dilluns, 2 d’octubre de 2017

Així ho vaig viure

Despertador posat a les 04:37h (ni a i 35, ni a i 40 vaig pensar), però com sempre, en els dies importants el meu rellotge biològic em va despertar abans. A les 4h un malson que no reproduiré, em va fer despertar i abraçar-me a tu.
Ni son, ni cansament. La mateixa sensació que el dia de la selectivitat, aquella intriga compartida amb els companys de classe. Només nosaltres sabíem al què ens exposàvem, i tot el que havíem patit per preparar l’examen (amb majúscules).
Dutxa, cafè, i com un autòmat deambulant per casa. Petó i abraçada, i tot el nostre univers sencer dormint plàcidament com sempre. Un dia sencer més sense veure’t petit. T’ho prometo que tot és per tu, ja veuràs.
Acomiadar-se en un dia, en el que la única certesa era que seria llarg i dur, i poc previsible.
Les 5h a lloc, preparat pel que calgui. Al carrer tants ja, i això arrenca. Primeres consignes, i els minuts no avancen, una matinada eterna. En qualsevol moment, qualsevol cosa, consigna interna de la jornada. Les sis, les set, secretes aquí, secretes allà. Vigileu! Nervis. Organitzem la “trinxera”, la defensa de l’Ateneu. Paradigma de la cultura popular catalana, i de l’obrerisme. Quina gran metàfora, què bonic.
Arriben les urnes. Aplaudiments, fem silenci, en qualsevol moment, qualsevol cosa, recorda-ho. Des d’aquí mil gràcies a l’”operatiu urna”, us estimo infinit. Allà a dins el nostre futur sencer. El defensarem.
Les nou del matí. Problemes arreu, solucions arreu. Quanta disciplina autoorganitzada, quanta coordinació entre gent tant diversa. Primera lliçó del dia.
Dos quart de deu, El “a por ellos” es confirma. El “no pot ser” corre de boca en boca. Mòbils, xarxes socials. Què bèstia, què bèstia!!
Però ara ve el millor. Tothom ho sap però la immensa cua que arriba fins a l’església ni s’immuta. A la jornada es personen el coratge i la dignitat. Benvinguts a la lluita!!
Avancem lentament, perquè els problemes es succeeixen ràpidament. Tot en contra, tot! Però aquest poble que està a la cua em dóna la segona lliçó del dia. Tres, quatre, cinc hores de cua, em dieu. Ni una queixa, ni un retret, ni fins quan el caos ens ha visitat. Un agraïment etern, per haver-nos-ho posat tant fàcil.
“Vinc?”  Veniu us dic, us necessito. Em portes, aigua, menjar, una abraçada i estima. Abraçada i primera llàgrima del dia. Només jo sé el que estàs patint, només tu saps el que he patit. T’admiro. Mai cap retret a tantes hores, tot comprensió. Només tu, i poca gent més sap com m’he sentit els quinze últims dies de la meva vida. No ho oblidaré mai, no els hi ho perdonaré mai!
Migdia. La repressió no s’atura. La ràbia tampoc. Les imatges són duríssimes. Ens anem ensenyant vídeos. Ningú té por. Segueix venint moltíssima gent. Cada cop més gent disposada a defensar aquell espai del què pugui, o del què ens pugui passar.
Els mòbils treuen fum, les comunicacions entre nosaltres, entre els col·legis són constants. “Que venen!!!” “Qui?” “No ho sabem”. Ànims, ànims, i més ànims.
“Estan a Martorell”, van cap a “Sant Joan”, a qui li caurà la grossa?
Les sis de la tarda, la grossa cau a Sant Esteve. Merda. “Que venen!!”. “Qui ve mama, qui ve??......”. Silenci. Llarg silenci. “Això és horrorós”. Ploro, ploro com feia temps que no ho feia. No us ho perdonaré.
“Vénen cap el Martí Dot”. “Qui ve, qui ve??” “els mossos estan aquí”. Resistiu els d’allà. Us admiro.
“Marxen” “Potser venen cap aquí”. La reacció popular de tots els que estàvem a l’Ateneu, per un possible intent d’assetjament, és indescriptible. Només sé que és la tercera lliçó del dia, i va ser pur coratge.
No van venir. Millor.
A partir d’aquell moment tot va fer baixada.  
Ahir va ser un dia que durarà anys. Tots en som conscients. Només vull acabar “això” que he escrit; agraint a les desenes d’abraçades rebudes, a totes les mostres de gratitud sincera que vaig rebre, a les infinites mirades de complicitat durant tot el dia. Em deixo moltes coses, i les que no m’he deixat les he posat desordenadament. No, m’ho tingueu en compte, perquè l’emoció m’envaeix. Seguim!!

4 comentaris:

  1. Orgullosa de tu. Orgullosa dels qui han lluitat a Sant Feliu, a Sant Esteve, a tants, a tots els pobles. Tenim la força imparable del vostres braços joves; l'anhel de llibertat mai aconseguida de la gent gran. Que l'estupidesa i ceguesa que ens envolta mai, mai ens tapi el camí.
    T'estimo fill

    ResponElimina
  2. Superb article. Include more articles about this topic. Thank you for sharing. Thanks again

    ResponElimina
  3. How excellent article you have published . A lot of thanks guy for this post shared .
    clipping path service

    ResponElimina
  4. It is awesome discussion to understand easily about the importance of information. Very narrative ! Thanks,it is nice and very effective article here.

    Nick joint | Photo retouching

    ResponElimina