dimecres, 11 d’octubre de 2017

10 d'octubre

Probablement soni estrany el que ara diré. Fins ara no teníem un procés d’independència sobre la taula, teníem la voluntat i la determinació de disposar d’un procés, però no el teníem. L’1 d’octubre, pel que sigui, va fer possible obrir un procés d’independència per Catalunya.
Què va canviar l’1 d’octubre? La cosa més important que va permetre l’1 d’octubre és que aparegués en escena un tercer actor, la comunitat internacional. No hi ha un procés sense tres actors a taula.
La comunitat internacional és clau, sense la seva participació activa no hi ha procés polític que et pugui portar a la independència, i més en el cas català. Una hipotètica independència no te la reconeixerà la militància independentista tant mobilitzada, no te la reconeixerà el Govern Espanyol, ni el PP, ni les xarxes socials, l’únic agent vàlid que et pot reconèixer de manera efectiva la independència és aquesta comunitat internacional. Per tant, tot gest dirigit a mostrar bona voluntat de cara aquest actor nou és un gest, a priori, intel·ligent.
El què va passar ahir de sis a set només ho sap un reduït nucli de gent. No és descabellat pensar que ahir es posposes una hora el Ple perquè aquests actors externs demanessin gestos al Govern Català. Haver desatès aquesta petició era una irresponsabilitat, i no ser ferm i determinat en concloure el camí cap a la independència, també era una irresponsabilitat.
Entenc doncs, que ahir es van fer les dues coses. El risc del moviment d’ahir és perdre la mobilització al carrer; però és un risc que les circumstàncies fan que l’hagis de córrer.
El govern català va obrir ahir la porta a la mediació, amb l’objectiu de declarar la independència. L’Estat està obligat a dialogar, salvant totes les distàncies això és el que haurien d’haver aprés del cas Kosovar. Fent un resum ràpid la Declaració d’Independència del Parlament de Kosovo va quedar legitimada, per bona part de la comunitat internacional, després de que el Tribunal de La Haia, entre moltes altres coses, sentenciés que en cap cas l’ordenament jurídic de l’estat matriu pot usar-se de forma repressiva en contra del moviment secessionista. Aquesta és una de les claus, si l’Estat Espanyol actua de forma repressiva, és a dir, querelles, Audiència Nacional, article 155, en definitiva negació al diàleg, serà l’Estat Espanyol qui faci efectiva, de cara a la comunitat internacional, la independència de Catalunya. Estarem més legitimats, per entendre’ns. Ahir a la nit, la Guàrdia Civil va decidir tancar la web de l’Assemblea.
Farsa y chantaje”, “Puigdemont chantajea al Gobierno”, “caos en Cataluña”, és la lectura de la premsa espanyola, altaveu del Govern de l’Estat, al que va passar ahir al Parlament. Diagnòstic; no estan preparats pel diàleg.
The Washington post diu que “Puigdemont demana més diàleg”, The Guardian destaca la “suspensió com a via per resoldre el conflicte”, CNN “la ruptura s’aplaça pel diàleg”.
En el pre 1 d’octubre, i en ple 1 d’octubre el govern Català va guanyar la batalla del relat internacional; i aquest fet ens ha portat fins aquí.  Tothom va veure la repressió de l’Estat, el món sencer es va escandalitzar. Avui podem comprovar com tothom està interpretant que el Govern Català estén la mà a l’Espanyol per possibilitar el diàleg. Com deia, refusar aquesta mà li pot sortir molt car al govern de l’Estat, d’aquí la clau de la jugada. L’Estat Espanyol es pot permetre el luxe de ser desconsiderats amb el govern català, no està clar que es pugui permetre de ser-ho amb els mediadors que s’han ofert.
Dit això, i per concloure, el Govern Català també té una obligació clara amb tota la gent que s’ha mobilitzat sempre que se’ls ha requerit. Ahir va ser una gerra d’aigua freda per a molts. És important que la oferta de diàleg d’ahir tingui els menys costos possibles al costat independentista; més que res perquè en el futur el carrer seguirà essent clau per defensar el resultat del referèndum i la futura República, calen gestos efectius per aquest sector.
 

