De lliçons cap ni una

 Deia el president Tarradellas que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Corria l’any 2010 i el govern municipal d’aleshores maldava per quadrar el pressupost municipal, a causa de la greu caiguda d’ingressos generada per la crisi econòmica de finals de la primera dècada dels dos mil.

Tant li costava ajustar els minsos ingressos amb les despeses previstes, que van optar per la picaresca, o per les trampes, o potser van fer gala d’una mala gestió desorbitada o qui sap si només va ser un descuit inconscient, vés a saber.

El fet és que el govern de l’alcalde Vázquez amb la senyora Borrell de regidora d’Hisenda va realitzar un pressupost municipal sense contemplar les despeses per l’any següent dels òrgans de govern i dels grups municipals, no va comptabilitzar la despesa del professorat de l’Escola de Música, ni la natació escolar al Complex del mes de setembre en endavant i no va tenir en compte el pagament d’una mensualitat de la Seguretat Social dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament.

Dirimir el que Sant Feliu es mereix és una qüestió complexa, segurament segons amb el filtre ideològic en el qual es miri la ciutat, els que es mereixi serà d’una manera o d’una altra. El que segur que no es mereix la ciutat és que, qui va perpetrar una mala gestió que va fer aflorar un dèficit d’1,6 M€ i va obligar a l’Ajuntament a fer un pla de sanejament del seu estat econòmic no es mereix ostentar de nou cap càrrec de govern.

Malauradament, l’any 2022 té un gran paral·lelisme amb l’any 2010. Com aleshores, avui el govern municipal ens trobem amb grans dificultats per quadrar ingressos i despeses de cara el pressupost del 2023, a causa de qüestions estructurals (la manca d’una solució global per l’escàs finançament dels ens locals) i degut enguany a factors conjunturals que ha posat a la majoria d’Ajuntaments amb l’aigua al coll, a l’hora de fer una gestió pressupostària que satisfaci les necessitats del municipi.

Diu el diccionari que la desídia és la manca d’activitat per negligència o incúria. Que algú qui va resoldre la mateixa situació amb la qual ens trobem avui dia, ens titlli d’actuar amb desídia, em sembla pel cap baix fer un ridícul espantós. Com criticar un augment d’ordenances fiscals quan l’any 2010 va fer exactament igual.

De desídia cap ni una, de treball i rigor tot el del món, molt més que el que alguns oferien a la ciutat ara fa dotze anys. Presentar un pressupost al plenari de l’Ajuntament està essent una feina titànica, que estem fent. Vindran decisions doloroses, vindran decisions que faran que molts serveis municipals se’n ressentin greument. Al govern ens tocarà quan arribi el moment explicar la situació i les decisions preses. L’oposició legítimament podrà fer els relats i els discursos que consideri oportuns, sense oblidar que de vegades la realitat és tan tossuda que pot tornar com un bumerang, com el cas que he intentat detallar en aquest article d’opinió.

No tothom està en disposició de donar lliçons.