Gener del 39. Tercera part: El front a Sant Feliu

Portada de La Vanguardia del 25 de gener

Si algun santfeliuenc llegia La Vanguardia el dia 25 de gener del 39 podia llegir el gran titular: "El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona", fent al·lusió a la resistència republicana al riu Madrileny el novembre del 36. Resistènica que va impedir que l’exèrcit feixista prengués Madrid a només quatre mesos d’haver-se iniciat la guerra.

A les acaballes de gener del 39 el General Franco emet la ordre general, tramesa als Generals Solchaga, Yagüe i Gámbara, d’envoltar Barcelona per assaltar-la justament el dia 26 de gener. La data no era casualitat, just feia 298 anys de la batalla de Montjuïc, guanyada pels catalans contra les tropes de Felip IV. Així, el General Yagüe, el conegut com a "carnizero de Badajoz", rebia l’ordre d’ocupar la línia sud amb el Cos d’Exèrcit Marroquí i la 13ena Divisió, ocupant Sant Joan i Sant Feliu fins a Molins.

Tota la resistència que va poder oferir el Llobregat aquell final de gener, van ser uns quants mobilitzats construint trinxeres als camps a tocar del riu, i les defenses antiaèries a Sant Pere Màrtir escopint obusos fins al final, des de la riba dreta.

El que no explicava La Vanguardia del dia 25, és que el 24 a la tarda les tropes de la IV Divisió de Navarra ja van creuar el Llobregat per Martorell.

El Llobregat no podia ser el Manzanares, més que res perquè en la defensa de la riba esquerra del riu, no es va establir cap front republicà, per molts motius. Però sobretot per la manca d’efectius per defensar el riu i cadascuna de les viles adjacents (serveixin els dos articles precedents per entendre la dramàtica situació).

La manca d'efectius queda pal·lesa pels set santfeliuencs de la lleva del 42 mobilitzats al Passeig Nadal, per fer via cap a Molins per defensar l’avanç dels feixistes des de Martorell. La convicció a les tropes republicanes era que tot allò s’acabava. Seria aquesta convicció la que va fer que a mig camí, entre Sant Feliu i Molins, bona part del batalló decidís córrer cadascú cap a casa seva.

La confusió, la por, el cansament, la desesperació, el desig dels homes mobilitzats de no haver d’anar al front; caracteritzen la última nit republicana. Tothom esperava el final, perquè ja feia dies que no hi havia lloc per l’esperança més enllà dels titulars de premsa.

Els santfeliuencs s'ensumaven el final. La nit del 24 al 25 molts opten per refugiar-se. Alguns als refugis antiaeris, d’altres en barraques de pagesos.

Es temien el pitjor, i el pitjor era la fi de la forma més abrupta, com ara grans bombardejos nocturns de la Legió Còndor, o combats sagnants al carrer.

Dies abans un avió italià va ser tocat per les defenses antiaèries de Sant Pere Màrtir quan amb la resta de l’esquadró es destinava a bombardejar Barcelona. El pilot per tal de no posar en perill la maniobra d’aterratge havia de deixar anar totes les bombes. Ho va fer sobre la població de Sant Just, causant estralls. Per tant, el temor a un bombardeig nocturn era més que justificat. Més si tenim en compte que les artilleries de Sant Pere Màrtir, i les franquistes instal·lades a la riba esquerra es van intercanviar obusos durant tota la nit, i el soroll produït en les ciutats per on sobrepassaven deuria ser eixordador. Sant Feliu es refugia aquella nit tronadora.

D’altres no tant temorosos, però olorant-se també el final, aprofiten el caos per robar a la Caixa d’Estalvis i Pensions i a l’edifici de l’Ajuntament. Cadascú vivia les hores finals a la seva manera.

El dia 25 de gener naixia clar i serè. A primera hora del matí els republicans encara controlaven quatre camins i el pont de Carles III. Sant Vicenç es llevava en terra de ningú, i els franquistes entraven a Vilaboi (Sant Boi) amb la 13ena Divisió del CE Marroquí. A partir d’aquell precís instant San Baudilio de Llobregat.

Mentre les ciutats de la riba esquerra anaven caient una a una, la riba dreta del riu vivia el seu últim matí republicà. Un matí on pel cel santfeliuenc van passar formacions de bombarders direcció Barcelona, a les quals les bateries antiaèries ja no van respondre. La muntanya de Sant Ramon ja escopia obusos que petaven a Sant Joan i Cornellà.

A Sant Feliu es va repetir el buit de poder que havien patit les ciutat veïnes. Un buit de poder, que com als altres pobles, la població afamada, cansada i farta, va aprofitar per assaltar els dipòsits de queviures. Can Ricart, i el Palau Falguera vivien aquests assalts cap allà a les onze del matí quan es va estendre el rumor de que ja no hi quedava ningú vigilant. Cap el migdia el rumor deia que a la Col·lectiva de Pagesos tampoc hi quedava ningú, i alguns també van aprofitar per assaltar-la. Finalment cap a les dues del migdia una munió de veïns van aconseguir que dos soldats obrissin la reserva de queviures que custodiaven a les Mercedàries.

Per arribar a Sant Feliu les tropes franquistes van utilitzar el gual de Sant Vicenç dels Horts. El pas, però, no va ser senzill, l’aviació franquista va tenir problemes per desfer-se de l’artilleria que disparava obusos des de Sant Just, i que impedia el pas del riu, el cabal d’aigua que aquest portava també preocupava als comandaments franquistes.

Al mateix moment, cap a les tres de la tarda els primers partidaris del que seria el nou règim van acudir a les dependències municipals. Aquell grup de gent va decidir penjar una bandera blanca a la façana de l’Ajuntament, la qual cosa va servir perquè d’altres veïns optessin per imitar el gest a les seves façanes.

Cada cop els obusos es sentien més a prop del centre de la ciutat, i és que cada cop era més intens l’intercanvi de trets entre ambdues artilleries. Els soldats de la Legió Còndor disparaven els seus canons sobre l’artilleria republicana que quedava a Sant Just Desvern. Dins la ciutat van caure al voltant d’unes trenta granades d’artilleria, causant un mort, diversos ferits i danys materials de consideració.

Aquest intercanvi de canonades no va impedir però que la infantaria traspassés el riu. A part de fer-se amb Sant Feliu, l’objectiu dels feixistes era fer-se amb les parts altes de Collserola per abordar el dia següent la presa de Barcelona. Així, una columna es va dirigir cap a Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, i una altra va pujar per la riera de la Salut en direcció Collserola per seguir per la carena de la Penya del Moro

L’entrada de les tropes franquistes a Sant Feliu de Llobregat no fou del tot pacífica, ja que hi hagué enfrontaments i víctimes. Van morir 10 civils a causa de l’impacte de granades i també com a resultat de l'acció de soldats rebels, de les forces marroquines, que van matar a sang freda diversos veïns. A part d'aquestes morts, també es van registrar enfrontaments entre els dos exèrcits, el resultats dels quals fou la mort de 3 soldats, tots ells musulmans, que van ser inhumats al costat del cementiri, a tocar de la Riera de la Salut.

A un quart i mig de cinc de la tarda les tropes Regulars i del Tercio entraven a l’Ajuntament, a la sala de plens es van trobar amb aquell consistori fet al llarg del matí, amb afectes al nou règim, preparats per fer l’entrega de la institució i de la ciutat als ocupants. Poca estona més tard a les cinc de la tarda van sonar les sirenes de can Corrons i de les Caretes en senyal de victòria. S’acabava un somni, començava la llarga nit.