divendres, 14 de juliol de 2017

Règim del 78

És difícil precisar amb exactitud qui va ser el primer en utilitzar el terme "règim del 78" per definir l’actual sistema polític vigent a l’Estat espanyol. És segur, però, que el terme va començar a aparèixer a la primavera del 2011, al costat d’altres termes com "casta", "nova/vella política" emprats pel que podríem dir l’escola de pensament de la Complutense de Madrid, que va aparèixer al costat del moviment del 15M, i que va derivar en Podem, que l’usaven per esmenar l’actual sistema.
Què és un règim, un règim polític concretament? Si féssim cas només de la definició del diccionari un règim polític és el conjunt de normes, i el sistema polític pel qual es regeix un Estat; per tant és la forma de govern i és el conjunt de normes establertes. Si som estrictes el terme règim del 78 no tindria res de despectiu.
Però no ens enganyem, en aquests sis anys el terme s’ha emprat per assenyalar un sistema en crisis, i en franca decadència; i per tant, tant el món de Podem com l’independentisme l’han emprat amb clara intenció despectiva.
El politòleg Iñigo Errejón en las IV Jornades Republicanes del sindicat Acontracorrent el 2013, definia règim com "un equilibri de diferents forces o actors polítics i que en un determinat moment es congela en forma d’institucions, consens i en un període d’estabilitat política. Es dibuixa aleshores el pluralisme legítim, on queda clar el que es pot discutir dins del Règim i el que queda exclòs de tota polèmica". Pel mateix Errejón la transició va ser "una operació en la que els sectors dominants de la dictadura franquista van cedir una part del seu poder per no cedir en allò fonamental", però això són figues d’un altre paner.
Personalment crec que el terme "règim del 78" és del tot encertat, perquè sintetitza la definició d’un sistema en crisi, o un sistema amb múltiples crisis. Com a mínim sis crisis en una: la crisi de la forma d’Estat, la territorial, la política, la dels mitjans de comunicació, la crisi econòmica, i la crisi energètica.
Cal fer memòria i recordar que al desembre del 2015 hi havia eleccions generals i que Barcelona en Comú deia públicament, dos mesos abans de la cita electoral, que es presentava a les eleccions generals "amb l’objectiu de derruir el règim del 78". L’enorme hemeroteca d’internet ens ensenya declaracions de Xavier Domènech, de Joan Coscubiela, d’en Rabell i d’un llarg etcètera, no només definint el sistema polític espanyol com a règim del 78 sinó també definint el seu espai polític com a garants per transformar i canviar aquest règim.
Fins ara, l’ús del terme règim del 78 havia indignat a la dreta espanyola més cavernaria. Com exemple, un digital anomenat vozpopuli denunciava el juliol del 2014 com el termes més usats per Podem, entre ells el del règim del 78, havien fet que la resta de polítics hagessin passat a defensar-se o argumentar usant només aquests termes. Serveixi d’exemple també les paraules d’Arcadi Espada periodista de El Mundo quan deia: "los que usan el termino regimen del 78 son gentuza" de febrer del 2015.
Més recentment, l’independentisme també ha anat usant el terme per defensar que el procés suposa la fi d’aquest sistema a Catalunya; i això ha fet que alguns ja no els hi faci tanta gràcia aquesta definició del sistema polític actual.
En el darrer Ple municipal vaig usar el terme en la meva argumentació en les mocions presentades per C’s i PP contra el referèndum de l’1 d’octubre. El portaveu del PSC va criticar que parlés de règim del 78, titllant-me d’injust i d’exagerat. Cap sorpresa, sigui dit de passada.
El que si que em va sorprendre, i deixar perplex és que en el seu post incendiari titulat "patada al cul al Parlament i al poble de Catalunya" del 5 de juliol, fent una crítica a la presentació de la llei del referèndum, l’Alcalde, d’ICV, digués "...no passen del que despectivament anomenen "el règim del 78"", fent una al·lusió clara a l’independentisme.
El fet pot semblar menor, i de fet ha passat per desapercebut, però a mi personalment em demostra que per alguns en les seves argumentacions en contra l’independentisme tot s’hi val, fins i tot trair els propis postulats.


