. Segona part: La Ofensiva de Catalunya


La Ofensiva de Catalunya s’inicia amb la balança clarament desequilibrada. Després de les desfetes a l’Ebre i el Segre la ofensiva final comença amb 220.000 tropes republicanes, per 326.000 feixistes, 40 tancs i 80 blindats republicans per 300 tancs i tanquetes feixistes, 250 peces d’artilleria republicana per 1.100 de sublevades, i finalment el desequilibri en l’aviació era de 150 contra 370. La Unió Soviètica presagiant el final deixarà de subministrar armes a la República un cop cau l’Ebre; Franco seguia amb el suport de Hitler i Mussolini.

Evolució de la Ofensiva de Catalunya
Perduts el front de l'Ebre i el Segre l’exèrcit Republicà amb prou feines podrà contenir l’avenç feixista.
A finals de desembre del 38 l'únic aliat que li queda a la República és la meteorologia.
Les pluges torrencials d’aquell desembre, les boires i els dies de nuvolositat espessa fan que l’aviació franquista no tregui avantatge de la seva superioritat; i així els republicans aconsegueixen defensar-se uns quants dies més. Un aliat que durarà només fins el dia 23 de desembre quan s'inicia la ofensiva en si. El feixistes desoien les clemències Papals de què la Guerra respectés les festes de Nadal.
El 3 de gener del 39 el General Yagüe decideix creuar el riu, amb un atac de carros blindats que va obligar la retirada republicana.
Un cop iniciada la ofensiva, el govern Republicà va enviar les tropes de Líster a contenir la ofensiva, la qual cosa va aconseguir durant dotze dies. La decisió causaria un cop més nombroses baixes militars.
Malgrat tot, gràcies a les condicions climàtiques que van posposar l'atac franquista i gràcies a la resistència de la última setmana del desembre del 38, i la primera de gener del 39 van poder sortir per la frontera amb França prop de 100.000 soldats republicans i 200.000 civils. Dues setmanes que van fer possible que la retirada republicana fos menys desordenada del que sovint s’ha dit.

La situació republicana és cada dia més desesperada. El 9 de gener es mobilitzen les lleves de 1922 i 1924; una mesura extrema per intentar superar l’escassetat de tropes, però és una decisió difícil de que tingui efectes per la falta de temps, i perquè la manca d’armament feia inútil que les tropes creixessin en efectius humans.

Els ocupants penjant la bandera
española a l'Ajunament de Tarragona
Les tropes feixistes avançaven ràpidament pel camp de Tarragona, mentre que per les rodalies de Barcelona pràcticament no hi havia posicions defensives per operar. El General Yagüe amb les seves tropes marroquines avancen per la costa sense trobar gran resistència. El dia 14 de gener queia Tarragona, i a Barcelona s’intensificaven els bombardejos.
Quan la notícia de la caiguda de Tarragona es difon, la retirada es va convertir en caòtica. Els refugiats republicans de tota mena: polítics, funcionaris, civils, soldats marxaven ja a corre cuita cap a la frontera francesa.

La República el dia 16 ordena la mobilització general de ciutadans d’ambdós sexes entre 17 i 55 anys, i la militarització de tota la indústria. Una mesura que arriba tard de nou. A part de resistir al front, la República afrontava la crisi de refugiats republicans que es dirigien en massa cap a Barcelona, un fet agreujat pels bombardejos sistemàtics sobre la capital a partir del dia 17 de gener.
El dia 18, el govern Republicà declara l’"estat de guerra" (després de 30 mesos de combats) i li assigna a l’Exèrcit l’autoritat civil en la rereguarda, i la subordinació de les autoritats polítiques a les militars. El front es trobava a 25 quilòmetres de Barcelona, a quinze, per tant, de Sant Feliu.

Faltaven tropes i munició per defensar una ciutat com Barcelona. La desmoralització de les tropes era extremadament greu, la població ja veia la guerra perduda. Quedar-se i refiar-se de les paraules del General Franco, ningú sense delictes de sang seria perseguit, o fer les maletes i fugir. Aquest era el dilema l’hivern del 39.
El dia 23 de gener a Sant Feliu molts resolen aquest dilema. Aquest dia el podem marcar com el dia de l’exili a Sant Feliu. Aquell dia marxen de Sant Feliu els personatges que més significació política havien tingut durant l’etapa republicana, i les seves famílies.. Marxen un grup de militants de la CNT i consellers de l’Ajuntament; marxen els Alcaldes republicans, membres d’ERC, del PSUC, de la JSU, algun membre del POUM, membres de la Col·lectivat de Pagesos, de la FAI. Una sortida més o menys organitzada partiren des de Can Ricart. Es calcula que uns 157 santfeliuencs van emprendre el camí de l’exili. Cal tenir en compte que la població de Sant Feliu el 1939 era d’unes 6.500 persones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada