Una època exaltant

“era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella?”
                                                                                                                                          Joan Sales a “Incerta Glòria”

 

Imaginem per un moment el cim més alt i més difícil d’escalar, l’ascens més llarg i dur. Aquest cim és diu 14 d’abril de 1931, i el sender llarg, estret i costerut que el corona son els més de cent-vint anys d’història que el republicanisme tenia als anys 30.

Exaltació, decadència, exaltació. Ressorgiment, caiguda. Caure i aixecar-se. Divisió i re-unió. Marquen una constant en el temps del moviment. Tot canvia, però, quan en el pictograma de la història coincideixen en espai i temps catalanisme i obrerisme. Quan coincideixen repressió i anticatalanisme. Odi i silenci. Tot bull, tot és olla a pressió i tot esclata. “Era una època exaltant”. Voler i estimar la llibertat és exaltant. Que te la robin i desitjar-la és exaltant.

El 1907 Josep Gaspà ja maldava per aplegar en una sola organització a tot el republicanisme local. Divisió i reunificació. No ho aconsegueix. Però té l’habilitat de crear la organització més solida. La que permet que en el terreny polític comencin a entrar sectors de població arribats a través de les activitats que desenvolupen les organitzacions i institucions catalanistes que es van creant arreu, des de la Renaixença, sumats a l’obrerisme que s’estructura en Ateneus des de 1868. Obrerisme i catalanisme, un binomi sense el qual no s’entén la primavera del 31.  

Vuit anys de repressió i anticatalanitat, la marca d’ADN, constitueixen un país en forma d’olla a pressió. Arriben els anys 30, cau el dictador, però no el règim. S’obre la dècada, la mare de totes les dècades. Des de la primavera de 1930 a les eleccions municipals de 1931 l’activitat política a Sant Feliu literalment bull. Bull perquè deliberadament es vol que bulli. L’octubre del 30 tota la representació republicana de la comarca es reuneix a Sant Feliu, aproven fer una divulgació constant i per tots els mitjans de l’ideari republicà. Sabien el que es feien, i sabien on volien anar.

La força, el tronc central del republicanisme català eren tots els centres, penyes, casinos, casinets i casals republicans que hi havia a tots i cadascun dels pobles i viles del país. Cent-vint anys d’història, d’arrels republicanes, de tradició local republicana aplegats en aquests locals. Això va ser el naixement d’ERC. Història concentrada, obrerisme i catalanitat, reunits al Foment Republicà de Sants el març del 31 per veure néixer el Partit Republicà Socialista de Catalunya. No va ser així, i va ser fruit de la pressió dels representants del republicanisme local que el nou partit es diria Esquerra Republicana de Catalunya. Un republicanisme local que acudia a Sants amb la voluntat d’establir una federació entre les entitats, nuclis i centres ja existents, amb la vista posada en les eleccions. Per això a Sant Feliu persisteix “la marca” de Centre Republicà Català Federal adherit a E.R.C.

Sense aquesta nova eina republicana, la definitiva, la que aplega el republicanisme de comarques, i les corrents de Macià i Companys, no es pot entendre la victòria electoral del 12 d’abril, ni la proclamació de la república dos dies després.

Lluis Companys visitant Sant Feliu per homenatjar Josep Gaspà

De la nit al dia, l’Esquerra Republicana es converteix en el primer partit de masses a Catalunya, i es presenta a unes eleccions municipals sense una estructura organitzativa, sense res que s’assembli a un programa electoral, sense un discurs municipalista. Té això si, setze mil afiliats i un discurs que impregna la voluntat del canvi de règim, per això no guanya, sinó que arrasa. Ho fa perquè concentrava el país sencer en unes sigles, i ho fa perquè concentra més de cent-vint anys d’evolució d’un moviment en unes sigles. Només néixer té setze mil afiliats, i tota la raó i tota la força, i tota l’ànima amarada de sentiment, i representa com ningú el País sencer,  “Catalunya i la llibertat son una mateixa cosa” va dir Lluis Companys.

 

¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar!      Incerta Glòria