 
 

 
 

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Així ho vaig viure

Despertador posat a les 04:37h (ni a i 35, ni a i 40 vaig pensar), però com sempre, en els dies importants el meu rellotge biològic em va despertar abans. A les 4h un malson que no reproduiré, em va fer despertar i abraçar-me a tu.
Ni son, ni cansament. La mateixa sensació que el dia de la selectivitat, aquella intriga compartida amb els companys de classe. Només nosaltres sabíem al què ens exposàvem, i tot el que havíem patit per preparar l’examen (amb majúscules).
Dutxa, cafè, i com un autòmat deambulant per casa. Petó i abraçada, i tot el nostre univers sencer dormint plàcidament com sempre. Un dia sencer més sense veure’t petit. T’ho prometo que tot és per tu, ja veuràs.
Acomiadar-se en un dia, en el que la única certesa era que seria llarg i dur, i poc previsible.
Les 5h a lloc, preparat pel que calgui. Al carrer tants ja, i això arrenca. Primeres consignes, i els minuts no avancen, una matinada eterna. En qualsevol moment, qualsevol cosa, consigna interna de la jornada. Les sis, les set, secretes aquí, secretes allà. Vigileu! Nervis. Organitzem la “trinxera”, la defensa de l’Ateneu. Paradigma de la cultura popular catalana, i de l’obrerisme. Quina gran metàfora, què bonic.
Arriben les urnes. Aplaudiments, fem silenci, en qualsevol moment, qualsevol cosa, recorda-ho. Des d’aquí mil gràcies a l’”operatiu urna”, us estimo infinit. Allà a dins el nostre futur sencer. El defensarem.
Les nou del matí. Problemes arreu, solucions arreu. Quanta disciplina autoorganitzada, quanta coordinació entre gent tant diversa. Primera lliçó del dia.
Dos quart de deu, El “a por ellos” es confirma. El “no pot ser” corre de boca en boca. Mòbils, xarxes socials. Què bèstia, què bèstia!!
Però ara ve el millor. Tothom ho sap però la immensa cua que arriba fins a l’església ni s’immuta. A la jornada es personen el coratge i la dignitat. Benvinguts a la lluita!!
Avancem lentament, perquè els problemes es succeeixen ràpidament. Tot en contra, tot! Però aquest poble que està a la cua em dóna la segona lliçó del dia. Tres, quatre, cinc hores de cua, em dieu. Ni una queixa, ni un retret, ni fins quan el caos ens ha visitat. Un agraïment etern, per haver-nos-ho posat tant fàcil.
“Vinc?”  Veniu us dic, us necessito. Em portes, aigua, menjar, una abraçada i estima. Abraçada i primera llàgrima del dia. Només jo sé el que estàs patint, només tu saps el que he patit. T’admiro. Mai cap retret a tantes hores, tot comprensió. Només tu, i poca gent més sap com m’he sentit els quinze últims dies de la meva vida. No ho oblidaré mai, no els hi ho perdonaré mai!
Migdia. La repressió no s’atura. La ràbia tampoc. Les imatges són duríssimes. Ens anem ensenyant vídeos. Ningú té por. Segueix venint moltíssima gent. Cada cop més gent disposada a defensar aquell espai del què pugui, o del què ens pugui passar.
Els mòbils treuen fum, les comunicacions entre nosaltres, entre els col·legis són constants. “Que venen!!!” “Qui?” “No ho sabem”. Ànims, ànims, i més ànims.
“Estan a Martorell”, van cap a “Sant Joan”, a qui li caurà la grossa?
Les sis de la tarda, la grossa cau a Sant Esteve. Merda. “Que venen!!”. “Qui ve mama, qui ve??......”. Silenci. Llarg silenci. “Això és horrorós”. Ploro, ploro com feia temps que no ho feia. No us ho perdonaré.
“Vénen cap el Martí Dot”. “Qui ve, qui ve??” “els mossos estan aquí”. Resistiu els d’allà. Us admiro.
“Marxen” “Potser venen cap aquí”. La reacció popular de tots els que estàvem a l’Ateneu, per un possible intent d’assetjament, és indescriptible. Només sé que és la tercera lliçó del dia, i va ser pur coratge.
No van venir. Millor.
A partir d’aquell moment tot va fer baixada.  
Ahir va ser un dia que durarà anys. Tots en som conscients. Només vull acabar “això” que he escrit; agraint a les desenes d’abraçades rebudes, a totes les mostres de gratitud sincera que vaig rebre, a les infinites mirades de complicitat durant tot el dia. Em deixo moltes coses, i les que no m’he deixat les he posat desordenadament. No, m’ho tingueu en compte, perquè l’emoció m’envaeix. Seguim!!