 

dijous, 6 de juliol de 2017

Garanites? Depèn d'on i depèn de quan

En realidad ayer se votó -increíblemente- sin un censo oficial y cerrado y en el contexto de un notable caos de listados en el que se han producido duplicidades, ausencia de bajas, injustificadas desapariciones de mu chos votantes del 15 de junio y la desordenada incorporación al censo de los nuevos electores entre dieciocho y veintiún años. Todo un ejemplo de desorden, tan rechazable si es intencionado como si no lo es.”
Aquest paràgraf és ni més ni menys de  l’editorial de El País del set de desembre de 1978 https://elpais.com/diario/1978/12/07/opinion/281833202_850215.html el dia després del referèndum de la Constitució. Aquest referèndum es va fer amb greus irregularitats, com ens recordava el perfil de Twitter @contrastant2014.
Mai ningú, dels que ara posen el focus en la qüestió de les garanties del referèndum de l'1-O ha posat en questió les garanties del referèndum de la Constitució Espanyola, ni interessava aleshores, ni interessa ara.

Però anem a un cas més recent: “Yo creo que el referéndum podría haber tenido muchas más garantías democráticas de las que han tenido en cuestiones como la pregunta, la claridad de la misma o el tiempo para poder obtener la información para poder votar desde la emoción pero también desde la razón. Insisto, no cuestiono en absoluto la celebración del referéndum, creo que es bueno que los ciudadanos sean consultados. Cuanto mayor participación haya, mayor legitimidad en las decisiones políticas.” Així parlava Pedro Sánchez  el juliol del 2015 sobre el referèndum de Grècia. Aleshores pel socialisme la qüestió de les garanties era secundaria, l'important era el fons.
El juliol del 2015 Tsipras convocava a la ciutadania grega a expressar-se a les urnes pel suport o no a les polítiques d’austeritat marcades per la UE. Molts dels que ara posen el crit al cel per les garanties que li manquen al referèndum de Catalunya, van apostar decididament per donar suport a Tsipras. Tant era el suport que els comptes de les xarxes socials s’omplien de banderes gregues,  i posaven el seu nick amb l’alfabet grec.
Molts dels càrrecs més destacats d'ICV i Comuns feien constantment declaracions de suport a aquest referèndum. És molt oportú recordar que l’aprovació parlamentaria del referèndum Grec del 2015 es va fer de matinada i a una setmana abans de la convocatòria, amb lectura única i amb recursos d’inconstitucional sobre la taula. El període d’esmenes parlamentaries no va tenir els preceptes establerts, i el cens no es va poder recórrer. Però aleshores, la qüestió de les garanties convenia obviar-les, l'important era el fons de la qüestió.

 
Un dels primers a reaccionar vehementment contra l’anunci de la llei del referèndum ha estat l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat. Utilitzant termes com “patada al cul al Parlament i al Poble de Catalunya” sembla que hagi oblidat la importància del càrrec que ocupa. Afirma que “no em sento obligat al compliment d’això que avui han presentat”, però el 2015 si que va trobar bé sentir-se grec, i dir alt i clar "amb Grècia".
 
Sembla doncs que el problema no són les garanties, com queda clar en el cas grec. Les garanties han estat i són una excusa sobrevinguda; sense anar més lluny en la darrera campanya del 27S la qüestió de les garanties democràtiques mai va estar sobre la taula, aleshores només volien expressar-se en referèndum. Sembla que el problema de fons es que es va acostant la data en la que alguns s’hauran de definir i la manera en la que ho estan començant a fer fa més aviat por.
Aquestes reaccions demostren una manca de neutralitat bestial. Reaccionen com si fós per voluntat del govern Català que el referèndum de l'octubre no tindrà el màxim de garanties possibles (si les suficients), obviant malintencionadament que si no les té és perquè hi ha un govern espanyol que és un actor clau en la seva política de bloqueig. Per tant, si s'han de fer escrits vehements de denúncia estaria bé que es dirigissin, ni que fos de tant en tant, a l'apartat de correus de la Moncloa. Però, poc podem esperar dels qui no han escrit ni una coma de denúncia sobre la "Operació Catalunya", ja que parlem tant de garanties democràtiques. Pels seus gestos els coneixareu.
Vull acabar recordant que la darrera enquesta d’imatge municipal publicada el 2014 deia que només un 24% dels santfeliuencs estaven en contra del 9N. Quina mena de garanties tenim la resta de ciutadans per poder expressar el nostre vot en referèndum allà on ens toca??