La cambra d'eco

Una de les conclusions més contundents de l’assalt al Capitoli del passat mes de gener, és que cap de les demandes i reivindicacions dels assaltants eren veritat: ni hi va haver frau electoral, ni les eleccions van ser robades, ni els demòcrates formen part d’una conspiració.

La pregunta clau que ens podem fer és que com pot ser que un grup tant nombrós de persones sostinguin durant tant de temps i amb tan fervor un relat tant allunyat de la realitat. Una de les respostes possibles aquest fenomen és per l’existència d’una cambra d’eco.

Una cambra d’eco és un recinte buit que s’utilitza per produir reverberació, es fa servir en produccions audiovisuals per simular sons en habitacions grans o en una cova per exemple.

Avui dia la majoria de mitjans de comunicació, però sobretot les xarxes socials funcionen com una cambra d’eco, és a dir, representen un sistema tancat on les pròpies creences son amplificades i reforçades i poden confondre la percepció pròpia del món amb la realitat.

El model de negoci de les xarxes socials es basa en que a través d’algoritmes l’usuari rebi continguts que encaixin amb les seves preferències perquè el seu interès per quedar-se usant la xarxa augmenti. Com més temps d’us en una xarxa, més diners facturen.

Aquest fenomen, més la crisi dels mitjans de comunicació convencionals, ens han fet transitar sense adonar-nos de la societat de la informació a la societat de la desinformació, i de la societat de la comunicació a la societat de la intoxicació.

El fenomen de la cambra d’eco, no és un fenomen aïllat dels Estats Units. A Catalunya també el podem percebre en certs sectors de l’independentisme, els quals reverberen un discurs i un relat que sovint no té cap semblança amb la realitat, i es confon la bombolla amb el conjunt de la societat.

Un dels efectes més negatius per a les societats democràtiques com la nostra, és que el debat racional està desapareixent. Avui en dia qualsevol opinió difosa a les xarxes que es surti dels paràmetres preestablerts dels consumidors de la cambra és susceptible de rebre un pim pam pum. Veiem com triomfen les visions reduccionistes de els purs versus els traïdors, relats com “el poble us passarà per sobre”, que sortosament no guarden cap paral·lelisme amb la realitat, o com es vol desprestigiar a qualsevol que s’atreveixi a opinar en contra les creences pròpies.

La recepta no és cap altre que tornar als debats constructius, de permetre a les nostres xarxes els perfils que no pensen com nosaltres, o que fins i tot estan molt allunyats, però que ens aporten riquesa argumentatitiva i fins i tot intel·lectual, i per sobre de tot afrontar qualsevol debat o qualsevol intent d’interpretar la realitat procurant entendre els motius de l’altre.

No ho tenim gens fàcil mentre grans corporacions construeixin en base algoritmes allò que consumim a les xarxes, però una societat madura serà la que es sobreposi a aquest handicap i torni als debats polítics a la racionalitat.