A por ellos

La meva àvia va creuar tot el País el dur hivern del 39 per acabar malvivint uns mesos a les platges d’Àrgelers. Allà la van separar del seu pare i del seu germà, en el que segur van ser els pitjors moments de la seva vida, sent només una nena. Refugiats de guerra. 

Van fugir de Barcelona cap a França perquè algú va decidir que no n’hi havia prou de guanyar una Guerra indigna, sinó que s’havia d’anar a “por ellos”. Déu n’hi do si hi van anar.  

Aquesta setmana hem vist uns indignes vídeos per les xarxes. El vídeos mostraven la gentada (no tumultuosa) a les casernes de la Guàrdia Civil acomiadant als cotxes patrulles amb diferents consignes, una d’elles “a por ellos”. És a dir, una policia militaritzada acomiadada com si fos un exèrcit expedicionari destinat a la guerra més perillosa mai celebrada. Una imatge que segur ha impactat a bona part de la societat espanyola i catalana, i no ho neguem, una imatge indigna i preocupant. 

 

Dit això, el crit de guerra “a por ellos” obre diferents incògnites que els manifestants, o qui sigui, ens hauria d’aclarir. Tal com deia ahir l’Antoni Bassas aquest “ellos” és tota una declaració de principis perquè evidencia que hi ha un nosaltres. Nosaltres contra ells, en el seu imaginari. El nosaltres els que acomiaden aquesta policia feta exèrcit, se suposa que els bons, els que actuen en defensa de la llei (la seva), la Constitució, l’ordre, l’Estado de Derecho, la monarquia i un llarg etcètera. El nosaltres el tenim claríssim. 

Però qui són o som ells? Som els catalans, així a l’engròs, o només som els independentistes? Som els independentistes, o també són tots els no independentistes que estan a favor del referèndum de l’1O? En aquest “ells” també s’hi contemplen els fills i néts de tots aquells que van venir a buscar un futur millor del que els oferia el seu país d’origen? 

Algú ens hauria d’aclarir qui són o som aquest “ellos”. El sentit comú em diu que jo personalment, per raons òbvies, em puc donar per eludit amb aquest “ellos”. No negaré que aquestes imatges m’indignen i em preocupen. 

L’ “a por ellos” de la postguerra va provocar execucions sumaríssimes, presó, exili, repressió. A la meva àvia, per exemple, aquell “a por ellos” li va comportar tota una vida de silenci, de no parlar de l’exili, de les penúries mai més; com tants i tants altres catalans que van viure tantíssims anys sotmesos a la por i al silenci. 

Per ara, crec que els que bramaven a les comissaries són una petita minoria de la societat espanyola, i que no cal fer generalitzacions. Tant de bo sigui així. 

El que si que és cert és que milers i milers d’agents han estat enviats a Catalunya. No cal, fer grans proclames heroiques davant d’aquesta situació. Si alguna cosa, de milers, que vaig aprendre dels meus avis és que jo no estic disposat a viure per sempre immers en el silenci ni en la por.